Karra Elejalde: “En cada rodatge hi ha set embolics i dues ruptures matrimonials”

A Karra Elejalde (Vitòria, 1960) no li agrada que li facin entrevistes quan no està de promoció. Aquesta té lloc poc després de l’entrega del premi Txapeldun del grup de restauració Sagardi. Ningú l’havia avisat que havia de concedir entrevistes i ara, gintònic en mà, després d’empassar-se una imponent mitjana de bou a la graella, s’asseu a la meva taula i em mira fixament mentre jo li pregunto quan va saber que volia ser actor. “Jo no he vingut aquí a fer entrevistes, sinó a donar suport a la gent de Sagardi, que són bascocatalans com jo. I parlar de la meva vida no em ve de gust ara”.

D’acord. Adéu a la meva llista de preguntes. De què vols parlar?

De Catalunya, d’aquest país fantàstic. Fa molts anys que visc aquí i tinc una filla catalana. I estic molt agraït a Catalunya! Als bascos aquí ens estimeu molt. Els bascos als catalans també, però potser no tant. Som dos pobles molt diferents però també amb molts lligams. Si fins i tot mengem calçots! Jo en faig cada any a Vitòria. Per Nadal m’emportaré 400 calçots, els couré a casa, els duré al bar Elizondo, del carrer Cuchillería, i ens els cruspirem al migdia. I a tothom li encanten!

¿Et fa il·lusió que la segona part d’'Ocho apellidos vascos' tingui com a escenari Catalunya?

És una pregunta difícil de contestar perquè encara no n’he llegit el guió. Ara que el tema està tan sensible, penso: “Per què arriscar-nos a ser malinterpretats? Per què no rodar-la a Sevilla?” Seria divertit veure el Koldo navegant pel Guadalquivir amb el seu vaixell. Al País Basc molta gent es va molestar amb l’escena de la manifestació perquè deien que es trivialitzava un problema molt seriós. En realitat, és això el que hem de fer per curar-nos.

Vas votar en la consulta del 9-N?

Sí, perquè sóc demòcrata, tot i que la democràcia no m’ha fet cap favor. Per mi la democràcia és un autocar de 55 jubilats de l’Imserso en què algú pregunta: “Senyors, on anem?” I quaranta responen “A la petanca”; tretze diuen “A menjar una paella”, i els dos del final, “De putes!” Doncs bé, jo sempre he sigut un dels tretze o dels dos, sempre m’ha tocat fotre’m. No obstant, crec en la democràcia i en el dret a determinar què vull ser. Ara bé, com a marxista-leninista itinerant cap a l’acràcia i poc nacionalista, potser m’abstinc.

En aquest cas, no ho vas fer.

Perquè és indignant que la llei ens impedeixi opinar. No pot ser que Castella ens tingui collats per força, xuclant-nos la sang, i que quan ens vulguem separar digui que no pot ser, que li sap molt greu. Doncs no, mira, és una decisió unilateral: si em maltractes, jo marxo.

A Euskadi actuaries igual?

Si fos a Euskadi, no sé què faria. Votar 'sí' a una independència del PNB és un problema perquè després tocaria fer la revolució. No sé quina independència sortiria aquí, però tinc la sensació que més aviat la de la sang que la de la pela. I entre el PNB i CiU i els altres nacionalismes, és evident qui vol la independència per la pela i qui la vol per la sang.

Tens el rècord del discurs d’agraïment més llarg dels premis Goya. Quan arrenques, no tens aturador.

[Riu.] “T’has passat!”, em deia tothom. Però és que va ser el primer de la nit, em va agafar per sorpresa! Jo pensava que abans donaven els tècnics, però no: “Actor secundari Bob: Karra Elejalde”. I així, entre la sorpresa i que ja anava mig pet...

Aquell premi el vas rebre per 'También la lluvia', en què feies d’un actor a qui tant se li’n donava tot. ¿És difícil interpretar els papers més pròxims a qui és un mateix?

Molt difícil. Jo havia de fer dos papers, el de Cristòfor Colom i el d’Antón. I estava preocupadíssim pel de Colom. Però quan vaig arribar al rodatge em vaig adonar que el problema era l’Antón. ¿Com podia mostrar que és un alcohòlic? ¿Que la dona l’ha deixat i els fills no li parlen? Era un home cremat. Aquesta professió és molt dura. El cinema és una estructura piramidal en què tothom ha de fer la feina a la perfecció. Si alguna cosa surt malament, que no sigui culpa meva. Però si surt bé, tot és felicitat. Pura neurosi, vaja. En cada rodatge hi ha set embolics i dues ruptures matrimonials.

Per què tenies avui tan poques ganes de parlar de la teva vida?

Perquè n’estic fart. L’èxit d’'Ocho apellidos vascos' m’ha fet guanyar molta fama però també perdre molta qualitat de vida. I a mi la fama... Ja em va passar amb 'Airbag', però s’ha multiplicat per deu. Abans només hi havia un grillat japonès amb càmera pel carrer, però ara amb els mòbils en té tothom. I què has de dir si t’ho demanen? Només és una foto! Però el que no saben és que és la número 124 que t’has fet aquell dia. Amb les entrevistes és el mateix. Així que, en lloc de parlar de mi, he preferit parlar de bascos i catalans. Però, si vols, et contesto la pregunta que em feies al principi.

¿La de quan vas saber que volies ser actor? Endavant.

Al servei militar. Allà vaig conèixer Toño San Pedro, un gran actor que ja és mort. Ell em va dir que, per la meva manera de ser, molt de la broma, jo m’havia d’apuntar a La Farándula, un grup de teatre amateur. I en la primera obra, 'Adiós, hasta huevo', ja feia tretze personatges. Recordo pensar: “Això mola molt més que ser electricista”.