EDUCACIÓ

Enric Prats: “L’escola no importa”

Doctor en pedagogia per la Universitat de Barcelona i autor de ‘L’escola importa’

Prop de 4.500 persones (un 31% més que l’any passat) es van examinar dissabte de la prova d’aptitud personal (PAP) per accedir als graus d’educació infantil i primària. És la primera pedra del Programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres (MIF), que aposta per allargar els estudis de mestre fent unes pràctiques residents semblants al MIR dels metges. Hi ha participat Enric Prats, que ara publica L’escola importa (Eumo), on imagina l’educació del futur.

Hi ha qui vol ser mestre perquè es cobra bé i l’horari és bo.

Els posaria tres mesos en una aula abans de començar els estudis. Si després tinguessin encara el coratge, el valor i la convicció per ser mestres, endavant. No és tan fàcil.

Dius al llibre que la valoració social del professorat no és dolenta, però que en canvi els docents se senten infravalorats.

El professorat no es queixa pels sous. Es queixa per les ràtios, per les condicions, per les instal·lacions. L’únic problema del sou és que té una progressió petita: al cap de 40 anys arribaràs a cobrar un 40% més que a l’inici. Cal incentivar-los en reconeixement, per exemple.

Com ha de ser un bon mestre?

Ha de tenir interès pel que està fent, que és treballar sobre el saber i la cultura. Això inclou saber llegir i escriure, no fer faltes d’ortografia, però també tenir passió pels fets de la vida i pels alumnes i poder comprovar que ell contribueix a la seva evolució personal.

¿La universitat pot despertar aquest interès o és una cosa que ha de venir de sèrie? ¿És vocacional?

Ara més que de vocació parlem de compromís, perquè també es pot adquirir quan ho practiques. A la universitat, des del primer dia has de ser un professional de l’educació.

Uns graus que s’estan repensant.

A magisteri i a totes les carreres hi ha de tot: des dels professors més agosarats fins als més apalancats. Als alumnes els dic que així també poden reconèixer quines metodologies funcionen millor.

Dius que l’esforç i el saber són els perjudicats de l’escola innovadora.

És veritat. No hi ha escoles innovadores, és una etiqueta que no vol dir res. L’escola és innovadora sempre, per definició, perquè intenta respondre dia a dia el que volen i necessiten els alumnes. Si no fos innovadora seria un pàrquing. El que passa és que no es poden aplicar les mateixes metodologies en totes les etapes educatives: a infantil, primària, ESO i batxillerat hi ha objectius diferents i hi ha d’haver mètodes diferents. L’error és pensar que el mitjà ho és tot.

L’escola adoctrina?

L’escola ha d’adoctrinar en democràcia: fer rumiar i debatre. L’escola no pot ser neutral, cal portar-hi els temes polèmics, perquè discutir fets que passen a l’actualitat no és adoctrinar. El que no pot fer és prendre partit, però no podia ser que l’escola no debatés l’1-O.

És el tema que treuen els polítics quan parlen d’educació.

Perquè l’escola no importa. Als polítics els interessa molt poc, perquè no dona vots i no tenen idees.

I val diners.

Els diners poden solucionar moltes coses i cal arribar al 5% del PIB en educació, però també falta molta creativitat en idees i solucions. No veiem debats polítics ni tècnics que aportin solucions. ¿Qui pot planificar a llarg termini quan els ministres no duren ni un mandat? Per això el Pacte per l’Educació és una quimera, perquè no hi ha confiança ni consens en gairebé res.

Tampoc en el paper de l’escola concertada.

Aquest és un debat molt important: ¿ha de tenir un paper subsidiari davant la pública? Tancar les escoles concertades no soluciona res a curt termini, perquè és impossible assumir el 34% dels alumnes que ara escolaritzen. ¿Què hauríem de fer llavors? ¿Augmentar ràtios a la pública? ¿Comprar o llogar la privada?

¿Llavors quina és la solució?

El primer que cal fer és una taula de diàleg dels partits però fora del debat electoral, i després parlar amb sindicats, experts, fundacions... per arribar a un acord mínim. No cal un gran Pacte per l’Educació, perquè el següent que arribi se’l carregarà, però sí un mínim acord. I el que segur que serà necessari és augmentar els recursos a la pública, perquè si no és del tot impensable tirar res endavant.

Més continguts de