Una família amb menors passa 20 dies (i les festes) desatesa en una casa okupa

A Casa Cadis conviuen adolescents i adults sense llar

Ara fa vint dies que l’Aleksandr Txurilov, la Iúlia Churylova, ucraïnesos sense feina i sense papers, i els seus tres fills, l’Aleksandr, de 21 anys, el Mark (15) i la Miroslava (14) viuen al local ocupat Casa Cadis, amb uns 20 sensellar més que autogestionen l’espai. Allà, al carrer Sardenya, a dos minuts de la Sagrada Família, desatesos per les administracions, hi han passat el Nadal i celebraran un Cap d’Any ben diferent a les festes prèvies al conflicte a Ucraïna, tan normals i tan plenes de cosins, avis i germans, quan el fill gran encara estudiava i el pare treballava a la construcció.

Això era abans del 2014, quan un dia l’Aleksandr pare va ser detingut entre els habituals tirotejos per les milícies separatistes pro-russes, que el van amenaçar amb una pistola al cap tot i que ell assegura que no anava armat. Allà va començar una odissea de traumes i sotracs per a aquesta família, que va fugir a Polònia i va ser deportada tres anys després d’arribar-hi. Al cap de nou mesos, els van expulsar d’Alemanya, fins que van arribar a mitjans del 2017 a Barcelona en Blablacar, perquè altres ucraïnesos els havien explicat que aquí no hi havia aquest tipus d’expulsions.

Tots els membres de la família coincideixen en demanar simplement “una casa i una vida normal, deixar enrere els problemes” com a desig per al 2019, tot i que el pare afegeix “una feina” i el Mark, el petit de 14 anys, diu entre riures que també vol un “ordinador nou”. És l’únic que parla una mica de català, després d’un any i mig a Barcelona, on ha anat a l’escola de manera intermitent. La nena de 14 anys no participa a l’entrevista i puja al pis de dalt. La mare està preocupada pel “trauma” que arrossega des del conflicte, que no millora amb aquesta vida erràtica. Es mostra trista i gairebé no menja. Van deixar de portar-la al psicòleg perquè no podien pagar-ne el traductor.

Qui ho explica tot és la Iúlia, la mare. Ho fa en polonès i el Sewerin, que és de Polònia i té 19 anys, fa la traducció a l’anglès. Va marxar a Irlanda amb 15 i fa tres mesos, a l’arribar a Barcelona, es va convertir en un dels més de 3.500 sensellar de la ciutat. També viu a Casa Cadis. Busca feina, però li van robar els documents. Després del parèntesi per explicar la seva història, el Sewerin es preocupa per la família ucraïnesa: “Aquest no és lloc per a uns nens”.

La Iúlia passa en pocs minuts de les llàgrimes, quan demana un lloc per viure “on no tenir por a què passarà”, al somriure, quan ensenya les bufandes, els gorros i, sobretot, uns petits mitjonets turqueses per a nadons, tot de llana, que teixeix i ven per tenir alguns ingressos. La Iúlia confirma que l’Ajuntament, com va explicar a l’Ara, durant onze mesos els va donar un allotjament, però després els van fer fora perquè segons el consistori “mostraven reticències al pla de treball”. També els van assessorar amb la sol·licitud d’asil que l’Estat els va denegar a l’estiu. Després, la família va pagar un parell d’habitacions de lloguer a Badalona (450 euros cadascuna) fins que van acomiadar el marit d’una feina en negre a la construcció perquè tenia mal d’esquena i no hi va poder anar durant uns dies. No van poder pagar i els van fer fora del pis. Un cop més.

Moltes nits, explica la Iúlia, els pares pagaven dues habitacions d’hostal per als fills i ells dormien al carrer, però es van quedar sense diners i van haver de passar la nit tots plegats durant un parell de setmanes en caixers, fins que van trobar Casa Cadis, iniciativa de l’activista pels drets dels sensesostre Lagarder, conegut per boicotejar actes polítics del PP o d’Ada Colau. Ell va insistir perquè anessin per segon cop al Centre d’Emergències Socials de Barcelona (CUESB), on només els van donar tres nits d’hotel, després de les quals van acabar al local ocupat.

Denúncies i advertències

En Lagarder i l’advocat Bernat Barceló, que els representa voluntàriament, expliquen que la Guàrdia Urbana ha demanat que s’aturin les obres que s’estan fent a Casa Cadis perquè no tenen llicència i temen que se’ls pugui desallotjar si no ho fan, però els residents continuen construint les dutxes amb les seves mans. D’altra banda, l’Ajuntament de Cadis, propietari de l’edifici abandonat durant anys, els ha denunciat per l’ocupació i no han volgut dialogar amb Lagarder.

Amb les mans plenes de pols blanca mentre ajuda amb l’obra al pis de dalt, el Mariano, argentí de la Patagònia, explica que va arribar fa tres setmanes “sense recursos” ni papers a Barcelona per estar a prop de les seves filles, nascudes aquí. Busca feina. El Javier, colombià que va arribar fa uns mesos, s’ocupa de les finances de Casa Cadis i de memòria explica: han ingressat 2.450 euros entre donacions i vendes del llibre de Lagarder i un calendari que han fet; i n’han gastat 1.218 en construcció i només 80 en menjar, ja que la majoria de coses, com la roba, també la reben de donatius.

Per l’habitació del costat apareix la Juana, una dona peruana de 52 anys que fa unes setmanes es va quedar sense casa i sense feina perquè la senyora gran a la qual cuidava va ingressar a l’hospital per un ictus i els fills la van fer fora, a ella. N’hi ha més, de dones, com una jove de 19 anys que treballa a un bar. I així fins a 24 sensellar -80 més en llista d’espera-, alguns amb feina, viuen a l’okupa mentre intenten, la majoria, reenganxar-se al sistema.

Més continguts de