ANÀLISI

La casa dels horrors

El sinistre edifici de Via Laietana es va cruspir per sinècdoque el nom de tot un carrer

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

La Via Laietana va ser des de 1941 la seu de la VI Brigada Regional de Investigación Social, encarregada de la repressió d’uns "delictes" que en democràcia hem d'entrecomillar però que el feixisme normalitzava. Les atribucions dels departaments ja il·lustren què perseguien: Afers Laborals - Grup I; Activitats Catalano-separatistes - Grup II; Activitats Comunistes - Grup III; Activitats Anarquistes, Trotskistes i Socials - Grup IV; Escortes i Sectes - Grup V; Prefectura i Direcció de Serveis, Secretaria, Servei de Guàrdia - Grup VI; Servei d'Universitat - Grup VII.

Els seus primers caps, Eduardo Quintela i Pedro Polo, implanten la tortura d'una manera sistemàtica en els anys més cruels de la postguerra. Es posen noms argòtics a les pràctiques perverses dels maltractes més terribles: "el corro" de llenya coral a ma i a màquina, amb els estris que guardaven en una vitrina que mostraven per intimidar; "la banyera" o ofegament, que ha arribat lamentablement als nostres dies en les variants de "la bossa" o el waterboarding ; "la cigonya", els canells emmanillats per darrera dels genolls a la gatzoneta; "els elèctrodes" a cossos mullats; "el quiròfan", el detingut lligat a una taula de cintura cap avall, rebent tota mena de turments... La llista heroica dels que els van patir i aguantar fins al límit de la pèrdua de coneixement és llarga, encara més la de milers de detinguts i fitxats, i la representen amb molt d’honor noms com Tomasa Cuevas, Miguel Núñez, Gregorio López Raimundo, Helios Babiano, Maria Rosa Borràs, Jordi Pujol, Vicente Cazcarra, Jordi Dagà, Jordi Carbonell...

L’any 1974, el cap de la Brigada, Julián Gil Mesas, encara demanava a la Direcció General de Seguretat honors per als 95 agents que havien participat en operacions tan galdoses com la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya i el MIL de Salvador Puig Antich. El maig de 1976, Pep Martínez Barceló, de Bandera Roja, amb Marc Palmés i Magda Oranich d’advocats, arrenca la primera i única condemna de policies franquistes per torturar.

El 6 de juliol de 2005, Joan Tardà presenta en roda de premsa la iniciativa parlamentaria al Congrés per tal que la Prefectura sigui un museu i memorial de la lluita antifranquista. L’acompanyem Jordi Carbonell, amb el seu testimoni de víctima; Pep Cruanyes, representant de la Comissió de la Dignitat, i jo mateix, que vaig redactar el primer esborrany a partir de les meves recerques als arxius de la Social. Tinc al magnetòfon de la memòria els testimonis esfereïdors que vaig enregistrar, i a la retina la imatge apocalíptica de tots els lligalls d’atestats, declaracions i fitxes, amuntegats en un magatzem a punt d’enviar a l’arxiu històric de la policia, a Alcalá de Henares. Tot el que vaig poder fotocopiar és al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB), a l’abast dels investigadors acadèmics. I, esclar, tant de bo que també al futur espai de la memòria.

Més continguts de