Transformar una cartolina en un avió i fer-lo volar

David Bueno convida a aprendre a través de la sorpresa

L’educació entesa com un avió al qual donem forma perquè s’enlairi. Aquesta és la imatge que va dibuixar l’especialista en neuroeducació David Bueno en la seva trepidant intervenció en l’entrega de la beca Carles Capdevila. A través d’un experiment d’allò més il·lustratiu (i divertit), va demostrar com la sorpresa és capaç d’estimular el cervell i l’aprenentatge i, de pas, va fer somriure el públic. L’humor va sobrevolar el Cosmocaixa, com a bon homenatge a qui va ser el director fundador del diari ARA.

El neurocientífic va fer sortir cinc voluntaris del públic -format, en part, per la comunitat educativa de les tres escoles finalistes-. Primer els va fer preguntes recargolades sobre el cervell per caricaturitzar, així, els exàmens avorridíssims de respostes pautades que només menen a la memorització fútil. Tot seguit va capgirar el joc: va treure unes cartolines i va convidar els improvisats conillets d’índies a construir un avió com el que apareixia a les imatges de la pantalla. Tots cinc -quatre noies i un noi- havien rebut cartolines de mides diferents i van assajar de fer avions amb sort diversa. La voluntària més jove va retallar la cartolina per adaptar-la a la forma rectangular proposada per modelar aquell avió. Justament aquí és on volia anar a parar Bueno. Va ser com fer màgia, i va acabar extraient unes conclusions d’un cert to poètic: “La cartolina és com la biologia que tots portem a dins; com dobleguem la cartolina, com la retallem i l’adaptem, la forma que li donem és l’educació”, va afirmar. I encara més: si tothom se cenyís a l’esquema-cartolina donat, sense adaptar-lo, els avions difícilment volarien, va reflexionar.

Cap al cercle virtuós

Amb l’efectivitat de la prova -i de les seves paraules-, Bueno va aconseguir enlairar i traslladar cap al públic la importància de l’emoció en l’aprenentatge. I també va evidenciar com, si en lloc d’associar-lo amb la por, l’aprenentatge va de bracet de l’alegria i la sorpresa, s’activen l’atenció, la motivació i, en últim terme, el plaer. I es genera una espècie de cercle virtuós, que és el que crea “persones transformadores”.

És el que tothom va poder comprovar amb aquesta lliçó al Cosmocaixa. O també quan es van passar els vídeos amb l’explicació dels projectes pedagògics finalistes, acollits amb aplaudiments entusiastes per part dels implicats. Més que el nombre de neurones -si no s’és un cuc intestinal “no ve de 5.000”, va bromejar Bueno-, el que és important “és fer connexions”. I la impressió és que al Cosmocaixa se’n van fer moltes. Més enllà d’un cert component genètic primigeni “tota la resta és educació”, que és “ajudar les persones a créixer amb dignitat i exportar-la a la societat”, va assegurar. A la sortida, una de les participants en l’experiment improvisat confirmava, amb un punt enriolat, que el joc havia resultat: “No tothom pot dir que ha fet un avió de paper davant del president del Parlament!”.

Més continguts de