“Quan s’estima l’altre, no es té por de donar la pròpia vida”

BarcelonaCom pot un reparador de pneumàtics acabar ajudant 70.000 malalts mentals a recuperar la seva dignitat? Com pot un home sense estudis superar les supersticions del seu poble i obrir-se als més marginats? Com pot un empresari arruïnat acabar fundant 15 hospitals en dos països de l’Àfrica? Ni el mateix Grégoire Ahongbonon, que ho ha viscut, sap respondre-ho del tot. O, almenys, no amb paraules. Però la seva mirada, els seus gestos i el seu to de veu en parlar dels seus malalts diuen molt. El secret d’Ahongbonon és veure els altres com a germans i estimar-los costi el que costi.

Mirant enrere, ¿s’imaginava que la seva vida seria així?

Tot el que he fet a la meva vida em sobrepassa totalment. No tinc estudis. Mai havia estat en un hospital psiquiàtric abans de dedicar-me als malalts i mai hauria imaginat que viuria la vida que tinc ara.

Com comença la seva història?

L’any 1971, amb 19 anys, vaig començar a treballar com a reparador de pneumàtics. Em vaig guanyar molt bé la vida, vaig tenir sis fills... La vida m’anava bé i, amb els anys, fins i tot vaig arribar a tenir una petita flota de taxis.

Quan va canviar tot?

Va ser després d’uns moments de gran penúria. Jo, que havia conegut la riquesa i l’èxit en la feina, ho vaig perdre tot. Vaig començar a viure una vida molt miserable i vaig patir una depressió. Vaig estar a punt de suïcidar-me.

Com se’n va sortir?

Vaig anar a l’església i un sacerdot missioner em va acollir. Ell em va ajudar molt, i un dia em va recomanar fer un pelegrinatge a Jerusalem.

Què hi va viure, allà?

El sacerdot que ens acompanyava va pronunciar un sermó que em va impactar molt. Deia que cada cristià ha de posar una pedra per construir l’Església. I aquí va néixer en mi una pregunta: quina és la pedra que he de col·locar jo? I aquesta és la pedra que vaig començar a buscar.

L’ha trobat?

Encara avui segueixo buscant. Però en tornar de Jerusalem vaig començar el camí per fer-ho. Visitava els malalts, els empresonats... L’any 1990 comença la meva història amb els malalts mentals. Jo els veia pel carrer i no els prestava atenció. Com tothom. Perquè per a nosaltres, a l’Àfrica, els malalts mentals són els oblidats dels oblidats.

I què li va fer canviar la mirada?

El que va passar és que un dia vaig veure un malalt nu que estava buscant entre les escombraries. Sempre havia vist situacions així, però aquesta vegada el vaig veure d’una altra manera i vaig aturar-me.

Què tenia aquell home de diferent?

No res. Però em vaig adonar que el Jesús que jo buscava a les esglésies era el mateix que era allà davant meu: patint a través d’aquells malalts. I és així com vaig començar a prendre partit.

Què fa que a l’Àfrica les persones amb malalties mentals estiguin tan desprotegides?

Els malalts mentals estan maltractats perquè no hi ha estructures estatals per poder-los tractar. A més, tothom els considera persones posseïdes pel diable. Estan abandonats de tothom. Els hospitals psiquiàtrics són molt poc freqüents, a l’Àfrica. I si no tens diners, ningú t’atén. Llavors, l’única solució que troben els familiars és encadenar-los.

Vostè s’ha dedicat a trencar aquestes cadenes.

Sí. I amb l’Associació Saint Camille de Lellis hem fundat deu centres per a malalts mentals a la Costa d’Ivori i cinc més al Benín. També els ajudem a reintegrar-se a la societat i a les seves famílies.

Com es trenca aquesta barrera d’ignorància i por cap als malalts?

Per trencar aquesta barrera primer cal considerar-los com a homes i dones. I cal estimar-los. I cal donar-los confiança. El més important és sobretot la confiança. Cal saber que aquests malalts tenen saviesa. I cal ajudar-los a mostrar aquesta saviesa.

Saviesa? Què aprèn vostè d’ells?

Moltes coses! Els malalts són per a mi una gran riquesa. De veritat li dic que ja no puc viure sense ells.Al final, nosaltres no som diferents dels malalts. I encara diria més, fins i tot és més fàcil viure amb els malalts mentals que viure amb les persones que es consideren sanes.

¿Ha vist millorar la vida d’aquests malalts tractant-los així?

Per descomptat! Haurien de veure el que són capaços de fer ara. Són ells mateixos els que dirigeixen els centres. Són ells els primers responsables de tots els centres. Ara estan casats, treballen per a la societat... Molts són ara professors o treballen en altres serveis. Evidentment, continuen prenent la seva medicació, però ara poden tornar a tenir una vida completament normal.

D’on treu aquesta força interior que el caracteritza? Com pot dur aquesta vida de servei i superar els prejudicis?

La trec, en gran part, de la meva fe. I el paper de la fe en la meva vida és l’amor. Per a mi l’amor significa que quan s’estima l’altre no es té por de donar la pròpia vida.