L'avaluació docent a Europa: del control anual del Regne Unit a l'autoexigència de Finlàndia

Barcelona / Londres"La millora de la qualitat i l'equitat de l'escola depèn en gran mesura de la motivació i el rendiment individual dels professors a l'aula. L'avaluació efectiva i el feedback per als professors és essencial per augmentar l'atenció a la qualitat de l'ensenyament i dels professors". Amb aquesta frase l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) –l'organisme que avaluarà el sistema educatiu català per millorar els resultats acadèmics–, justifica la necessitat d'analitzar com és l'avaluació que es fa de la feina dels docents a cada país en el seu informe Synergies for better learning.

Tot i que diversos informes de l'OCDE, però també d'Eurydice –xarxa finançada per la Comissió Europea per analitzar i explicar com funcionen els diferents sistemes educatius d'Europa– destaquen la necessitat de tenir mecanismes avaluadors de la tasca docent, el cert és que cada país té maneres molt diferents d'encarar aquest repte, tant pel que fa als mètodes d'avaluació com pel que fa a la periodicitat de les avaluacions o dels agents que s'han de responsabilitzar d'aplicar-les.

"Cal tenir en compte que en molts països els directors poden avaluar i acomiadar els seus docents, tot i que aquest no és el cas d'Espanya. Això fa que sigui molt difícil fer una foto que mostri prou detalladament la varietat i la diversitat del que s'està fent en termes d'avaluació, perquè en el fons estem parlant de gestió de terreny, i això acostuma a ser descentralitzat. Hi ha pocs països que tinguin un sistema d'avaluació formal complet", adverteix Anna Pons, analista d'educació de l'OCDE.

Tot i aquesta dificultat, l'informe de la Comissió Europea Teaching careers in Europe: access, progression and support reflecteix com a Europa només hi ha set països que no avaluen regularment els docents de primària i secundària que ja exerceixen la seva professió. Són Espanya, França, Polònia, Bèlgica, Àustria, Croàcia i Lituània. Ara bé, que no es facin avaluacions regularment no vol dir que no s'avaluïn mai els docents, sinó que el sistema educatiu d'aquests països no obliga a fer aquestes avaluacions de manera periòdica.

En canvi, sí que hi ha tres països on, segons dades d'Eurydice, no s'avaluen els professors en actiu: Grècia, Turquia, Islàndia i Irlanda (però no Irlanda del Nord). "Hi ha sistemes que, quan un professional es converteix en docent, ja s'obliden d'aquesta persona. I això és molt perniciós perquè no dona cap mena de xifra al sistema ni al professional en cap moment. No tenim cap possibilitat de retroalimentar els docents per donar directrius de com millorar, ni el sistema té possibilitat de gestionar aquest talent", insisteix Pons, que també adverteix que al sistema públic d'Espanya i de Catalunya es viu una situació semblant. "Això és una excepció a escala europea. Hi ha països que ho fan millor o que ho fan pitjor, però gairebé tots ho avaluen d'una manera o altra", reitera l'analista catalana de l'OCDE.

Ara bé, dintre dels països que sí que regulen cada quant s'ha d'avaluar la feina de mestres i professors, hi ha diferències abismals pel que fa a la freqüència. D'aquesta manera, trobem indrets com Luxemburg on als docents, un cop comencen a exercir, només se'ls avalua el dotzè i el vintè any de carrera; o Portugal, on s'avalua anualment els que tenen un contracte temporal, mentre que els indefinits passen aquest procés cada quatre anys; o el Regne Unit, que fa avaluacions cada any. Segons Pons, l'anglosaxó és "un dels sistemes que més contrasta amb el català", ja que és on "tenen una de les cultures d'avaluació més forta amb un sistema completament centrat en el rendiment, que, a vegades, posa mola pressió sobre els docents".

Regne Unit: mestres fent classe en presència d'avaluadors

L’avaluació dels docents és quasi constant al Regne Unit. Tant als centres de primària com als de secundària, siguin públics o no, o bé de model mixt. En els primers, el procés segueix pautes que defineix l’autoritat educativa –a través dels districtes locals o dels representants ministerials– i té caràcter anual. Es marquen un seguit d’objectius estandarditzats que pretenen fixar uns mínims coneixements dels alumnes i també uns mínims resultats pedagògics. D’altra banda, els professors també han de passar proves d’observació pràctica: en altres paraules, han de fer una o més classes amb presència d’un avaluador. Aquestes sessions es poden concertar amb anterioritat, cosa que permet preparar-les de manera concreta, o bé poden ser aleatòries, sense cap avís previ. L’examinador no només ha de puntuar les capacitats del mestre, sinó que també ha de valorar la motivació del grup davant del seu professor i la interacció entre tothom. Els professors han de participar en les anomenades proves DPC (desenvolupament continuat professional) que, en teoria, els serveixen per mantenir i millorar les habilitats docents.

