Enterraments solidaris entre veïns: "Ningú es paga el seu"

BarcelonaFa més de 40 anys que associacions veïnals del Vallès Occidental van començar a autoorganitzar-se per garantir enterraments dignes ajustant preus. Era a principis del 1980, en plena crisi de reconversions industrials, i moltes famílies ja no podien assumir una despesa com la "dels morts", un costum fruit de la necessitat. Ho recorda Joaquín Nogués, actual vocal de la Vocalia d’Enterraments de Badia del Vallès, que amb el número 2, avui és el més veterà dels 6.000 associats.

A la dificultat per pagar cada quota que els giraven les assegurances de decessos s'hi afegia el descontentament popular per "la mala pràctica i el mal servei" de la funerària local. Al desaparegut José Toro, llavors a l’associació de veïns del barri, se li va encendre la bombeta i va plantejar per què no prescindir del canal ordinari i muntar-s’ho pel seu compte.

Entre tots es van animar, tot i que Nogués admet que ell era "escèptic" que els veïns creguessin en aquella idea. Es va equivocar, assumeix, perquè avui la vocalia té fitxades 6.000 persones, una xifra que suposa la meitat de la població d’aquesta localitat, que va néixer fa 50 anys com a barri. "Ara la gent està contenta perquè paguen menys i els donem solució en moments molt delicats com són les morts de familiars", explica.

Les vocalies d’enterrament han proliferat en 15 entitats veïnals del Vallès Occidental, en municipis com Sabadell, Ripollet, Badia, Barberà i Montcada i Reixac, i estan representades en una Coordinadora que suma uns 60.000 associats. També hi ha el model del Bages, que ha desembocat en la cooperativa Recer, i la mutualitat Sinera, que el 1994 es va formar de la suma de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), la Federació Comarcal del Baix Llobregat, la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) i la FAV l’Hospitalet. A Barcelona l’associació de veïns del barri de la Pau també té la seva pròpia vocalia.

Tot i que hi ha aspectes diferenciadors, el denominador comú d’aquestes iniciatives és el funcionament de mútua solidària entre els veïns a través de l’abonament de quotes periòdiques, d'entre 5 i 15 euros trimestrals per persona, encara que hi ha escales de preus segons les edats dels associats. Els menors de 10 anys en algunes entitats hi són de franc, i després la quota s’enfila a mesura que es fan anys, fins que s’arriba als 55 o 60 anys, edat a partir de la qual no s’accepten nous socis individuals tret que s’hi incorporin amb més familiars. "Ningú es paga el seu enterrament", afirma Puri Castillo, de la vocalia de l’associació de veïns de Ca n’Oriac de Sabadell, fent els càlculs de les quotes abonades i el cost mínim d’uns 3.000 euros que costa ser enterrat.

L’èxit de la fórmula és que van entrant nous associats i també –apunta Nogués– que les entitats no tenen cap afany de guanyar diners, sinó que es tracta de ser "solidaris" els uns amb els altres. En general, darrere de les vocalies hi ha un equip de voluntaris que es fan càrrec de les inscripcions i la revisió de morosos i de portar els comptes al dia. A més, com que formen part de les associacions de veïns no paguen lloguers de locals ni serveis. Sense cap norma específica, el fenomen de les vocalies es regeixen per la llei 4/2008 del Codi Civil de Catalunya, que obliga a la transparència de les entitats sense ànim de lucre.

Trasllat dels cossos

Els serveis que ofereixen aquestes vocalies no són especials ni específics per als associats, i ni molt menys de beneficència, subratllen tots els entrevistats, sinó que són serveis funeraris "dignes i complets" que inclouen des de la sala de vetlla fins a les flors de la corona, el taüt i fins i tot els trasllats del cos. La majoria d’entitats tenen a les seves clàusules el dret del beneficiari a ser traslladat al municipi d’empadronament si moren fora, i es cobreix tant l’enterrament en nínxol com en incineració, un servei que va clarament en ascens, explica José Luis Conejero, president de la vocalia de Can Sant Joan de Montcada i de la Coordinadora.

Conejero explica que en cas de baixa voluntària en vida no es tornen les quotes abonades, ni tampoc es retornen diners als hereus. "La vocalia no és cap guardiola", indica Puri Castillo. Algunes vocalies tenen contractades assegurances amb companyies per garantir els enterraments en cas de tragèdies, com la de la covid o una eventual catàstrofe. Durant la pandèmia les entitats van poder assumir els costos de l’increment de morts sense problemes.

A Ferran Milán la seva mare també el va inscriure a la vocalia de la Pau el 1997, quan tenia 26 anys, farta de "pagar massa" a l’empresa asseguradora. Ell s’hi ha quedat per convicció. En aquesta vocalia el funcionament és diferent, ja que no hi ha quota fixa i només es passen rebuts als 4.000 socis si hi ha defuncions, tret de la família del difunt. Amb tot, afirma que els números surten per a tothom i que de mitjana cada soci va pagar 48,8 euros l’any passat. "Per pagar-se el teu propi funeral, una persona hauria d’apuntar-se al néixer i morir als 104 anys", diu.