Dan Harmon: “Ser un friqui als Estats Units és una mica com ser negre”

El 2012 no va ser un bon any per a Dan Harmon (Milwaukee, Wisconsin, 1973). Tot i el fervor de la crítica i un sector del públic per la sèrie Community, les baixes audiències i les males relacions amb la cadena van provocar l’acomiadament fulminant del seu creador. El documental Harmontown, que es va projectar al Serializados Fest, captura Harmon en plena espiral decadent, absorbit a fer un podcast i passejant la frustració per escenaris dels Estats Units. Una mirada honesta que permet intuir les grandeses i misèries d’un dels creadors televisius més importants del moment, que, feliçment, ja torna a estar al capdavant de la sitcom més original de les últimes dècades, ambientada en una universitat pública americana i atapeïda de diàlegs brillants i referències de la cultura popular.

A diferència de les sitcom clàssiques, en què tots els episodis són més o menys iguals, Community es reinventa en cada episodi. Per què?

Perquè vaig aprendre a escriure ficció amb manuals de guió de llarg, en què les històries sempre són de tres actes. A la televisió fan servir una escaleta d’obstacles a superar rematada per un final graciós. Jo vaig arribar a la televisió per accident i només coneixia el model de tres actes. Per això cada episodi sembla diferent de l’anterior, tot i que intento que funcionin per si sols.

Fa dos anys et van treure la sèrie de les mans quan van acomiadar-te de Community. ¿ Harmontown és la resposta a aquell trauma?

Sí. Portar de gira el meu podcast va ser una mena de crucifixió. Volia que la gent m’escopís o m’adorés, tant era. Fos el que fos, segurament m’ho mereixia. No va ser una bona idea, sinó una compulsió infantil. Absolutament autodestructiva.

I mentrestant eres incapaç d’escriure els pilots per a CBS i Fox que t’havies compromès a fer.

És com quan s’acaba una relació. Si ets el que han deixat, passes per una fase de promiscuïtat per reafirmar-te, però alhora saboteges qualsevol oportunitat de començar una nova relació perquè t’espanta tornar a enamorar-te. Vaig acceptar l’encàrrec de Fox i CBS de seguida perquè necessitava sentir-me sexi un altre cop. Però en lloc d’asseure’m i escriure, vaig llogar un autobús per anar-me’n de gira i fer un podcast en directe. No em reconec en la persona que apareix al documental. És algú absolutament egoista.

A Harmontown hi apareix un tipus molt especial: Spencer, expert del joc de rol Dungeons & Dragons.

Un dia estàvem fent una partida en viu al podcast i vam preguntar si hi havia algun màster entre el públic i Spencer va aixecar la mà. No només és un màster collonut sinó que és la quinta essència del friqui. Jaqueta de pana, cua de cavall, autoflagel·lació constant, incapacitat d’establir contacte visual... El públic l’adora.

A Community vas dedicar un episodi a Dungeons & Dragons.

I va provocar un dels meus grans enfrontaments amb Sony. Que uns executius amb corbata que van néixer rics em diguin a mi que al públic no li agradarà l’episodi perquè els personatges diuen massa vegades goblin... [Esbufega.] No ho hauria de dir, però ser un friqui als Estats Units és una mica com ser negre. Som uns marginats. Però gràcies a Joc de trons, ara dominem el món.

Community està considerada la sèrie metatelevisiva per excel·lència. Què t’interessa tant de comentar la televisió dins del propi mitjà?

Quan era un nen, la televisió no podia mostrar ningú fent sexe. Ni tan sols una parella al llit en pijama. Amb el temps, els personatges s’han fet més realistes i fan les mateixes coses que la gent normal, com anar al lavabo, enfadar-se o tenir sexe, perquè l’objectiu és que el públic els vegi com a gent real. Però em vaig adonar que quedava una última frontera per explorar: admetre que els personatges també veuen televisió. Aquest coneixement compartit, la consciència sobre què és una sitcom televisiva, fa que l’espectador se senti més a prop del personatge.

¿Creus que la comèdia està infravalorada respecte al drama?

Absolutament. La comèdia és molt més difícil de fer que el drama, ja siguis actor, editor, director o guionista. Aconseguir que els acudits funcionin implica una dificultat tècnica absent del drama. I, tot i que la gent no ho aprecia, la comèdia pot ser més rellevant socialment que el drama. Una pel·lícula com Filadèlfia només la veuran els que estan preparats per sentir el que diu. Però amb una bona broma en el context adequat pots erosionar el racisme i canviar les idees, perquè la rialla et transforma en un nen i permet reprogramar-te. I riure’t de tu mateix t’omple d’humilitat i seguretat al mateix temps.

¿T’has preguntat mai per què fas comèdia?

La veritat és que no. Però em sembla que és perquè amb la comèdia és més fàcil saber si el que fas funciona. Amb el drama has de tenir molta més confiança en el que fas. Quan jo era adolescent, la meva inseguretat em va dirigir cap a l’humor perquè les rialles em feien sentir més segur que els aplaudiments. Es pot aplaudir per compromís, però ningú riu per educació. Així saps immediatament si una cosa és graciosa immediatament. Prefereixo fer riure que pensar.