Sovint es revisa tant la implicació com els resultats que n’obtenen. Els professionals, però, es queixen de la càrrega burocràtica que els suposen tots aquests controls, que arriben al límit en les inspeccions anomenades OFSTED (Oficina de Normes en Educació, Serveis Infantils i Competències). Aquesta mena d’examen general de cada centre té lloc un cop cada tres o quatre anys. Des del punt de vista de la direcció, són extremadament exigents. De fet, la degradació el 2022 al nivell més baix de qualitat de l'escola Caversham Primary, del comtat de Berkshire (al sud-oest d’Anglaterra), va conduir al suïcidi de la directora, Ruth Perry, al gener de l’any següent. El nou govern laborista ha canviat des del setembre del 2024 el sistema de classificació dels centres, però les avaluacions OFSTED es continuen fent.

Tot aquest sistema d’avaluació de professors i centres també està influenciat per la capacitat de contractació que tenen les escoles dels seus professors, incloses les públiques. La tria dels professionals, condicionada a les qualificacions oportunes, ha de superar un procés de selecció en el qual també s’implica el consell de govern del centre, i hi participa tant la direcció com els representants dels pares a través d'aquest consell, així com altres especialistes, en alguns casos professors universitaris i persones vinculades a l'escola per raons diverses: pares d’exalumnes o bé mecenes són els casos més comuns.

Finlàndia, Portugal i Itàlia: tres maneres de posar-s'hi

Tot i que entre els països de l'OCDE un 64% dels docents són avaluats un cop a l'any per les seves escoles i instituts, a Europa hi ha força diferències. En el cas dels professors d'institut, segons el darrer informe TALIS, el país amb més docents que no han estat mai avaluats és Finlàndia (41%), seguit d'Itàlia (36%) i Espanya (25%), mentre que el que menys docents té sense avaluar és el Regne Unit, que no en té cap.

Ara bé, els motius d'aquestes proporcions i la manera d'abordar-los és força diferent. "Un dels sistemes més interessants és el finlandès, que no té una avaluació tan formal, ja que els docents ja se senten amb l'obligació i el compromís constants de millorar", apunta Pons. De fet, a la majoria d'escoles finlandeses els directors són vistos com a líders pedagògics i la majoria de centres inclouen debats anuals dirigits a valorar el compliment per part del professor dels objectius individuals establerts durant el curs anterior i, també, per determinar les necessitats de desenvolupament per a l'any següent.

En canvi, l'analista de l'OCDE explica que Itàlia és un dels països que ha anat de menys a més pel que fa a l'avaluació docent. "Des de fa uns anys s'ha intentat canviar i posar pressió al sistema per crear una cultura d'avaluació", detalla Pons. Ho estan fent a través d'INVALSI, un organisme d'investigació educativa que depèn del ministeri d'Educació italià i que, entre altres coses, executa activitats de capacitació per al personal docent i directiu de les escoles, activitats vinculades als processos d'avaluació i autoavaluació de les institucions educatives.

L'avaluació burocràtica

Finalment, a Portugal, que des de fa anys ha estat un referent per la seva constància en mesures educatives, tenen un procés d'avaluació que depèn de cada centre, però que és una "avaluació més burocràtica". Tal com explica una de les docents de Viseu, una ciutat de la mida de Girona a 100 km de Porto, cada any han d'elaborar un informe d'autoavaluació, amb un model i uns ítems concrets. A més, al llarg de la carrera poden accedir a alguns nivells laborals en els quals són necessàries l'avaluació del rendiment i 50 hores de formació acreditades. A més, el professor pot sol·licitar que li facin una observació a l'aula per part d'un professional extern. Tot i això, el fet que només un nombre concret de docents pugui accedir a determinades millores professionals gràcies a obtenir una valoració excel·lent de la seva feina ha provocat, segons alguns professors, un enrariment del clima als centres escolars. Informa Mariona Ferrer i Fornells.

Per altra banda, fa 15 anys el ministeri d'Educació va buscar una institució externa per posar en marxa un programa de formació en avaluació del professorat, posant el focus en l'observació a l'aula. Es va impartir aquesta formació a 50 docents de cada regió educativa del país amb l'objectiu que aquests professionals actuessin com a multiplicadors per fer arribar aquests coneixements a altres docents.

"El primer que cal fer és introduir una cultura d'avaluació i trencar el debat de si hem d'avaluar o no els docents. El 67% dels professors diuen que l'avaluació els serveix per millorar. Aquesta avaluació és útil, però ara cal marcar unes pautes concretes en funció del context de cada país perquè l'avaluació no es limiti a ser un exercici burocràtic, sinó que sigui útil per a la millora professional del docent", insisteix l'analista de l'OCDE, que reconeix: "Aquest és el repte compartit dels països europeus".