"Quan el cap d'un servei plora a mitja entrevista és que tenim un problema"

Entrevista al doctor Jordi Mancebo, cap del servei de medicina intensiva de l'Hospital de Sant Pau

El dr. Mancebo, i el llit que s'ha habilitat al costat del seu despat, a la UCI de Sant Pau / XAVIER BERTRAL
NATÀLIA VILA (text) / XAVIER BERTRAL (fotos)

El doctor Jordi Mancebo és el cap de la unitat de cures intensives (UCI) a l'Hospital de Sant Pau i expert en insuficiència respiratòria aguda, ventilació artificial i suport ventilatori extracorpori. Durant l'últim mes, ell i el seu equip han lluitat contra la cara més dura del covid-19. Reconeix que ell és "més de revistes científiques", però divendres va rebre l'ARA al despatx per explicar-nos com es viu aquesta crisi sanitària des de dins. Abans de saludar utilitza el gel desinfectant i ens demana el mateix. A continuació, ens fa una encaixada de mans (sense guants) que ens desconcerta, però, acte seguit, ens torna a passar el gel. Mancebo no reprimeix cap emoció: durant l'entrevista s'indigna, critica, s'emociona, elogia, agraeix i s'explica didàcticament. I, efectivament, plora. I tampoc se n'amaga.

10 receptes per repensar la sanitat a Catalunya

¿Ens saludem sense guants, doctor?

I quin problema hi ha? Ens hem desinfectat les mans correctament abans i després de l'encaixada. Es diuen moltes coses, però el que queda clar és que la millor manera de protegir-se és complir les mesures higièniques i la distància entre persones. I ho hem fet.

¿Com ha canviat l'estructura de l'hospital en l'últim mes?

Doncs ha canviat molt. D'una banda, pel cúmul massiu de pacients, per al qual el sistema no estava preparat. I de l'altra, perquè d'aquests pacients una part extremadament important estaven molt greus, i el sistema tampoc estava preparat per a això. Quan parlo de pacients molt greus parlo de persones amb insuficiència respiratòria aguda, severa i hipoxemiant, és a dir, amb poc oxigen a la sang. Això passa quan els pulmons s'espatllen i no són capaços de recollir prou oxigen de l'aire i no n'arriba a la sang. En aquest punt els malalts s'han d'adormir, intubar i connectar a una màquina que els ajudi a respirar. I aquesta és la feina específica que fan els metges especialistes en medicina intensiva, que són els que han portat i continuen carregant el pes de tota la crisi.

I això els ha obligat a ampliar tant personal com sales.

Al nostre equip érem vuit persones –tot i que una actualment està de baixa–, a part de mi mateix, i ara som més de 100. Hem passat d'atendre entre 10 i 15 malalts al dia a gairebé 90. Hi ha pocs metges intensivistes i això és un problema fonamental. Hem necessitat l'ajuda dels professionals d'altres especialitats que, generosament, han contribuït amb els recursos humans necessaris. Són grans professionals però malauradament no tenen l'expertesa amb malalts crítics. Hem hagut d'adequar i ocupar altres sales de l'hospital per tenir més llits i hem modificat els torns de treball, que ara són de 12 hores seguides. I l'equip d'infermeria ha fet el mateix.

"Els respiradors són estris que no fan res per se. Són avions que s'han fet però que ningú farà volar si no hi ha especialistes al darrera! I els especialistes no es formen en poc temps"

Jordi Mancebo director del servei de medicina intensiva de l'Hospital Sant Pau

Quin ha sigut l'obstacle més important en aquest procés?

El que et diré ara és, segurament, políticament incorrecte. El problema crucial ha sigut la falta de recursos humans més que no pas la falta de respiradors. I paradoxalment els respiradors sí que han sortit a la premsa, quan difícilment salvaran vides. He de dir que estic molt emprenyat amb les falses expectatives que s'han generat amb aquest tema, perquè s'ha canviat el focus. El rigor és extremadament important. Els respiradors són estris que no fan res per se. Són avions que s'han fet però que ningú farà volar si no hi ha especialistes al darrere! I els especialistes no es formen en poc temps.

¿És millor el sistema sanitari alemany que l’espanyol?

¿I com es gestiona aquesta pressió a nivell personal i emocional?

És molt complicat. Insisteixo, ningú pot aprendre a pilotar un avió en dos dies. Això no ho puc arreglar jo. I la gent mor i no haurien de morir. [Fa una pausa per reprimir el plor.] De vegades em sento un punt impotent.

¿Vol que canviem de tema? No voldria afegir més pressió.

No, tranquil·la, és part de la meva feina.

D'acord.

Hem tingut massa missatges contradictoris, falses expectatives i cants de sirena amb la medicació. No tenim respostes encara a totes les preguntes. En medicina treballem sovint amb la incertesa. I les respostes es troben en la recerca: ens cal fer-nos bones preguntes per obtenir respostes que puguin ajudar els malalts i contribuir de mica en mica al progrés. Vull afegir, a més, que tot això s'està aguantant gràcies al personal sanitari que tenim, que és dels millors del món i que han demostrat estar a l'altura. També en els hospitals més petits, on estan fent una feina titànica.

Què és el que haurien de tenir clar, ara per ara, els ciutadans?

Que cal extremar la distància de seguretat fins al metre i mig i les mesures de contacte, i això vol dir rentar-se sovint les mans. I també que cal estar-se quiet, perquè el virus no viatja sol, viatja amb les persones.

L'ARA publicarà dilluns un reportatge a fons sobre com treballa l'equip de professionals sanitaris de les UCIs de l'Hospital Sant Pau

I als hospitals què han après?

Clínicament estem aprenent moltes característiques noves d'aquesta infecció vírica que afecta severament els pulmons i també els petits vasos sanguinis. I, per descomptat, estem aprenent a treballar sota una pressió insuportable.

Si arriba un rebrot, ¿ara les UCI estan més preparades?

Compte, perquè ara també entren en joc factors com la fatiga. Fatiga física, psicològica i emocional.

Tinc la sensació que encara no ha pogut pair gaire res. És així?

Sens dubte. Ara és un moment d'acció i en això estem. No hem tingut gaire temps per fer altes disquisicions, no... Quan un cap de servei se't posa a plorar a mitja entrevista vol dir que tenim un problema gros: el tenen els consellers, el Govern, el sistema i la societat.

Àngels Chacón: “Salvar vides i preservar l’economia no són coses contradictòries”

¿Li arriba l'escalf dels aplaudiments de les 20 h? Què en pensa?

Personalment ho agraeixo molt, sobretot d'aquells que ho fan amb tota la seva ànima i de tot cor. A ells, moltes gràcies de tot cor. Però també sospito que quan es converteix en rutina es banalitza el patiment. Els que ho fan perquè només poden aplaudir i ho fan de cor tenen tota la meva estima.