El primer capellà apòstata de la Girona del franquisme

Joan Vinyes Miralpeix (Anglès, 1918 - Barcelona, 2009) no va poder resistir gaire temps la hipocresia de la vida sacerdotal, la submissió total de l'Església al franquisme ni el celibat (només aparent) que li imposava la seva condició de capellà. Totes aquestes contradiccions, i algunes més, van confluir a la seva darrera missa, el diumenge 1 d’octubre de 1950, quan des del púlpit de l’església de l’Escala va anunciar als seus astorats feligresos que deixava de ser capellà. Va ser el primer cas d’apostasia en la Girona del franquisme, que va intentar per tots els mitjans reconduir-lo al si de l’Església, fins i tot a través de conxorxes institucionals per fer-lo passar per boig i tancar-lo en un manicomi. “En temps del nacionalcatolicisme era un acte de rebel·lió total i no el podien tolerar, per això van considerar que només podia ser boig”, explica Josep Maria Vinyes i Vilà, que ha tingut cura de les memòries escrites pel seu pare.

Un pare integrista catòlic

Joan Vinyes va patir l’educació d’un pare integrista catòlic que el va anar encaminant cap al seminari sense tenir una veritable vocació. La duríssima i sorprenent trajectòria vital l’explica amb precisa i descarnada prosa el mateix protagonista a Memòries d’un capellà apòstata (Editorial Gavarres), fruit d’escrits molt diversos que el seu fill Josep Maria Vinyes, psicòleg i antic editor d'Enciclopèdia Catalana, ha reunit en un volum de gairebé 300 planes que barreja amb encert la memòria personal amb la col·lectiva. La infantesa del futur capellà va quedar marcada per la mort de la mare, d’un embaràs ectòpic, quan ell només tenia 10 mesos. La rigidesa familiar s’exemplificava en una gràfica on diàriament s’apuntaven les bones accions i les faltes comeses pels dos germans. Les faltes sempre guanyaven i comportaven càstigs: al germà, la prohibició de beure vi, i a ell, l'obligació de beure aigua calenta als àpats. Tenien barrat l’accés al futbol i el cinema i “el sexe era una cosa dolenta, horrible, i la sola mirada del penis era d’una gravetat absoluta”. Amb onze anys internen els dos germans al seminari col·legi del Collell, “una gàbia on absolutament tot estava ideat per domar la voluntat dels infants”, on “l’amor hi era inexistent” i on “el fred era un competidor a qui havia de planta cara a cada instant”. Al Collell va iniciar una carrera sacerdotal que continuaria a la Universitat Pontifícia de Comillas, on també va descobrir l’animadversió de molts castellans: “A tots els castellanoparlants els molestava sentir parlar català, encara que la conversa fos estrictament mantinguda entre els dos interlocutors”. 

Un any en un amagatall

L’esclat de la Guerra Civil l’obliga a desertar quan els criden a files. “Cap dels dos germans no podíem anar a lluitar al costat dels enemics de la religió”. Per això van passar més d’un any en un amagatall d’un metre i mig per dos metres. En sortien sigil·losament per pujar cent vegades al dia a una torre de la casa que feia deu metres d’alçària per estar preparats físicament per a un hipotètic pas clandestí de la frontera, cosa que van fer –”N’estàvem tips, d’amagar-nos com conillets”– l’octubre del 38. Quan Joan Vinyes aconsegueix passar a l’Espanya franquista descobreix que “la repressió de les esquerres a la zona nacional havia estat tan dura, per no dir més, que aquella de la qual havia estat testimoni, i que, a més, havia estat perpetrada no pas per incontrolats sinó per la gent d’ordre”. També s’adona que “els capellans s’havien convertit en majordoms dels interessos franquistes”. Escriu: “Franco necessitava l’Església i l’Església tenia necessitat de Franco”. Tot i que com a exseminarista li havien promès que no el farien anar al front, només els va salvar una colitis aguda que els feia fer “deposicions en sang viva a trenta-nou de febre”. Vinyes no va voler rebaixar-se, ni en el grau més baix de caporal, a participar en l’exèrcit, ja que “estava impregnat d’odi a la disciplina casernària”. En un passatge de les memòries descriu com llença totes les peces del seu uniforme militar des del tren, per parts irrecuperables, de tal manera que ningú les pogués aprofitar. 

