L'armada del règim dels aiatol·làs difonia aquest dijous un mapa d'una altra època: en paper, i en blanc i negre. Segons l'agència iraniana ISNA, en el document hi ha la ubicació aproximada de les mines navals que la Guàrdia Revolucionària ha instal·lat a les aigües precioses de l'estret d'Ormuz durant cinc setmanes de guerra. El paper recomana als petroliers i altres vaixells comercials rutes alternatives per creuar amb seguretat el pas, evitant les bombes.

L’endemà de la nit en què s’havia d’aniquilar tota una civilització, un home-robot i un gos-robot feien tombarelles a Dubai. Els turistes els fotografiaven mentre esperaven per entrar al futur. El futur ha fet molt de vertigen aquests dies als països del Golf. El futur incert del Golf encara fa vertigen.

Aquest article s’està escrivint des de la planta 41 d’un dels molts hotels superlatius que hi ha a Dubai. 

El futur del món s’està decidint aquests dies a les aigües blau petroli d’Ormuz. El titular és contundent, però no espantava el capità Ibrahim. Els negocis van abans que la guerra de Trump. I el negoci està en crisi per culpa de la guerra de Trump. 

Trump, creient confés, potser pot trobar consol en un mantra bíblic: els camins de la guerra són inescrutables. La consigna li hauria de sonar. Els generals del Pentàgon l’havien advertit de l’elevat risc d’enfangament que suposava una operació contra Teheran. Quatre setmanes de bombes després, el fang és innegable, la guerra mai ha anat com el president imaginava, i Washington es troba en una posició complicadíssima, al llindar del fracàs geoestratègic.

Portem tres setmanes de bombes a Teheran –i a Tel-Aviv, i a Beirut, i a Riad, i a Doha...– i la guerra, la tercera del Golf, ha entrat en mode espinós per a Washington.

Abans de llançar les primeres bombes sobre Teheran, el Pentàgon va fer càlculs militars i polítics, i va difondre un pronòstic: la guerra a l’Iran durarà quatre setmanes. Els càlculs del Pentàgon, que van ser pactats amb el president Trump, desafiaven una norma històrica: és fàcil començar una guerra i difícil acabar-la. Albert Camus ho va definir amb literatura més sofisticada: “Quan esclata una guerra, la gent diu que això no pot durar, que és massa estúpid. I, sense cap dubte, una guerra és evidentment massa estúpida, però això no impedeix que duri. L’estupidesa insisteix sempre”.

Per context i per necessitat, la política internacional ha passat a ser prioritària per al govern de Pedro Sánchez. La Moncloa, que disposa d'un equip amplíssim d’assessors en política exterior, no pot dissimular que, des de fa mesos, s’està perseguint un objectiu nítid: erigir Sánchez en el líder progressista de referència a Europa. La vocació no és només europea, també busca tenir incidència més enllà de les fronteres comunitàries, sobretot a l’Amèrica Llatina, regió cosina i de futur que pròximament pot millorar la cotització estratègica de Sánchez a Brussel·les. 

Invasió russa d’Ucraïna. Any cinc –cinc!–. La guerra, que Vladímir Putin havia de liquidar en tres dies i que Donald Trump solucionaria en 24 hores, continua. 

Amb la guerra instal·lada a Europa i el continent amenaçat des de diversos fronts, els governs de la Unió Europea han trencat el tabú i defensen –amb més o menys intensitat– la necessitat de rearmar-se. El nou escenari torna a posar el focus en els exèrcits europeus i en les capacitats que tindrien per fer front a una agressió externa. Enrique Pérez de Tena, militar amb dècades d'experiència a les forces armades d'Espanya i de l'OTAN, és capità de fragata retirat i assessor de relacions institucionals del Comandament Conjunt del Ciberespai.

L'arribada del 2026 ha estat la confirmació d'un nou paisatge global que insinuàvem des de feia temps: al món, definitivament en mode imprevisible, torna a imperar la llei del més fort. El retorn d'una versió més radicalitzada de Donald Trump a la Casa Blanca ha fet trontollar el tauler internacional i, especialment, Europa, que se sent menyspreada pel seu aliat tradicional i amenaçada des de diversos fronts. En parlem amb Jaume Duch Guillot, conseller del departament d'Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya i amb una àmplia trajectòria professional a primera línia de les institucions europees. Duch reivindica també el rol que Catalunya ha de jugar per enfortir una Unió Europea que, inevitablement, necessita ser forta.

