Catalunya viu el segon boom demogràfic del segle XXI

BarcelonaCatalunya ha guanyat 700.000 habitants en els últims 10 anys, entre el 2014 i el 2024. És com si tota la comarca del Baix Llobregat s'hagués duplicat i repartit per algunes zones –molt concretes– del territori. Es tracta, segons els experts consultats, del boomde població més gran des de la sortida de la crisi econòmica i la segona gran punta de creixement del segle XXI. El novembre passat es van superar els 8 milions de ciutadans, però, ¿com s'han repartit dins de Catalunya? I quins són els factors que generen aquests moviments d'habitants tant interns com externs? A l'ARA hem desgranat, municipi a municipi, l'evolució de la població dels últims 10 anys per veure com estan absorbint els pobles i les ciutats aquest augment, els canvis migratoris i quin impacte té això sobre els equipaments i serveis més bàsics, com ara les escoles, els centres sanitaris, les residències, la mobilitat i, per descomptat, l'habitatge.

"Des del 2014, hi ha una recuperació de la població [perduda durant la crisi econòmica] que en molts municipis ha sigut més important que la primera onada, que va ser entre els anys 2000 i 2007", explica el doctor en sociologia Andreu Domingo, subdirector del Centre d'Estudis Demogràfics (CED) i vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans. Domingo ja avança que la base d'aquest creixement és la immigració, perquè el creixement vegetatiu a Catalunya és negatiu: encara hi ha més morts que naixements.

"Catalunya està creixent a un ritme força ràpid, de l'ordre de l'1,5% de mitjana anual", concreta la professora de la UB Arlinda Garcia Coll, experta en moviments migratoris i residencials, que explica que a partir del 2% els demògrafs consideren que el creixement demogràfic és "ràpid". "Hi ha velocitat de creixement i renovació poblacional –coincideix Domingo–. Això vol dir que els veïns que perceben que hi ha hagut un canvi fulgurant tenen raó, és així". I afegeix: "Durant el primer boom, Espanya va ser el segon país del món –per darrere dels Estats Units– en nombre de migracions internacionals i, a Catalunya, a escala més petita, la intensitat també va ser gran. Doncs bé, aquest segon boomsupera el primer en termes generals", avança l'expert, alhora que puntualitza que quan les dades "s'aterren a escala local" suposen "un repte per a les administracions pel volum de demanda".

Però com ja dibuixa Domingo en la seva explicació, Catalunya té 947 municipis, i això vol dir 947 casuístiques diferents. No tots els municipis han crescut igual. De fet, hi ha força desigualtats. Durant els últims dos mesos, l'ARA ha analitzat les dades i ha contactat amb una trentena de municipis que expliquen la seva particular història pel que fa a la digestió d'aquest augment de veïns.

Els municipis que més creixen (i els que menys)

Si es fes un rànquing en funció de la variació de població, els tres municipis que més han crescut durant l'última dècada són Talamanca, al Bages (un 50%); Vilablareix, al Gironès (un 49%); i Palau de Santa Eulàlia, a l'Alt Empordà (38%). El primer i el tercer són municipis molt petits, d'uns 200 habitants amb casuístiques molt concretes. "Vam notar un augment de població durant el confinament", explica la regidora de Talamanca Olga Fontvila, que detalla que molts dels empadronaments dels últims anys són "d'estiuejants" o d'alguns veïns que eren de cap de setmana i que amb la jubilació "s'hi han instal·lat".

Vilablareix, en canvi, ha sumat 1.200 habitants en 10 anys per la seva proximitat amb Girona i els efectes de la crisi del totxo. Un de cada quatre habitants d'aquest municipi ha arribat al poble els darrers cinc anys. I, contradient la norma general, no es tracta d'immigració estrangera, sinó interna. És un cas similar al de Cunit o Calafell, a la costa tarragonina. Aquests dos municipis (a les posicions 9a i 12a del rànquing) han crescut gairebé 4.000 i 7.200 habitants respectivament (al voltant d'un 30%) en només 10 anys, en gran part per la centrifugació de veïns que genera Barcelona.

A l'altre plat de la balança, els municipis que més s'han buidat són Cava, a l'Alt Urgell (que ha passat de 60 a 40 habitants); Savallà del Comtat, a la Conca de Barberà, i Cabanabona, a la Noguera. Tots tres municipis –molt petits i a l'interior de Catalunya– han perdut al voltant d'un 30% de la seva població.

