Les esglésies evangèliques, en expansió: n'hi ha el doble que fa vint anys

BarcelonaLes esglésies evangèliques o protestants a Catalunya s'han més que duplicat en dues dècades. Si el 2004 n'eren 341, l'any passat es va tancar amb 889 centres de culte, segons el recompte de la direcció general d'Afers Religiosos del departament de Justícia. Tot i el ràpid augment d'espais dedicats a aquesta confessió, el Baròmetre sobre la religiositat i la gestió de la seva diversitat no mostra un augment tan significatiu de la població que s'identifica amb aquesta fe que, a més, té moltes branques, denominacions i corrents interns. L'última dada a Catalunya, que és del 2023, indica que un 3,6% de la població pertany a aquesta confessió.

Veus consultades per l'ARA, tant d'experts com de persones vinculades al culte evangèlic, veuen diferents motius al darrere d'aquest augment. Des de la direcció general d'Afers Religiosos ho atribueixen a la immigració procedent de l'Amèrica Llatina, l'Àfrica subsahariana i alguns països de l'est d'Europa, però també apunten que "hi ha part de la població catalana que es pot haver sentit atreta per les formes dels cultes evangèlics, més vivencials i planers". Posen d'exemple la població gitana.

Les mateixes fonts apunten que les esglésies evangèliques “acostumen a tenir un funcionament molt autònom”, que difereix d’altres confessions que requereixen una autorització dins la jerarquia. És a dir, que l’obertura d’un nou centre no depèn d’una organització jerarquitzada, sinó de la voluntat d’un grup de creients. Això comporta que l’existència de locals i d’esglésies evangèliques “no necessàriament estigui vinculada al creixement de la població evangèlica, sinó que també pot respondre a escissions de comunitats o a la voluntat missionera d’algunes persones”.

Hi coincideix la directora del grup de recerca d’Investigacions en Sociologia de la Religió a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Mar Griera, que diu que per entendre l’expansió de les esglésies evangèliques és clau entendre que el funcionament per obrir centres de culte és completament diferent del d’una parròquia catòlica: la primera l’ha de reconèixer la comunitat i no necessita un vistiplau jeràrquic, com sí que requereix la segona. “Això ajuda a entendre que en el cas pentecostal l’expansió sigui més ràpida”, explica.

Noemí Cortès és membre d’una de les esglésies evangèliques més antigues de Catalunya, l’assemblea de germans del carrer Terol de Barcelona. Va ser fundada l’any 1869. Explica que en el seu centre no han notat un increment especial de fidels, però sí que han vist com més esglésies van proliferant, i ho vincula sobretot a l’arribada de migrants de cultura protestant. De fet, creu que moltes persones s’hi acosten per reunir-s’hi amb gent del seu mateix país.

El "paraigua" evangèlic

Els membres de les comunitats consultats per l’ARA coincideixen en un quart motiu al darrere d’aquesta expansió de centres de culte, que Dàmaris Playà, del secretariat del Consell Evangèlic de Catalunya, resumeix en el fet que “no tot el que sembla evangèlic és evangèlic”, i que es relaciona amb el fet que hi hagi una diversitat àmplia de branques d’aquesta fe. Tot i la diversitat de l’església evangèlica des del seu origen, Playà traça una línia clara respecte als grups que han pres força els últims anys, i es refereix directament als grups neopentecostals.

Playà diu que aquest moviment es presenta també sota el nom d’esglésies evangèliques, però, normalment, el líder té un paper molt predominant. “Té molt poder, molta autoritat, són lideratges forts... I això col·lideix directament amb el que nosaltres com a esglésies evangèliques creiem –assegura–. Nosaltres creiem en comunitats que són fraternals, on tots som iguals. Qualsevol església que marxi d’aquest carril, per molt que es vulgui presentar com a església evangèlica, no la consideraríem així”. I aclareix: “Al Consell Evangèlic no hi ha cap església d’aquesta línia”.

En canvi, el president de Metodistes i Presbiterians a Catalunya i pastor de Rubí, Jonathan Navarro, explica que s’han vist “exclosos” del Consell davant l’auge dels grups neopentecostals, amb idees més conservadores. De fet, ell presideix l’Església evangèlica de Catalunya i assegura que intenten “no fer servir la paraula evangèlic per totes les connotacions i totes les ambigüitats” davant de l’auge d’aquest moviment. “El problema és que fem servir el terme evangèlic com una paraula en què tot té cabuda”, afegeix Navarro. De fet, considera que el creixement de centres de culte evangèlic respon al fet que “sota el paraigua evangèlic” obren centres amb què la seva església no s’identifica i que defineix pel seu biaix conservador en aspectes com els drets LGTBI o l’avortament. També assenyala la falta de “mecanismes democràtics” i el fet que alguns d’aquests centres no estan registrats com a tal. “Hi ha una regulació, però el cert és que pots llogar un local i posar un cartell i obrir-lo com a església”.

"El cristianisme s'ancora a la dreta"

Griera també subratlla la diversitat que existeix dins del protestantisme, però descarta traçar una frontera clara entre pentecostal i neopentecostal. Sí que veu que l’expansió pentecostal va acompanyada “d’una dinàmica geopolítica mundial, d’un cristianisme que s’ancora a la dreta, un cristianisme evangèlic”, però matisa que als països d’Europa de l’Est, a l’església cristiana ortodoxa i a l’Església catòlica també passa. “És una mobilització cristiana a la dreta que ha pres embranzida, i en el cas protestant, sobretot en el context pentecostal”, resumeix.

“No totes aquestes esglésies tenen la mirada tan oberta, encara. A nosaltres ens ha costat, però al llarg d’aquests temps ho hem anat aconseguint”, diu Noemí Cortès respecte a aquest auge del moviment més conservador. Alhora, creu que això està generant una imatge que els evangèlics són “més tancats del que realment” són.

Pel que fa a si hi ha un moviment més conservador, Griera explica que la primera implicació política d’aquests corrents va ser als Estats Units i que actualment hi ha “una expansió conservadora important”. En aquest sentit, l’experta situa aquesta “embranzida” en les últimes dècades, des d’aproximadament els anys vuitanta, si bé ara té més força al Brasil, amb la branca evangèlica al Parlament. I tot això, conclou, es diferencia de la posició més apolítica que havien tingut històricament els evangèlics.