Carlota Elias: "Hi ha clubs de fans de delinqüents"

Carlota Elias tenia clar que necessitava un tema que la motivés per al seu treball de final de grau de criminologia. I es va trobar amb la paraula hibristofília: persones que senten atracció per criminals. Ho ha acabat convertint en el llibre Hibristofília, un cuento de (encerr)hadas.

“Sento una connexió amb tu que no puc ignorar”.

— És una frase que em sona bastant, està relacionada amb tot el que parlarem. 

És la carta d’una desconeguda a Miguel Carcaño, assassí confés de Marta del Castillo.

— Em crida molt l’atenció que moltes d’aquestes històries comencin per carta. És un punt en què s’idealitza la relació, perquè no parlem per Instagram, sinó d’una manera romàntica com és la carta. 

Hi ha moltes dones escrivint cartes a presos, avui?

— Sí, i no només cartes. Hi ha clubs de fans on defensen determinades persones, com passa amb l’assassí de Marta del Castillo. 

Per què et pot atraure un delinqüent?

— De fons, hi ha el mateix que quan t’agrada el típic gamberro de la classe. Hi ha la voluntat de salvar i canviar la persona. 

Però una cosa és un atracador de bancs i una altra un assassí. 

— Hibristofília vol dir atracció per una persona que ha comès un delicte violent. Normalment són casos d’assassinat, violació, delictes de sang…

Però no ens haurien de fer més aviat por?

— S’ha observat que la majoria de dones que senten aquesta atracció confonen el concepte de protecció amb la violència. O sigui, tenir un home violent al seu costat els pot fer semblar que estan protegides. I hi ha una altra qüestió interessant, que és que nosaltres tenim la idea de maldat com una cosa lletja. Què passa quan veiem algú que ha comès un delicte i ens sembla atractiu?

Què passa?

— Que neix la necessitat de justificar per què ho ha fet.

O sigui, és clau que sigui guapo?

— Sí, no entenem per què algú ha fet una cosa dolenta quan ens resulta atractiva, i no passa tant si no ens ho sembla. És un tema de dissonància: ha fet una cosa horrible, però m’atrau, com pot ser? I és aquí on comences a comunicar-te per intentar entendre. 

I segur que són empàtiques…

— Acostumen a tenir una gran capacitat d’empatitzar. Però jo no les vull culpabilitzar, és un problema de constructe social: des de petites veiem sèries i pel·lícules que romantitzen conductes tòxiques. 

Penso en la frase: "Eh, fea, tú, fea". 

— A tres metros sobre el cielo. Defineix a la perfecció el que intento explicar al llibre. Ell és violent, sempre envoltat de baralles; ella, quadriculada i responsable…

I és mentida… No són salvables?

— Sempre hi ha un component de voler fer sentir única la persona. I per això moltes se senten l’escollida: soc qui aconseguiré que tu canviïs. 

Les dones que s’enamoren d’aquests homes tenen alguna patologia?

— No, no és cap trastorn. Sabem que és una tendència sobretot femenina. 

O sigui, la patologia és l’heteropatriarcat?

— Sí, seria això. 

Aquests homes de qui s’enamoren tenen característiques en comú?

— Solen tenir un perfil evitatiu. I hi ha un factor important: les dues parts necessiten l'altre. Elles, més entregades, cuidadores, i ells necessiten algú que els vagi al darrere i els presti atenció. 

Hi ha homes que s’enamorin de dones preses?

— És molt més habitual amb dones, i segurament el motiu pel qual els homes senten atracció sigui diferent, però no m’he centrat en aquests casos. 

Algun cas t’ha sorprès especialment?

— El que més m’ha sorprès no són les històries de famosos, sinó les respostes d’algunes noies de 18 a 25 anys que diuen que els agrada que la seva parella senti gelosia, que l’home aporti protecció o fins i tot, en alguns casos, que la parella tingui antecedents criminals. 

A mi em sorprèn molt el cas de Ted Bundy.

— Anys 70: és un cas extrem, perquè és un assassí en sèrie que va violar, matar i torturar les seves víctimes. Una dona li va començar a escriure i van acabar casant-se a la presó. Ell era una persona carismàtica, guapo, despertava molt interès. 

Hibristofília és el nom tècnic, però també es coneix com la síndrome Bonnie and Clyde.

— Són un noi i una noia dels Estats Units que van començar a sortir cap al 1930. Ell cometia robatoris, assassinats, i ella al principi no participava en els delictes, però després sí. És una història que defineix bé la hibristofília.

Què li diries a una dona que s’està escrivint amb un pres?

— Primer, que llegeixi el llibre. I segon, que la idea no és assenyalar que ho està fent malament, sinó dir-li que això té un nom, que no li passa només a ella sinó a moltes altres dones a diferent escala, i que està bé ser-ne conscient.