Societat 26/11/2018

Long Litt Woon: “Els bolets em van salvar perquè buscant-los vaig trobar felicitat”

Entrevista a l'autora d’'El camí del bosc. Buscar bolets, trobar consol’

Sílvia Marimon
4 min
El llibre de l’antropòloga Long Litt Woon (Malàisia, 1958) ja s’ha traduït a tretze llengües.

Long Litt Woon (Malàisia, 1958) va anar a Noruega com a estudiant d’intercanvi i es va enamorar d’Eiolf Olsen. Un dia, però, va rebre una trucada de l’hospital que li va capgirar la vida: el que havia sigut el seu company durant més de 30 anys havia mort de manera sobtada. Es va enfonsar i ho va intentar tot per sobreviure. El que més la va ajudar a “sortir del túnel” va ser descobrir la seva faceta de recol·lectora. El llibre El camí del bosc. Buscar bolets, trobar consol, editat per Ara Llibres, és un doble viatge.

¿A Europa tendim a aïllar la mort, com si no tingués res a veure amb nosaltres?

Abans es moria a casa i qui acompanyava en aquest procés era la família. Actualment el 90% de les persones moren als hospitals o a les residències i qui té cura del malalt són els metges i les infermeres. La mort ja no forma part de la vida com abans i és vista com un fracàs de la ciència mèdica. Ara en culpem els metges.

Quines són les conseqüències?

Que la persona que pateix el dol es queda sola perquè la mort s’ha convertit en un tema privat i no públic. I la societat espera que continuïs amb la teva vida ràpidament, més ràpidament del que n’ets capaç. El dol s’ha convertit en un camí molt solitari.

¿No es va sentir acompanyada?

Sí, tinc molts amics i família i em vaig apuntar a un grup de dol. Però la majoria d’amics no ho podien entendre perquè em vaig quedar vídua molt jove [tenia només 54 anys] i el meu entorn encara no havia hagut de fer front a la pèrdua de la parella. Està bé tenir amics, però el dol és un camí que ningú pot fer per tu. La part essencial és: ¿qui ets després d’aquesta pèrdua? Quina és la teva identitat? El teu entorn et pot ajudar en la part pràctica. Quan perds algú has de dormir, menjar, llençar les escombraries... i no te’n veus capaç.

¿Anar a buscar bolets va canviar la seva identitat?

Em van salvar els bolets, perquè buscant-los vaig trobar felicitat. Quan ets al bosc i busques bolets estàs present, ets allà, tu i el bolet, com si fossis dins d’una bombolla i no necessitessis res més. I això em va canviar, perquè abans era una dona de negocis que sempre corria d’una reunió a l’altra. El meu marit i jo érem tot un contrast. Jo corria i ell sempre anava més enrere, més tranquil i relaxat. Vaig aprendre la seva capacitat per trobar la calma a través dels bolets.

Per què bolets?

Vaig intentar moltíssimes coses: ioga, meditació, el camí de Sant Jaume... Ho vaig intentar tot, perquè estava desesperada. Però trobar bolets em donava espurnes d’alegria.

Però no es va limitar a recollir bolets, sinó que es va convertir en una autèntica experta.

Perquè m’aportava una gran felicitat. Vaig conèixer persones noves, llocs nous. Em va obrir un nou món.

Al llibre destaca com es desperten tots els sentits.

El bolet no només l’has de mirar, l’has d’olorar, l’olor és com una empremta dactilar; l’has de tocar, l’has d’escoltar. Tot de sentits que a la ciutat estan adormits es desperten.

Parla de com la van ajudar els bolets, però després també va voler escriure.

Sempre he escrit. Ho he fet en la meva feina com a antropòloga, fent informes, anàlisis, avaluacions... Però sempre hi havia hagut una distància i mai havia escrit res personal. Vaig utilitzar dues coses que sabia fer per sobreviure a la mort del meu marit: escriure i l’antropologia.

Al llibre utilitza dos colors, un per explicar el dol i l’altre per parlar de la recerca de bolets.

Són dos viatges: el meu descobriment del món dels bolets i un viatge interior. A més, el llibre va néixer per ser un manual de boletaire, però a mig camí va sortir el meu marit.

¿El fet d’escriure, doncs, també la va ajudar?

No hi vaig pensar, però sí que em va ajudar. Quan vaig començar a escriure ja feia tres o quatre anys que havia mort el meu marit. Naturalment, no havia pres notes i havia de mirar enrere i recrear les diferents situacions. Però quan m’acostava al final escrivia en temps real. L’últim capítol és la sortida del túnel. M’ha ajudat a organitzar els meus pensaments, però el que també és interessant és que una vegada publicat també m’ha ajudat parlar-ne.

¿El dol no acaba mai?

Algú va dir, quan es va presentar el llibre, que sabem exactament quan comença però no quan acaba. Al principi pensava en el meu marit 24 hores: quan em despertava, durant tot el dia, a la nit... Afortunadament això canvia.

L’ha escrit en noruec, la llengua materna del seu marit.

És una qüestió interessant, perquè no tinc clar quina és la meva llengua materna. A Malàisia, a casa, parlava xinès, però a l’escola vaig aprendre en anglès. Visc a Noruega des de fa 40 anys. No penso en com escric, no soc capaç de parlar sobre com escric. El meu germà em va dir que la meva veu és la veu de Malàisia.

Què vol dir?

És molt pròxima. La manera com escric seria la manera com la meva mare parlava amb les seves amigues mentre prenien el te.

stats