Mr. Handsome: l'idil·li internacional de Pedro Sánchez
El president espanyol potencia el seu rol a Europa afavorit pel context que neix de la guerra a Ucraïna
BarcelonaVan ser trenta segons mal comptats. Era el juny del 2021 i la Moncloa havia venut com una reunió bilateral el que va acabar sent una conversa de passadís, freda i precipitada, entre Pedro Sánchez i el president dels Estats Units, Joe Biden. “No ho he cronometrat”, es va intentar justificar Sánchez quan la premsa li preguntava pel mig minut que li havia dedicat el mandatari nord-americà durant aquella cimera de l’OTAN a Brussel·les. Ha passat un any i mig i, aquesta setmana, una altra imatge s’ha fet viral: el president espanyol formant part del club més selecte de líders occidentals, reunits d’urgència per analitzar l’última amenaça sorgida de la invasió russa contra Ucraïna. Més enllà del simbolisme de la foto, que el mateix Sánchez va compartir intencionadament a les seves xarxes socials, l’escena serveix per il·lustrar una metamorfosi: en els darrers mesos, i amb el terratrèmol geopolític que ha suposat el retorn de la guerra a Europa, Sánchez ha aconseguit enfortir la seva posició internacional, tant a la Unió Europea com entre els aliats occidentals.
Hi ha diversos factors que expliquen aquest canvi, però res s’entendria sense consultar abans el seu currículum. Sánchez va estudiar un màster en política econòmica de la UE a Brussel·les –on va acabar sent assessor del Parlament Europeu–, va treballar a Nova York i es va forjar en l’art de la diplomàcia com a membre del gabinet de l’alt representant de l’ONU a Bòsnia i Hercegovina. “Per la seva formació, és un polític que té vocació internacional, que se sent molt còmode en aquest àmbit”, assegura Ignacio Molina, investigador principal del Reial Institut Elcano. Que tingui un bon nivell d’anglès –també parla francès i italià– és un altre punt rellevant. I més si es compara amb els seus dos últims predecessors en el càrrec, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, que no el parlaven amb fluïdesa i que, com a conseqüència, quedaven limitats a l’hora d’accedir a determinades situacions o establir vincles més propers amb la resta de mandataris.
Però la clau de tot plegat es troba en el nou context global sorgit de la guerra que va començar Vladímir Putin ara fa nou mesos. “És un context que, sens dubte, ha afavorit el paper internacional d’Espanya”, apunta Molina. Hi coincideixen fonts de la Moncloa, que situen el punt d’inflexió en el rol que Sánchez ha tingut en la resposta al període d’incertesa energètica que viu el continent europeu. Cal subratllar dos moviments: la llum verda de Brussel·les a l’excepció ibèrica –proposada per Espanya i Portugal i que la Comissió Europea vol estendre a tot el club comunitari–, i la posició estratègica de Madrid durant el culebró diplomàtic que han sigut les negociacions pel Midcat i posteriorment pel BarMar. Seria ingenu, doncs, desvincular els interessos energètics de la bona sintonia que han exhibit darrerament Sánchez i el canceller alemany, Olaf Scholz, amb cimera bilateral a la Corunya i invitació a Berlín incloses. O de la confessa simpatia que l’uneix a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.
Vent a favor
Deixant de banda l’energia, el mapa polític europeu també afavoreix el líder socialista. La recent victòria de la ultradretana Giorgia Meloni a Itàlia –que ja ha protagonitzat la primera crisi amb París–, les desconfiances amb el Regne Unit després del Brexit i el brusc gir cap a la dreta de Polònia –a prop de l’Hongria de Viktor Orbán– fan que les dues potències de la UE, França i Alemanya, trobin en l’Espanya d’avui un soci que parla un llenguatge similar al seu –amb l’europeisme i el multilateralisme com a motors– i que garanteix certa estabilitat al sud europeu.
A escala més global el patró és similar. Sánchez, consolidat com un nom de pes a la família socialdemòcrata europea i implicat des del primer dia en el suport a Kíiv, ha aconseguit apropar-se a Biden –al juny van celebrar una bilateral a Madrid– i ha mostrat afinitat amb líders progressistes com Justin Trudeau (Canadà), Jacinda Ardern (Nova Zelanda) i Gabriel Boric (Xile). “Després d’anys de discreció internacional amb els mandats de Zapatero i Rajoy, Sánchez ha optat per una política exterior que recorda la de Felipe González”, diu Molina.
Un risc i una tragèdia
L’idil·li internacional té un risc. Com li passa a França a Emmanuel Macron, Sánchez sembla que darrerament se sent més còmode en l’escenari internacional que en el dia a dia de la política espanyola, més crispada. Tot i que la seva projecció global pot ser una arma contra Alberto Núñez Feijóo –que no domina l’anglès i té un perfil internacional discret–, és sabut que la política exterior d’un govern no té gaire pes a les urnes.
L’oposició, a més, treballa perquè sigui així. Ho vam veure en la cimera de l’OTAN que es va celebrar al juny a Madrid. Malgrat que el paper d’amfitrió de Sánchez va incrementar la seva cotització diplomàtica, el PP va acusar el líder socialista d’estar més preocupat per servir Europa que els mateixos ciutadans espanyols. Des dels sectors més progressistes, en canvi, se’l va criticar per un episodi que havia tingut lloc els dies previs: la tragèdia de Melilla i la imatge de desenes de cadàvers que s’acumulaven al voltant d’una tanca que havien intentat creuar. Aquesta, juntament amb la controvertida relació amb el Marroc i la inoportuna crisi amb Algèria, és la cara més fosca de l’idil·li internacional de Mr. Handsome, el sobrenom amb què alguns mitjans anglesos es refereixen a Pedro Sánchez.
