ENTREVISTA

"Quan el meu pare va triar una segona esposa vaig pensar que no estava satisfet amb nosaltres”

Sonia Mankongo és activista i coordinadora al Camerun de l’ONG Zerca y Lejos 

És un dia fred per ser abril i Mankongo, camerunesa de 27 anys, es resisteix a deixar a l’armari una brusa de colors llampants. Parla un castellà perfecte per a una dona que va estudiar a Yaoundé, la capital d’aquest país africà, que no va tenir contacte amb Espanya fins un cop acabada la carrera, quan va entrar a l’ONG Zerca y Lejos. Ara treballa sobre el terreny amb la comunitat de pigmeus però alterna la feina amb l’activisme a favor de les dones i en contra de la poligàmia, una pràctica que coneix de primera mà. Ha sigut una de les defensores convidades per la xarxa de Ciutats Defensores dels Drets Humans.

¿Com va ser la seva infància en una família polígama?

El meu cap infantil pensava que el pare no estava satisfet amb la família que tenia, i que es buscava una altra dona per tenir fills millors.

La seva mare era la primera dona?

Sí, i jo la tercera de les quatre filles. Jo tenia vuit anys i no concebia la nova família com si fos meva. Havíem sigut una família amb pocs recursos, molt normal, i tot i que el meu pare era musulmà i havia nascut d’un pare polígam, mai va ser practicant i culturalment era cristià.

És una pràctica legal?

Sí, quan et cases per primer cop, el funcionari pregunta als nuvis si voldran un règim polígam. Però cap dona dirà lliurement que l’accepta perquè ¿qui vol compartir el seu home? Així que la decisió ja l’han pres els homes en nom de la tradició.

Com l’hi va plantejar el pare?

Si es va plantejar va ser fora de l’àmbit de les nenes. Recordo que el meu pare ens va dir que tindríem una segona mare i que l’havíem de respectar. No ho enteníem i quan vaig veure la meva mare plorant vaig començar a odiar aquesta dona perquè entenia que la meva mare plorava per culpa d’ella, i la feia responsable del seu patiment.

Quina relació tenien les dones?

La veritat és que no és una competició oberta, tot passa en un pla subtil, d’amagat, perquè han de mostrar la imatge que som una única família, que és una situació normal, i s’ha d’aparentar que tot és de tots. Però són matrimonis amb molta hipocresia i no es parla de sentiments.

Hipocresia?

Sí, ja sé que allà tothom sap que l’home té dues o tres dones, que es troben als mateixos llocs compartint casa i marit. Però hem de pensar que la llei que permet la poligàmia ha sigut redactada per homes, sense cap dona. Em diran que ho hem d’entendre, per la tradició, però no hi ha ni cultura ni religió que ho sostingui. La poligàmia ha estat feta per i per a homes.

¿Creu que el seu pare es va casar per buscar un hereu home?

Totalment. De fet, quan la seva dona el va tenir, després de tres filles, ja no es va tornar a casar ni n’ha tingut més. El fill perpetua el cognom patern. Haig de dir que és una pràctica que no té sentit perquè jo mateixa continuo amb el cognom del pare i no he adoptat el de la meva parella.

¿La poligàmia és una forma més de violència masclista?

Estic absolutament convençuda que és una violència més subtil, invisible però molt dolorosa. És una cosa que es fa legalment però es viu d’amagat, una mena d’aniquilació. A la meva mare l’estaven aniquilant, li van voler arrencar la condició de dona perquè no tenia fills nens, dient-li que no valia res. I tu, com a nena i futura dona i mare, et sents dona invisible.

Vostè quan se’n va adonar?

A l’escola jo sempre intentava ser la millor alumna, estudiava molt. No m’ha sortit malament [riu]. El meu pare sempre va pensar en el valor de l’educació i ens va animar a estudiar, però potser no va creure que jo arribaria lluny. No ho sé.

Amb les Ciutats Defensores ha fet xerrades en escoles catalanes. Tinc curiositat per saber què saben les criatures sobre l’Àfrica.

[Riu.] En tenen un gran desconeixement i et pregunten si hi ha escoles, si he arribat en pastera o si hi ha avions i aeroports al Camerun. També si la gent té mòbils o cotxes. Són preguntes que són la conseqüència del que reflecteixen els mitjans de comunicació i les escoles. Em queixo que a Europa els mitjans només ensenyen el nen africà que es mor de gana o sida i no ensenyen gent acadèmica, intel·lectuals, científics. Avui al segle XXI és cert que al Camerun hi ha nens malnodrits i que es moren de gana, però també hi ha una classe formada que no surt mai als mitjans europeus.

Li deuen haver preguntat per Eto’o...

Tothom el coneix! Al Camerun ja pots anar a qualsevol racó del país, que també. Amb Zerca y Lejos intento empoderar les dones, explicant la importància de tenir una bona educació, de subratllar que pots tenir una família i fills i estudis. Això sí, sovint haig de sentir que em diuen que jo parlo com una europea i que no ho soc. Has de lluitar i picar pedra cada dia. El problema és que no hi ha referents femenins.

Segur que vostè en té un.

Admiro Djaïli Amadou Amal, una musulmana del nord del Camerun que fa uns anys va escriure Walaande: L’art de partager un mari [Walaande: L’art de compartir un marit], retrat de la poligàmia. M’hi he reconegut i he reconegut el patiment de la meva mare. És una dona valenta que es va divorciar d’un marit polígam.

Més continguts de