Els exemples anteriors, tot i que molt concrets, són vàlids per fer una fotografia més general. Els mapes que dibuixen les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) són clars: durant l'última dècada, la població ha crescut sobretot al voltant de Barcelona, a l'àrea metropolitana i al Vallès (tant Occidental com Oriental), i també a les zones de costa de Tarragona i Girona. "Té tot el sentit del món. Creixen les zones que donen més feina: la metròpoli i la costa. També hi ha alguns pols de creixement puntuals, com ara alguna capital comarcal, com per exemple Guissona, per la indústria, i al nord del mapa també creixen en població alguns punts de turisme de neu i muntanya", explica Garcia Coll.

Per contra, hi ha tota una altra zona, difuminada al mapa, que "ho ha tingut molt més difícil", en paraules de l'experta: es tracta de "la Catalunya interior", que ha anat patint una erosió constant de població i ha fet palès el seu buidatge durant l'última dècada (vegeu les infografies).

Els motius que impulsen el creixement demogràfic

Els experts argumenten un doble motiu que ha impulsat aquesta segona onada de creixement de població. D'una banda hi ha l'arribada de nova immigració, i de l'altra, els canvis de patrons interns empesos, entre altres motius, per l'encariment de l'habitatge. "En aquest segon boomles raons del primer no han desaparegut però ara se n'hi sumen de noves: es manté una forta demanda d'ocupació de baixa qualificació en sectors com el turisme, la construcció o el de les cures, i a més ara s'hi afegeixen els factors d'expulsió de campanyes com la de Donald Trump", argumenta Domingo, del CED. Aquesta "arribada massiva" preocupa l'expert perquè "molts immigrants no tenen dret a vot i això està provocant un desequilibri fort entre els que governen i els governats".

"Alguns dels conflictes actuals pengen de la mala comprensió dels migrants i els seus descendents –avança–. En una immigració tan massiva, la integració depèn en bona part dels prejudicis, i això provoca una transformació de l'estratificació social en funció de l'origen i, per primera vegada, del color de la pell –assegura el demògraf–. És un fenomen que va en paral·lel al fet que els partits polítics assumeixin postulats de l'extrema dreta", conclou.

A escala interna, els moviments de la població autòctona responen sobretot a la voluntat de sortir de les ciutats, als problemes d'accés a l'habitatge i a les jubilacions. El cas de Cunit o Calafell és paradigmàtic. "La gent se'n va a viure a les segones residències i les converteix en el seu habitatge durant tot l'any", assenyala Garcia Coll, ja sigui perquè es jubilen, perquè són famílies joves que volen sortir de la ciutat o perquè directament són expulsats pel preu de l'habitatge. "És en aquest context que les infraestructures agafen una importància cabdal. Cada vegada hi ha més gent que viu fora de Barcelona i necessita el transport públic per anar a treballar. Se'n fa un ús molt més intensiu", subratlla la demògrafa.

Justament el creixement important de veïns a la segona corona metropolitana ha dut moltes ciutats del Vallès a reivindicar que és l'hora d'invertir més en transport: "Tenim les mateixes infraestructures que fa dècades i en trobem a faltar", lamenta l'alcaldessa de Granollers, Alba Barnusell, que admet que en els darrers cinc anys s'ha accelerat l'arribada de nous veïns procedents de Barcelona, un fenomen que no passava abans. La capital del Vallès Oriental no està sola en la seva demanda de més i millors transports. "Resulta que Barcelona no ha crescut en habitants pràcticament des de fa dècades i no parem de fer línies de metro i, en canvi, al Vallès o al Maresme, que han crescut brutalment, no s'hi fan infraestructures de mobilitat", lamenta el tinent d'alcalde de Relacions Institucionals de Sant Cugat del Vallès, Jordi Puigneró.

Tant aquestes dues ciutats com les cocapitals del Vallès Occidental, Sabadell i Terrassa, admeten a preguntes de l'ARA que és incomprensible la "desconnexió" que encara s'arrossega entre els Vallesos i també amb el Baix Llobregat en matèria de transport públic. Reclamen, com a primera solució urgent, millorar la R8 de Rodalies perquè és la que "hauria de fer aquest servei", critica Puigneró.

