“Una innovació pedagògica no es pot imposar només per decret”

Nieves Tapia (Buenos Aires, 1957) és pedagoga i directora del Centro Latinoamericano de Aprendizaje y Servicio Solidario (CLAYSS), favorable a combinar els aprenentatges acadèmics amb fer un servei a la comunitat. Ha estat a Barcelona per entregar els premis sobre aquesta metodologia educativa, impulsats per Edebé, Educo i la xarxa espanyola d’aprenentatge servei.

Quina responsabilitat té l’escola en l’educació ciutadana dels infants?

Els valors de la solidaritat i la participació ciutadana sempre han format part del sistema educatiu. En l’aprenentatge servei convergeixen dos corrents pedagògics: la preocupació per la formació en valors i la formació ciutadana i la pedagogia de l’aprendre fent. La solidaritat deixa de ser un objecte d’aprenentatge per ser un mitjà per aprendre.

Per exemple?

En una escola tècnica, en què els alumnes han d’aprendre a produir un objecte, la tasca pot ser fer una maqueta o un robot o bé plantejar que hi ha persones amb discapacitat al nostre voltant i dissenyar i crear una cadira de rodes a mida per a ells. Per als estudiants és complir amb tots els continguts però amb un sentit totalment diferent.

També diu que l’aprenentatge servei pot afavorir el desenvolupament sostenible.

A vegades les escoles fan activitats benintencionades però que són beneficència tradicional i no transformen la realitat, com quan per Nadal es recullen joguines per als nens que no en tenen. Es poden fer moltes activitats solidàries, però algunes són més crítiques i tenen més impacte en la vida de la comunitat.

¿Hi ha diferència entre països a l’hora d’aplicar aquesta metodologia?

Hi ha moltes experiències semblants: podem trobar adolescents treballant sobre la qualitat de l’aigua als EUA, a l’Argentina i a Kuala Lumpur. En canvi, hi ha diferències culturals: als EUA es poden trobar projectes d’aprenentatge servei individuals, mentre que a l’Amèrica Llatina pensar que un projecte no sigui en equip és inconcebible. I de context: a l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica és molt important involucrar els nens més vulnerables perquè està provat que és una eina d’inclusió, però els universitaris de Hong Kong per fer aprenentatge servei van a la Xina o a Cambodja.

Quines característiques hauria de tenir una iniciativa d’aprenentatge servei?

Com més orientada estigui a la justícia i al desenvolupament, com més protagonisme tinguin els joves i com més ancorada a la formació acadèmica estigui, millor.

I en termes de resultats, ¿hi ha diferències entre països?

Hi ha estudis que demostren que els estudiants que han fet aprenentatge servei tenen un rendiment del 10% superior als que no n’han fet. I tenim escoles que han reduït dràsticament l’abandonament escolar i han millorat el rendiment acadèmic gràcies a l’aprenentatge servei.

També redueix les desigualtats?

És una eina molt poderosa d’inclusió. En un poblet molt petit a la Puna, un altiplà dels Andes on de dia s’arriba als 40 graus i de nit als -10, un mestre va animar els nens a construir un hivernacle per poder conrear. A partir d’aquell hort escolar, els alumnes van portar la idea a casa seva i 20 anys després aquell poble de pastors també és d’agricultors.

¿Hauria de ser obligatori implantar l’aprenentatge servei a les escoles?

No preguntem als nens si volen aprendre matemàtiques o a llegir i a escriure, perquè hi ha coses que s’ensenyen perquè sabem que es necessiten. Des d’aquest punt de vista, no hi ha cap objecció perquè l’aprenentatge servei sigui obligatori. Ara bé, una innovació pedagògica no es pot imposar només per decret. Cal garantir que els docents sàpiguen com fer-ho, per evitar que algú des d’un despatx digui què s’ha de fer i ningú entengui de què es tracta i es generin resistències. Em sembla interessant el que fa Catalunya: hi ha l’horitzó de fer-ho obligatori, però amb un procés previ de formació dels docents i de preparació de les institucions.

Per això cal canviar la manera d’ensenyar als futurs mestres.

A tot el món el sistema escolar arrossega inèrcies encara del segle XIX. Sabem racionalment que l’escola del segle XIX no pot ser adequada per a les generacions del segle XXI, però és com hem crescut i com ens han educat. Sortir del nostre programa disciplinari i pensar en l’avaluació per competències no és fàcil. Es necessita paciència, capacitació i assessorament.

Quin és el nivell de Catalunya?

Va ser pionera en aprenentatge servei a Espanya i a Europa. És una pedagogia que se sustenta sobre altres pràctiques educatives, com l’aprenentatge a partir de problemes, de projectes, amb els projectes d’entorn… Un sistema educatiu dinàmic, com el català, és molt més permeable a la innovació.

¿Com es pot incentivar des de les polítiques públiques?

Si fos obligatori, l’Estat hi hauria de donar suport, però a la vegada exigiria un esforç molt gran en motivació. Cal una inversió constant per formar els docents i facilitar l’intercanvi de bones pràctiques.