La guerra d’Ucraïna, una guerra europea, tenia aquesta setmana un paisatge peculiar: vistes imponents a Toledo, ciutat fortificada.

A finals d’agost, vaig passar un diumenge a Kíiv amb el soldat Taras, aprofitant el permís de vacances que li havia concedit l’exèrcit ucraïnès per descansar uns dies a casa. Una setmana després d’aquell diumenge, el soldat Taras va tornar a les trinxeres, a lluitar a primera línia com a comandant d’una unitat de drons. S’hi ha estat quatre mesos. Ara ha tornat a Kíiv, coincidint amb les vacances de Nadal. Aviat tornarà a ser cridat a posicions. “La guerra és com aquella pel·lícula, El dia de la marmota; tot es repeteix”, diu bromejant. El soldat Taras, que la coneix bé, també diu que la guerra és “l’invent més horrible que ha creat mai l’ésser humà”.

Aquest any, en el brindis de Nadal de l'oficina del Parlament Europeu i de la Comissió Europea a Barcelona, un gest de celebració, hi havia pessimisme. Entre els assistents –polítics, periodistes, corresponsals a Brussel·les i altres professionals vinculats a l'actualitat a la Unió Europea– es repetia una frase-mantra: ve un any complicat per a Europa. Ni l'esperit fraternal a la sala, cortesia d'un grup de jazz que entonava nadales, aconseguia dissimular que són dies foscos per a l'autoestima europea. Tot i acabar amb un "Bon Nadal i visca Europa!", també sonava poc festiu el discurs que pronunciava el socialista Javi López, vicepresident del Parlament Europeu: "Els reptes a què haurà de fer front Europa el 2026 són majúsculs. [...] Les amenaces venen de l'oest, de l'est... i també de dins".

Només hem necessitat 48 hores per presenciar el primer esdeveniment majúscul del 2026: els Estats Units han bombardejat amb força imperial Veneçuela. Seguidament, un grup de soldats d'elit nord-americans han capturat el president Nicolás Maduro i la seva dona, Cilia Flores. Algunes lectures de l'agressió de Washington ajuden a explicar el moment urgent i el món en què vivim.

En rus, подсвинки (podsvinki) significa porquets, marranets, garrins. És l'apel·latiu que dimecres va utilitzar el president Vladímir Putin per referir-se als líders de la Unió Europea. La frase, tornada a llegir, espanta i assenyala el to del món d'avui: “Tothom es pensava que destruirien Rússia ràpidament i els porquets europeus s'hi van unir amb l'esperança de beneficiar-se del col·lapse del nostre país, recuperar alguna cosa perduda en períodes anteriors i intentar venjar-se”.

Des que va començar la guerra, cançons ucraïneses s'han convertit en himnes per a les tropes de Volodímir Zelenski. El hit d'aquest Nadal és Оbimí, del grup Okean Elzy, molt popular al país. El títol de la cançó significa abraçada. La lletra és simple: "Quan arribi el dia, s’acabarà la guerra. Allà m’hi vaig perdre, vaig tocar fons. Abraça'm, abraça'm, abraça'm dolçament i no em deixis anar. Abraça'm fins que arribi la primavera". La lletra és menys combativa que la d'himnes anteriors.

L’escena va tenir lloc el passat setembre en un restaurant refinat d’Estrasburg, ciutat molt europea. Dues veus rellevants del Parlament Europeu parlaven de tancs, de drons i de risc de guerra a Europa mentre degustaven un poulet a la crème. La conversa transcorria amb total normalitat entre els assistents a taula: polítics i periodistes. “Europa té prou soldats per lluitar?”, “Els exèrcits europeus han de modernitzar-se, els tancs ja no guanyen guerres”, “Si Rússia ens ataqués, amb l’armament que tenim, només podríem aguantar uns dies”. Van ser consignes que es van sentir durant el sopar.  

En les ciutats en guerra, quan es tem que l'exèrcit enemic està a punt d'arribar, es col·loquen preventivament bombes enganxades a ponts i carreteres per fer-les explotar quan l'assalt és imminent. És un intent a la desesperada d'aturar l'envestida i mantenir el control de la ciutat. L'estratègia no sol funcionar: quan un exèrcit pren aquesta decisió és perquè la situació és crítica i la pèrdua del territori és pràcticament inevitable.

És habitual en els periodistes que van a guerres crear un vincle especial amb alguna de les ciutats en conflicte. Acostuma a ser una tria irracional, instintiva, sovint vinculada a una experiència remarcable viscuda allí.