Canvis socials i urbanístics

La tasca per absorbir tota la població nova que arriba a determinats municipis o comarques no és fàcil i afecta pilars bàsics de l'estat del benestar. A l'Hospitalet de Llobregat, que està assumint molts moviments interns derivats dels preus de l'habitatge, ho saben bé. La segona ciutat amb més població de tot Catalunya (ha crescut en 29.000 persones, un 11%, en 10 anys, fins superar els 282.200 habitants) concentra en només dos quilòmetres quadrats la meitat de la seva població. Es tracta dels barris més propers a la capital catalana, "on predomina la població estrangera extracomunitària, un mercat de l'habitatge més informal i les famílies més vulnerables", segons fonts municipals. "Hi ha les mateixes dinàmiques que al Besòs: expulsió de veïns de Barcelona que deriva en pisos sobreocupats, infrahabitatges, treballs precaris i molta mobilitat", expliquen des del consistori, que subratlla que això està fent desaparèixer a marxes forçades el comerç i el veïnat de tota la vida malgrat tots els intents i plans per reactivar el comerç local.

De fet, tota l'àrea metropolitana de Barcelona viu efectes semblants. Consultats per aquest diari, molts municipis informen d'una forta pressió sobre els serveis socials, que ara reben molta més demanda, principalment lligada a les dificultats d'accés a l'habitatge, i també sobre els centres sanitaris, que atenen més persones amb problemàtiques més diverses. "S'hi fa molta més feina, i els ajuntaments demanen més recursos, però les coses [com un CAP o hospital nou] no es fan d'un dia per l'altre: amb un creixement tan ràpid i tan fort no hi ha gaire marge per reaccionar", argumenta Garcia Coll. "És dur i difícil d'absorbir", resumeixen des d'un municipi de l'àrea metropolitana.

En aquest sentit, l'alcaldessa socialista de Granollers admet que el creixement de l'última dècada ha estat poc previst i acompanyat. Com que les projeccions del propi Idescat diuen que no s'ha tocat sostre, avisa: "Tenim reptes de serveis que no depenen del municipi, sinó d'una planificació superior, i cal asseure'ns tots en una taula amb el govern de la Generalitat i abordar-ho". Puigneró corrobora que els consistoris no poden fer front a les problemàtiques que deriven de la pressió demògràfica a molts sectors, des de l'habitatge, al transport o la sanitat, i insta a la Generalitat i l'Estat a entomar-ho. El tinent d'alcalde de Junts de Sant Cugat defensa una "regulació dels fluxos migratoris per poder rebre i acollir en condicions". "S'ha de posar el focus en quanta gent podem rebre i intentar regular això, i s'ha d'afrontar aquest debat sense cap actitud racista", subratlla Puigneró.

Pel que fa a la segona corona, Puigneró advoca per una aliança més forta entre els alcaldes de l'eix Sant Cugat-Rubí-Cerdanyola-Castellbisbal per reivindicar "el Vallès sud" i accelerar projectes crucials pendents, com ara el nou hospital que ajudi a descongestionar els de Terrassa i Sabadell, cada cop més pressionats.

La crisi d'accés a l'habitatge actua com una mena d'onada expansiva i propicia l'arribada de nous habitants, tant autòctons com estrangers, que busquen preus més assequibles. Terrassa, la tercera ciutat amb més habitants del país, va registrar 13.000 nous empadronaments l'any passat: uns 6.000 venien d'altres municipis de l'àrea metropolitana (de ciutats com Sant Cugat i Sabadell), en bona part a la recerca de "pisos més barats", explica el cap del Servei d'Estudis i Observatori de la Ciutat, Xavier Muñoz. Pel que fa a la resta, en bona part va ser població estrangera que aterrava directament al municipi, així com arribada d'altres indrets del país, tot i que en força menor mesura.

Amb més de 233.000 habitants (+6% en deu anys), Terrassa és el clar exemple de com la demografia pot canviar l'urbanisme. El seu terme municipal té encara terreny per créixer, i per això compta arribar als 250.000 habitants i convertir-se en el que es considera una "gran ciutat" la pròxima dècada. La seva situació difereix de la de la cocapital, Sabadell, on el sòl residencial està "força esgotat", segons explica el primer tinent d'alcalde, Eloi Cortés. Sacrificar sòl industrial per reconvertir-lo no entra, de moment, en els plans de la ciutat, que aposta per una estratègia d'atracció d'empreses i activitat econòmica per no ser "una ciutat dormitori" i per oferir als seus habitants la possibilitat de trobar feina a prop de casa.