La hipocresia sacerdotal

A la postguerra, de seguida que és ordenat s’adona de la hipocresia que governava els actes de la majoria dels sacerdots: “L’Església no ignora les múltiples, les constants, les deplorables infraccions de la disciplina celibatària en què incorren els seus ministres; prefereix la hipocresia a la sinceritat”. I conclou: "L’Església no era una mare: era una madrastra despòtica i cruel envers els fills de Déu”. Fins i tot acudeix al bisbe per denunciar un capellà que s’havia abraonat sobre una dona cridada a la sagristia. “La reacció episcopal a la meva denúncia denotava que sa excel·lència estava preparada per escoltar acusacions molt més gruixudes contra dignataris més importants”, assegura. 

Destinat a l’Escala com a rector d’Empúries, dirigeix el cor l’Oreig de Mar, que despectivament era anomenat pels integristes de la vila com “el cor dels comunistes”. Allà hi coneix Maria Assumpció Vilà Comas (l’Escala, 1924 - Barcelona, 1988), de la qual s’enamora perdudament. “Sense el seu suport i sense la seva enteresa i el seu coratge, jo no m’hauria vist amb cor de dir adeu a trenta anys marcats des dels seus inicis per la més absoluta submissió a l’autoritat eclesiàstica –reconeix–. Jo era un ésser incomplet, com a individu i com a sacerdot”, conclou. 

Trencar amb contundència

El fill de Joan Vinyes, que fins que no es va jubilar no va començar a llegir amb calma el llegat literari del seu progenitor, creu que el seu pare no es va veure amb cor d’explicar a la família moltes coses que ara apareixen diàfanes als seus escrits. “Ara entenem molt millor la seva decisió. Va haver d’agafar molta força per poder rebatre intel·lectualment i emocionalment la pressió que rebria i sabia que havia de ser molt contundent per poder trencar –reconeix–. El fet de fer-ho públic en plena missa era una demostració que n’estava convençut, i fins i tot va voler aixecar-ne acta notarial”, explica el fill. El notari de l’Escala, però, “es feu enrere al·legant que un notari no podia donar fe d’actes indecorosos o immorals”, escriu a les memòries. També va enviar una carta al bisbe Cartañà on li deia coses com aquestes: “En una paraula: he perdut la fe en la meva condició de sacerdot i de catòlic”, “li prego que s’abstingui de tota temptativa de reconciliació que qualifico des d’ara d’infructuosa”, o bé “jo no m’aprofitaré de la meva condició per promoure aldarull i escàndol, em sembla pertinent que vostè adopti una actitud equivalent”. 

A Lorda i al psiquiatra

Ni l’estament eclesiàstic ni el seu pare es van donar per vençuts i van enviar-lo a exercicis espirituals amb els jesuïtes, a estades a Montserrat, a Mallorca i a Lorda, i a consulta de metges psiquiatres. I enmig d’aquestes pressions, quan el fill li diu al pare si potser hauria volgut que existís la Inquisició per cremar-lo a la foguera, ell li respon: “Tant de bo que encara hi fos…!”

A les memòries hi apareixen episodis delirants, com quan un eminent especialista en malalties mentals li diagnostica un odi sincer al pare, a qui ataca a través de la religió per una síndrome d’Èdip. O una darrera conxorxa per tancar-lo al frenopàtic amb l’aquiescència del bisbe de Girona i el president de la Diputació de Barcelona, de la qual aconsegueix escapar amenaçant de divulgar-ho tot a la BBC. Ja abans havia escapat d’un frenopàtic on volien que es quedés uns dies en observació i on ell temia que pretenien fer-lo tornar boig de debò: “El bloc paternofamiliareclesiasticopolític, no pas imaginari sinó ben perceptible, podria presentar-me com a paradigma de la paranoia que m’havia impel·lit a fer la bestiesa que vaig fer”. Josep Maria Vinyes explica que “no és que l’avi no estimés el seu fill, sinó que tenia un catolicisme rabiós, una fe que passava per damunt dels propis fills”. 

Joan Vinyes va ser uns anys membre de l’Església baptista i després va tornar al catolicisme. Va treballar com a corrector i redactor per a les principals editorials del país i també va fer de traductor de català, castellà, anglès, francès, llatí i grec. La prova d’amor cap a la seva dona és que s’hi va casar tres cops: per l’Església baptista, pel civil i per l’Església catòlica.