Claire Trichot: "Quan un menor té la idea de migrar és molt difícil aturar-lo"

BarcelonaA principis de segle, el Casal dels Infants, tota una institució a l'àrea metropolitana, es va plantejar la necessitat de tenir ulls i mans al Marroc que treballessin en xarxa amb les entitats locals, les criatures amb intenció de marxar i les seves famílies. La francesa Claire Trichot és la responsable de la delegació del Casal al país magribí, amb seu a Tànger.

Quines criatures ateneu?

— La majoria són marroquins, però també menors no acompanyats que es troben al país en situació de mobilitat. És un col·lectiu més complex, estan menys visibilitzats i no en són tants. Els infants subsaharians es troben en zones frontereres; tenen poca demanda d'atencions perquè el seu projecte és creuar. Viuen en zones boscoses, amagats. Dels 1.146 menors atesos en mobilitat, 95 són estrangers (Camerun, la Costa d'Ivori, Guinea). Entre els marroquins, hi ha situacions de ruptura familiar, però clarament tenen mare i família; són realitats diverses: nens de mares soles, famílies monomarentals. Si el pare falla, el menor vol ser el salvador. Per a una família també és un drama molt dur separar-se del fill pels riscos que comporta, per això intentem que quan han arribat a Europa tornin a vincular-se amb els familiars, els truquin. Treballem molt amb les mares, que viuen moltes contradiccions i pressions. Cal treballar amb la família per deconstruir el relat del menor, que sovint no diu tota la veritat perquè hi ha massa expectatives.

Intenteu dissuadir-los en la seva voluntat de migrar?

— La immigració és estructural i és molt complexa per a una entitat. El nostre objectiu és protegir els menors i reduir els riscos que corren en aquest territori. És un drama que emprenguin itineraris tan arriscats, deixant la seva família, però no podem lluitar contra un fenomen tan ampli, però sí activar els actors dels territoris per on passen perquè compleixin amb la seva responsabilitat. També al Marroc, perquè els infants tinguin més oportunitats o les famílies més orientació. Ara bé, quan tenen ja la idea de migrar és difícil aturar-los. Intentem que tot millori i reduir la immigració forçada.

Què els motiva a emigrar? És una decisió personal o un encàrrec familiar?

— L'ecosistema de la immigració és complex, comporta desigualtats, reducció d'oportunitats i les famílies entren en un cercle viciós. La idea d'una vida millor és a Europa, de moment. Encara que no se'n parli gaire, el procés migratori també pot ser una oportunitat per al menor, perquè per a un adult és més difícil.

¿Les lleis a Espanya estan fetes per afavorir la migració infantil?

— Després dels 18 anys tot és més intens, perquè hi ha molt poques oportunitats i Europa s'està tancant. En canvi, els menors poden obtenir més coses, sovint en detriment de la seva salut mental. I no sempre ho aconsegueixen. Hi ha una incomprensió del fenomen dels menors que emprenen la ruta sense la família, però és una realitat. Com a actors socials, el nostre rol és protegir-los, acompanyar-los i ajudar que els seus somnis d'una vida millor no els destrossin abans dels 18 anys. Aquesta realitat alimenta encara més el desig de marxar.

És cert que el Marroc fomenta la migració de menors?

— Reconec que al Marroc s'intenten desenvolupar polítiques públiques de millora per a la ciutadania, però encara som lluny, i hi ha una cultura migratòria molt arrelada. Qui no té algú a Europa? Veiem més acceptació i més voluntat de millora. A Europa passa el contrari, tot i que Catalunya continua sent un territori protector. Però si el Marroc complís adequadament, com diu, i els menors continuessin escolaritzats, no marxarien. El Marroc fa poc que accepta parlar d'aquesta realitat i treballar amb joves que volen marxar. Quan vam començar, per a les autoritats no hi havia infants al carrer, ni mares solteres, ningú volia marxar. I del que no se'n parla, no existeix. Quan ho reconeixes, t'hi has d'enfrontar.

En aquests últims mesos hi ha hagut protestes de joves contra la despesa en les obres pel Mundial de futbol del 2030.

— Són manifestacions que responen a la preocupació, desconfiança, al sentiment de no ser escoltats i a la frustració. Ara veiem un canvi de llenguatge per part de les administracions públiques, una obertura vinculada al turisme i a la imatge de cara al 2030. I ho veig positiu: aquest canvi de narrativa permet treballar amb més objectivitat. Tots coincidim en el respecte a l'interès superior del menor i en la necessitat d'oportunitats.

Tot i que són un nombre menor, també hi ha nenes migrants.

— Aquest any n'hem atès 33. Són poques i molt vulnerables. Cal posar la mirada en l'espai a les violències escolars i familiars i fer que el sistema de protecció atengui l'especificitat de les nenes, tant a Europa com al Marroc. Hi ha el repte de crear espais específics per fomentar l'emancipació de les noies, que fugen de la violència del sistema patriarcal que genera desigualtats.