Kesia Barranco: "Coexistim amb els marroquins perquè no els poden deportar a tots"

Torre Pacheco (Múrcia)La Kesia Barranco va arribar a Torre Pacheco fa més de dues dècades provinent del seu País Basc natal. Ho va fer acompanyada de la seva parella, un home marroquí amb qui va muntar la seva vida en aquest petit municipi murcià. Ara té 38 anys i és una de les cares visibles de les reivindicacions de la comunitat musulmana. Sobretot després que un grup d'homes apallissessin el seu fill, l'Ismael, que tenia 15 anys, per la seva aparença física. Una agressió que va arribar dos dies després que tres nois d'origen marroquí robessin –i un d'ells agredís– un home de 68 anys, el Domingo, mentre passejava tranquil·lament pel municipi. Un incident que va fer que la ultradreta es llencés als carrers de Torre Pacheco.

On som? Al juliol, aquí, hi va haver molta tensió.

— Som en el boom, però sense agressions. Estem en una coexistència, no en una convivència. Torre Pacheco és un caldo de cultiu molt gran, on els ciutadans, sobretot els marroquins –perquè aquí hi ha una gran morofòbia–, són tractats com a ciutadans de segona. Van al centre mèdic i els parlen com si fossin animals, van a l'ajuntament i els tracten com animals. En aquest punt estem.

Què s'ha fet des de llavors?

— Res. De fet, en el meu cas particular, encara no m'ha trucat ni l'alcalde.

Com esteu?

— L'Ismael, que era un nen totalment independent amb 15 anys, que li encantaven les motos, l'esport, el futbol, ara no surt de casa. Té molta ansietat. Li han transformat la vida d'un dia per l'altre. Un nen que abans era molt noble, familiar, s'ha tornat esquerp, està sempre tancat a l'habitació, no vol que vinguin els seus amics. S'ha tornat desconfiat. Jo, com a mare, ara mateix també m'estic medicant, perquè veure com el meu fill ha passat de ser un noi feliç i sa a veure'l apagat, sense motivació, m'afecta molt.

Entens per què van anar contra ell?

— La violència no té cap justificació. No hi ha un perquè. Li va tocar a ell. Als marroquins no se'ls accepta, no s'accepta la seva cultura. Quan el candidat del PSOE va felicitar els musulmans pel final del Ramadà, tot el poble se li va tirar a sobre. Això és convivència? No, és coexistència. Coexistim perquè no els poden deportar a tots.

Al barri de San Antonio deien que la convivència era bona.

— Els veïns s'ajuden. El meu marit portava bosses de pebrots, de patates, a les veïnes espanyoles. Per cultura, si el veí és a la porta i passes amb alguna cosa, la comparteixes. Entre veïns, la convivència és bona.

On hi ha el problema?

— Sobretot entre la joventut. Joves que tornen a reivindicar el franquisme, l'odi al diferent, la intolerància. És trist haver de tornar 50 anys enrere.

El teu fill ha rebut suport?

— D'espanyols, cap. Es van riure d'ell quan va tornar a l'institut i això el va fer tancar-se encara més. Abans se sentia mig espanyol, mig marroquí; ara diu que només és marroquí. I això em fa mal.

Estan identificats els agressors?

— No tots. Ara n'han identificat vuit, però n'hi ha un del qual vaig donar totes les dades i no l'han inclòs a la denúncia. No ho entenc. Se'l veu clarament al vídeo, amb una samarreta blanca, donant-li puntades al cap al meu fill i insultant-lo.

Com t'han tractat a tu?

— Quan vaig arribar fa 23 anys a Torre Pacheco, em miraven com si fos una criminal, com si hagués matat algú: “Què fa aquesta amb aquest moro?”, es preguntaven. Em deien “follamoros”, heretge, desitjaven la mort als meus fills, a ells els deien que tenien la “sang bruta”.

Com es pot passar de la coexistència a la convivència?

— Les dues parts han de posar-hi interès. Molts només voldrien els marroquins com a mà d'obra i després fer-los fora perquè els molesta veure'ls al carrer. No els molesten els equatorians perquè parlen el mateix idioma i tenen costums semblants. El que molesta és el desconegut. Hi ha gent que fa 20 anys que viu aquí i no parla castellà perquè només fan que treballar i sobreviure. Si, a sobre, no se senten acollits, encara tenen menys ganes d'aprendre. Als nois d'origen estranger, als instituts, sovint se'ls orienta cap a la FP i no cap al batxillerat. En canvi, jo sempre els aconsello que estudiïn, que facin carrera per ser jutges, advocats o enginyers. Que tinguin pes dins de la societat, perquè és l'única manera de canviar-la. Ara hi ha molt racisme, odi, ira, contra el que ve de fora, sobretot contra el marroquí, però d'aquí 10 o 15 anys, els joves nascuts aquí, els passarà el mateix que als fills dels espanyols: no voldran fer cap d'aquestes feines dures del camp. I els estrangers que ara treballen tindran 65 anys i ja no seran mà d'obra òptima per aixecar caixes de verdura.

Com veuen els joves la situació actual?

— Molts d'aquests joves marroquins que van sortir a defensar el barri de San Antonio diuen que estan farts de veure com tracten els seus pares i avis, sobretot quan han d'anar al metge i no entenen l'idioma. Se senten humiliats. Si tu veiessis que tracten un familiar teu com un animal, com actuaries?

Molt del discurs contra les persones que venen de fora es focalitza en aquells que no treballen.

— Molta gent diu: “No soc racista, però…”. Quan dius això, no cal que continuïs parlant: ets racista. Delinqüència n'hi ha a tot arreu. Els tres nois que van pegar el Domingo em van dir que robaven per necessitat de consumir drogues, no per divertir-se. Estaven fins a les celles. Aquí s'ha estat venent rivotril i lírica a un euro, i hi ha molt consum de base, que és molt addictiva. He vist nois destruir-se per culpa de les drogues.