“Vaig aprendre a dividir abans d’escriure el meu nom”

BarcelonaTé només 17 anys, però, a més de poder presumir d’un currículum acadèmic impecable, Albert López Bruch també pot treure pit de ser el primer català a guanyar un or a l’edició d’enguany de l’Olimpíada Matemàtica Espanyola en representació de Catalunya. Una cita anual, aquest 2019 celebrada a la ciutat gallega d’Ourense, que reuneix els 80 millors estudiants de tot l’Estat per promocionar les matemàtiques i eliminar les barreres amb una disciplina sovint temuda i, fins i tot, odiada pels més joves. Aquest veí del barri barceloní d’Horta ha passat gairebé tota la seva vida -uns 12 anys- resolent problemes matemàtics i ara es prepara per als exàmens de Selectivitat a l’Escola Aula Europea, a Pedralbes, on estudia gràcies a una beca acadèmica.

Què és l’Olimpíada Matemàtica?

És exactament igual que una Olimpíada d’esports però canviant els corredors i els gimnastes per apassionats de les matemàtiques. Et prepares molt de temps per competir i resoldre problemes matemàtics bàsics. És a dir, aquells enunciats que requereixen molta concentració però que se solucionen mitjançant operacions simples, com ara la teoria de nombres o l’àlgebra.

Quan dius simples...

Em refereixo que per resoldre-les has de pensar molt i cal que juguis molt bé amb les dades de l’enunciat, però que no has de fer servir exponencials, derivades o integrals. No són mates d’universitat.

Tampoc no sembla gens fàcil.

No ho és. Els problemes són molt difícils. Perquè te’n facis una idea, són dos dies de competició i cada jornada s’han de resoldre tres problemes matemàtics en tres hores i mitja. Però les eines per resoldre’ls són càlculs senzills. Això sí, necessites molta preparació: jo feia quatre hores setmanals de sessions preparatòries, i per competir a nivell nacional ho complementava a casa.

Com va començar la teva passió per les matemàtiques?

Jo no ho recordo bé, però la meva mare sempre m’explica que vaig aprendre a fer divisions abans d’escriure el meu nom. Això crec que devia ser als cinc anys, més o menys. Vaig estar apuntat a un centre de Kumon -una metodologia japonesa centrada en l’aprenentatge de les matemàtiques que s’adapta al potencial dels alumnes però que, gradualment, augmenta la complexitat dels càlculs- fins als 13 anys. El Kumon va ser l’entrada al món de les matemàtiques complicades, i després vaig adonar-me que volia aprendre més.

I t’avorries a l’escola?

Al col·le del meu barri, sí. Tot el que fèiem a classe ja ho havia fet al Kumon i a tercer d’ESO buscava càlculs que m’incentivessin. Però des que vaig a l’Escola Aula, que els cursos estan fets a mida per a gent amb un nivell de matemàtiques més avançat, les classes són difícils i m’estimulo cada vegada més. Ara tinc molt clar que vull estudiar matemàtiques, però no descarto fer un doble grau combinant-les amb física.

Com vas conèixer l’Olimpíada?

Vaig treure uns bons resultats a les proves Cangur i a les del batxillerat internacional, les CiMs+CELLEX, i un professor de la UPC es va oferir a fer-me unes sessions, pràcticament particulars, per participar a l’Olimpíada. Això sí: el primer dia no entenia absolutament res.

Les mates no estan fetes per a tothom.

Són totalment d’extrems: o t’encanten o les odies. Hi ha problemes que necessites 10 dies per treure la solució, i d’altres que només necessites cinc minuts. Has de ser molt analític i concentrar-te molt, però també preparar-te moltes hores: només nou catalans participen cada any a la cita.

No era la primera vegada que participaves a l’Olimpíada, oi?

No, és la meva segona participació, però la primera vegada que guanyo. A l’anterior va sortir pitjor del que m’esperava i vaig quedar 21è. Aquest any estic molt orgullós, no només del meu resultat, sinó del de tota la delegació catalana. Encara ho estic paint, i no he assumit que al juliol participaré a l’Olimpíada Internacional, al Regne Unit. El 2018 no vam aconseguir cap medalla per primera vegada en la història de la competició, però aquest any tres catalans hem aconseguit l’or.

Tots nois?

Sí, i és una cosa que m’indigna: la poca representació de dones a les matemàtiques. És un problema de base: no és normal que l’any passat no hi hagués cap noia entre els primers 36 classificats. Aquest any han estat tres, però cal fer canvis per animar-les a participar-hi.