Joan Clos: "Ni un euro públic ha d'anar a la construcció d'habitatge"

BarcelonaL'exalcalde de Barcelona, exministre i exdirector executiu d'ONU-Habitat, Joan Clos (Parets del Vallès, 1949), acaba de publicar el llibre La vivienda social y asequible (Ediciones Asimétricas). Considera que no s'està abordant com cal la solució al problema de l'habitatge.

No el convenç la cursa per anunciar nous pisos.

— Les propostes de fer 20.000, 50.000 o 200.000 habitatges són irrellevants. S'ha de fer almenys un 20% de l'estoc actual d'habitatges. A Catalunya el problema no és de 50.000 habitatges, és d'un milió i mig.

I això com es fa?

— Estem excessivament focalitzats en construir i trobar solars a correcuita, però molts tenen dificultats urbanístiques. El primer que s'ha de fer és agafar tots aquests solars, revisar-ne la situació urbanística i fer un decret llei de mesures urgents per tramitar-ne l'adequació urbanística en tres mesos.

Amb això n'hi ha prou?

— No. Un segon problema és que no hi ha prou edificabilitat urbanística per a habitatge protegit. Hem d'aconseguir sostre i no sòl. Perquè el problema no és fer habitatge protegit on la gent no vol anar a viure, el problema és que s'ha de fer a Barcelona, Madrid, Sevilla, Saragossa, Granada, Bilbao...

Què proposa?

— Tu pots aconseguir sostre edificable d'habitatge protegit si augmentes la densitat, perquè, si no, la tendència és anar urbanitzant sòl rural per anar creixent amb un urbanisme de 2.000 habitants per quilòmetre quadrat. I això és un atemptat contra la sostenibilitat. Per això proposo la modificació de la densitat com a mesura urgent i que en els pròxims deu anys l'increment d'edificabilitat i de densitat s'utilitzi exclusivament per a habitatge protegit.

Això implica fer gratacels a Barcelona?

— No. La densitat en aquests moments de Barcelona ciutat és de 16.000 habitants per quilòmetre quadrat de sòl urbà. La de la resta de l'àrea metropolitana en conjunt, de 3.000. Només pujant aquesta part fins a 7.500 –la meitat que a Barcelona– podríem edificar el doble d'habitatges dels que hi ha en aquests moments construïts. Això és urbanisme.

Menys cases i més edificis.

— És clar. Hem d'anar a un model de quatre o cinc nivells, i amb això ja hem doblat la densitat de l'àrea metropolitana.

Per això calen infraestructures. ¿Tenim l'àrea metropolitana preparada per doblar la població?

— I tant. Estem reformant el transport metropolità, estem fent la transferència de Renfe, estem connectant el Vallès i el Baix Llobregat amb la L8... Estem invertint molt en transport metropolità. El problema és que hi ha pobles i ciutats que no volen habitatge protegit perquè diuen que en tenen massa.

Hi ha ciutats que no volen créixer?

— No. La baixa densitat és una aspiració petitburgesa. És el model d'urbanisme que la Generalitat ha primat durant molts anys. Ja m'agradaria viure amb una densitat de 2.000 habitants per quilòmetre quadrat amb una caseta i una piscina. Però llavors no diguem que farem habitatge protegit.

Un dels problemes és que sovint costa que els privats facin habitatge protegit.

— El 95% de l'habitatge protegit està construït pel sector privat perquè, quan el cicle de la construcció anava a la baixa, era la forma que tenia de mantenir la seva estructura productiva amb un rendiment més baix. Però a partir de la crisi del 2008 les administracions públiques deixen d'invertir en foment de l'habitatge protegit i tot es para. De totes maneres, no hem de gastar diners públics en construir.

No?

— Ni un euro públic ha d'anar a la construcció de l'habitatge. Això és immobilitzar el capital públic, és una barbaritat econòmica. El que s'ha de fer és una concessió com es va fer amb les autopistes. És a dir, el concessionari que et faci el pis i que durant uns anys –20, 30, 50 o 80– es garanteixi cobrar els 700 euros de lloguer. La dificultat financera rau en el fet que bona part dels que tenen dret a un habitatge protegit no poden pagar 700 euros, només 200, 300 o 400. Aquí és on hem de gastar els diners públics, en finançar aquesta diferència. Que el que no pugui pagar la família, ho subvencioni l'administració.

En el llibre demana també refer l'estructura administrativa.

— Cal una administració professionalitzada per a la gestió de la política pública d'habitatge protegit. Ara no existeix. És molt difícil, molt complex. Aquí agafem i fem edificis sencers d'habitatge social o, sobretot, d'habitatge assequible. Això s'ha de canviar. A tots els projectes d'habitatge protegit hi han de conviure expedients d'habitatge social i expedients d'habitatge assequible. A Singapur fins i tot hi posen un percentatge d'habitatge de preu lliure per aconseguir barreja social.

L'administració ha de ser més intervencionista?

— Molt més. I les barreges que s'han d'aconseguir en cada edifici no surten només de la llista de prioritats econòmiques. Surten de la barreja de diversos criteris que s'hauran d'establir. A Singapur i a Àustria, per exemple, l'administració assigna els habitatges en relació amb la composició social, econòmica i, en el cas de Singapur, fins i tot religiosa. Allà hi ha un conflicte molt important entre hindús, xinesos i islàmics, i l'administració obliga cada edifici a barrejar.

Un problema del qual es parla poc és del poc manteniment del parc públic d'habitatge.

— Si fas una bona barreja social, el manteniment no és problema. En el cas d'Àustria, no saps si el teu veí és dels que paga el lloguer íntegrament o si està subvencionat.

Aquí hem sentit una portaveu dels promotors parlant de fer accessos diferenciats als edificis.

— Això va en contra de fer una política que funcioni.

És crític amb la regulació de preus del lloguer. Per què?

— Modifica els preus a curt termini, però no de forma estructural. Això ho fa l'urbanisme augmentant l'oferta d'habitatge. El que restringeix l'oferta a Espanya en aquests moments és que les lleis d'urbanisme estan fetes amb el criteri de fa trenta anys.

A Barcelona s'ha situat l'eliminació de 10.000 pisos turístics com una de les solucions a la crisi d'habitatge. Què en pensa?

— Pot ser una mesura conjuntural que pot ajudar, però siguem una mica seriosos. Si tu treus la llicència urbanística, l'amo té moltes opcions a banda de posar-lo a lloguer assequible. Li prohibiràs vendre? L'obligaràs a fer un habitatge social? Com? Com a mesura d'urgència per aconseguir un impacte de 10.000 pisos més d'oferta d'habitatge, bé. Però que això resolgui el problema... De cap de les maneres.