El Màgic continua sent massa!
Barcelona“Escolta, i quants retrats d’aquests has escrit, ja?” “El teu serà el trenta-cinquè”. “Què dius, ara? És el meu número de la sort! A La Salle Bonanova era el trenta-cinc i quan alguna vegada vaig al casino sempre aposto al trenta-cinc”. Pot ser un bon presagi, penso. Si l’atzar ha volgut que fins i tot la numeració ens sigui propícia a l’hora d’escriure sobre el Màgic Andreu, tal vegada el món no està tan desordenat com ens pensem.
Viu al Montseny però em cita al diminut pis de l’Eixample que ha tingut quasi tota la vida. Era de la seva tieta i el conserva com un tresor des de fa quaranta anys, un indret de calma i recolliment on ningú l’emprenya. Mentre el Pere li fa les fotos, improvisa uns jocs de cartes impossibles d’entendre per al comú dels mortals. Com que ara surt poc a la tele, hi deu haver qui es pensa que està retirat, amagat, desenganyat o vés a saber què. I no. Es manté activíssim, amb la mateixa energia que li recordo en aquells programes de TV3 que em deixaven hipnotitzat davant la pantalla. Fa tot tipus de bolos: festes privades, festes majors, convencions, sopars particulars, trobades d’empresa... Però aquesta faceta de la vida l’ocupa només mig any. L’altre mig se’l passa al Nepal, entusiasmat amb el seu projecte solidari Nepal Is Magic, que va engegar fa tres anys. Als barris més pobres de Kàtmandu, treballa per aconseguir que els nens del carrer surtin de la pobresa i la marginalitat, deixin d’ensumar cola i acceptin entrar en una casa de desintoxicació. Per captar la seva difícil atenció els fa un truc de màgia al mig del carrer o els convida a dinar i, si es mostren receptius, ja és tot un triomf.
Allà col·labora també amb l’escola Nepal Catalunya School, per a nens amb pares sense recursos. Els dóna classes de màgia i de comunicació perquè aprenguin a expressar-se i a relacionar-se millor amb el seu entorn. Ha apadrinat quinze dels nens de l’escola i es mostra convençut que, amb constància i tenacitat, és possible millorar les seves condicions de vida. És un país molt corrupte, immers en una crua postguerra i amb serveis molt deficients. Allà els nens estan quasi obligats a combinar escola i feina. Vetllar perquè no siguin explotats forma part essencial de la tasca de les ONG.
La solidaritat, també a casa
La conscienciació solidària l’ocupa també quan és a casa seva. Cada dijous visita l’Hospital de la Vall d’Hebron i fa trucs de màgia als nens amb càncer, leucèmia i tumor cerebral. Sempre és una sorpresa i un estímul energètic per a ell. Els entreté una estona, fa que s’oblidin de la injusta realitat que els ha tocat suportar. Potser molts no saben qui és aquell senyor expansiu i rialler. El veuen posar-se una medalla gegant a la solapa i estan “ acollonidos ”. Sigui com sigui, de ben segur que no ignoren que el Màgic Andreu és “el millor”.
De la Rambla al programa propi
Va estudiar comerç mercantil però li importava un rave. El seu pare havia fundat un negoci d’esports de neu a la Molina i aviat es converteix en monitor d’esquí i ensinistrador de gossos. Als 24 es casa i se separa l’any següent. Per fer net i modelar el tarannà viu cinc anys a Lapònia. Ja de tornada a casa, un bon dia un amic li fa un truc de màgia i ell es torna boig. Investiga i estudia de manera autodidacta i se’n va a la Rambla (1980) a fer números al carrer. A la plaça del Pi hi actua els dissabtes amb el Tricicle i fa màgia de prop en restaurants. Àngel Casas el descobreix i se l’emporta a l’Àngel Casas Show perquè entretingui el públic durant la publicitat. Va com una seda i molt aviat apareix també en pantalla. En Puyal se l’endú a Tres pics i repicó i, com que allò és un tro, el Màgic demana programa propi. Dit i fet. Primer La màgica màgia del Màgic Andreu (1990) i després Això és massa (1991-1992). Màgia de tot tipus, carretades d’humor i també entrevistes, tot un repte que supera amb nota.
D’entre totes les estrelles convidades, en destaca dues. Samantha Fox, amb qui van riure com uns posseïts, i Charlton Heston, a qui la mare de l’Andreu, que n’era fanàtica, va anar a saludar d’imprevist. Ell s’encarregava de tot, anava a buscar els convidats a l’aeroport i els cuidava durant dos dies. Era un model de televisió luxós i no precisament barat, ara molt complicat de reproduir. Sense ser gens exagerats, es pot dir que l’Andreu esdevé una estrella televisiva de primer ordre. Recorda que durant un temps era fàcil veure’l simultàniament en quatre emissores de tele. Col·laborava en totes les estatals amb programes i gales de tot tipus. Quin és el seu èxit? La personalitat pròpia: l’antimag amb màniga curta que se’n fum de si mateix, es posa medalles quan el truc li surt bé -“Sóc el millor!”- i se les treu quan la pifia. Encara un altre programa, Màgic (1997), i una pel·lícula, Gràcies per la propina, de Francesc Bellmunt.
Està content d’explicar que és un apassionat de la fotografia, que la seva filla Joana també és màgica i que el seu nét es diu Merlín. El Màgic Andreu és un vendaval, una bona notícia amb cames. “Agafa una carta, nen”, “N’he vist de més ràpids, xato!”