En tots dos casos, el creixement continuat dels últims anys, però, s'explica en bona part per una connexió bona amb Barcelona, principalment per l'anomenat metro del Vallès, de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Aquestes línies amb bones freqüències han afavorit el creixement d'altres poblacions per on passen, com Rubí (+9,6%) o Sant Cugat del Vallès, amb un fulgurant augment del 13% que la situa ja a tocar dels 99.000 habitants. En el cas d'aquesta ciutat, una de les que té la renda familiar disponible més elevada de Catalunya, la seva expansió té més a veure amb l'atracció de barcelonins i també estrangers (en aquest cas comunitaris o de rendes altes) que no hi van atrets pel preu, sinó per unes bones condicions de vida fora d'una gran ciutat, però amb bones connexions també gràcies als túnels de Vallvidrera, una obra postolímpica que va acostar el municipi a Barcelona.

Sant Cugat ha vist néixer barris nous en l'última dècada i s'acosta al que serà el seu sostre de població, poc més de 100.000 habitants, segons Puigneró. El motiu és una decisió municipal que, durant dècades i independentment del color polític, ha optat per limitar a la meitat el creixement potencial i per apostar per un model de ciutat "més esponjat, amb blocs baixos i zones verdes", en contraposició amb municipis veïns com Cerdanyola o Rubí, explica l'ara tinent d'alcalde que va ser vicepresident del Govern.

Sobre l'encariment del preu de l'habitatge (Sant Cugat és un dels municipis més cars d'Espanya per comprar-s'hi una casa), Puigneró admet que la ciutat rep expulsats de Barcelona, però que també expulsa població, una situació que, subratlla, es dona a tots els municipis del voltant: "Tothom a l'àrea metropolitana expulsa població, i qui digui que no menteix". Fruit d'aquesta cadena, si el lloguer mitjà a Sant Cugat supera els 1.400 euros, a Terrassa la pujada del darrer any, de més d'un 20%, el situa ja fregant els 1.200 euros, segons dades de l'Observatori de la Ciutat. Per a Puigneró, el creixement meteòric de població explica la situació actual: "Ha vingut tanta gent a viure a Catalunya que no hi ha prou habitatge, i això fa pujar el preu de l’habitatge, sigui de la categoria que sigui", apunta Puigneró.

L'impacte a les aules

Un altre dels efectes evidents d'aquest augment de població es viu a les aules, amb la matrícula viva, és a dir, els moviments d'alumnes (uns 9.000 cada mes) quan el curs ja està començat. "Cada any comencem el curs al setembre amb 27 alumnes a l'aula i, dues setmanes després, ja en tenim 32 o 33", explica a l'ARA Víctor García, professor de l'Institut Pedraforca, al barri de la Florida de l'Hospitalet de Llobregat. "Si passa tant, i des de fa tant de temps, potser es podria preveure millor, no?", reflexiona Anna Pascual, professora de l'Institut Enric Borràs de Badalona. "Estem resignats, ens hem acostumat a anar entomant-ho així, però no és ideal, òbviament", rebla. De moment, les ràtios assumeixen les arribades. A l'Hospitalet, per exemple, ja es projecten noves escoles, però "de moment no han arribat a temps". A l'àrea metropolitana s'hi afegeix un altre problema: la falta d'espais per seguir construint: "És difícil trobar un solar, públic o privat, que compleixi els requisits que demana Educació", es queixen des d'alguna administració local.

"Un creixement tan ràpid et desfà les previsions", resumeix Arlinda Garcia Coll, de la UB. "Cal repensar molts plans, el que fèiem el 2005 no val ara", adverteix Andreu Domingo, del CED. Tant els experts com les administracions locals i també els professionals dels sectors que més han rebut l'impacte d'aquest nou boomdemogràfic subratllen que "cal preparar-se". Les dades hi són, apunten; ara falta que les polítiques les tinguin en compte per dissenyar la Catalunya del futur i fer-la digna per a tots els seus ciutadans.