Masao Yamamoto: “La fotografia és una eina per conservar la bellesa, que és fugissera”

Conta que és la segona vegada que viatja del Japó a Mallorca. La primera va ser fa 30 anys, per al viatge de noces amb la Reiko, amb qui ha tornat a passejar ara per aquests paisatges que varen veure fa tres dècades en una fotografia de l’italià Franco Fontana, que els va fer decidir el lloc on viure la lluna de mel. Masao Yamamoto (Aichi, 1957) és aquesta vegada a Mallorca per inaugurar l’exposició Petites coses en silenci, una selecció de més de mig centenar de fotografies que pertanyen a quatre sèries de la seva obra. La mostra, que es pot visitar al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor fins al 23 de juliol, està organitzada per la Fundació Toni Catany, dins del cicle que dóna a conèixer els fotògrafs que el llucmajorer tenia a la seva col·lecció. Els vincles entre Yamamoto i Catany van més enllà de les fotografies.

Vostè estudiava belles arts, especialitat de pintura, quan va decidir que el seu llenguatge havia de ser la fotografia. Què va motivar aquest canvi?

És curiós perquè la història em porta precisament fins avui i fins aquí. Em formava com a pintor, cercava el meu camí i em semblava que tot ja estava fet. A la mateixa universitat vaig trobar la publicació Still Life, que s’havia editat amb motiu d’una exposició de Toni Catany, l’any 1990, al Japó. Em va sorprendre molt i també em va inquietar: eren fotografies de bodegons, però a la vegada eren tan pictòriques, poètiques... Transmetien bellesa, pau i harmonia. Vaig agafar una càmera i fins avui. Així que sí, puc dir que veure les obres de Toni Catany em va fer decidir per la fotografia.

Amb dues cultures tan diferents, els referents vitals de Catany i els seus han d’estar per força allunyats però, en certs moments de les seves trajectòries, les obres semblen bessones. Com s’ho explica?

Jo mateix em faig aquesta pregunta i de veritat que m’agradaria molt haver tingut l’oportunitat de parlar-ne amb el Catany. Només vàrem coincidir una vegada, a la galeria Vàlid de Barcelona, que ens representava a tots dos. Sé que a ell li interessava la meva obra i jo admirava la seva. Però no ens reconeguérem entre la gent. En tot cas, aquest paral·lelisme, tot i la diferència de cultures, de la pell, de l’entorn i de la vida de cadascú, demostra que al fons del nostre cor hi ha moltes coses que guarden una gran similitud. I estic content d’adonar-me’n. A tot arreu, la majoria de les persones cerquem la felicitat, l’amor, la bellesa. Potser això vol dir que Toni Catany i jo mateix tenim una inspiració universal.

Les seves fotografies desprenen orientalitat. N’és conscient?

Quan començava a fer fotos al Japó no n’era conscient de l’orientalitat. Te n’has d’allunyar per adonar-te’n. Va ser a partir del moment que la meva obra es feia més coneguda a l’estranger quan jo mateix vaig veure que té el segell oriental. Suposo que és inevitable, en el fons hi ha la filosofia zen, de la qual sóc seguidor en el sentit d’acceptar les coses com són, però fer-ho no des d’una actitud passiva, sinó activa.

Ha dit que en general cercam la bellesa, l’amor i la felicitat. On troba la bellesa? O és que la cerca?

Depèn, de vegades la cerco i altres la trobo. Sé que el concepte bellesa surt sovint de la meva boca, però no només remet a un escenari, un paisatge, una persona, sinó a qualsevol cosa que em crida l’atenció, o també pot ser una vivència. Les fotografies en si mateixes no són necessàriament belles. Jo capto les coses belles a través de la fotografia per guardar-les, per convertir-les en memòria. Per mi la fotografia és una eina per conservar la bellesa, que sempre és fugissera. En tot cas, això de convertir la bellesa en record ho fa tothom, la guarden al cap o al cor, i jo la poso en una fotografia.

Una foto d’un format minúscul. Per què?

Perquè m’interessa que aquesta memòria que hi ha a les fotografies es pugui guardar al buit de la mà.

També està relacionat amb la memòria el fet que vostè les envelleix?

Sí, esclar. Sovint accelero el procés d’envelliment de les fotografies i això, en certa mesura, està lligat amb una experiència personal. La relació amb el meu pare no era gaire bona. Anys després de la seva mort, vaig trobar fotos del pare i vaig pensar que no havia estat tan dolent com creia. Les fotografies antigues tenen el poder de transformar els sentiments, i el que potser era dolent en el passat se sol convertir en un record dolç. Són els efectes del pas del temps i la distància que fan percebre les coses d’una altra manera.

Moltes de les seves fotografies ens mostren instants de la natura. S’ha d’estar molt atent perquè aquest instant és irrepetible.

La fotografia té això: o hi ets i estàs preparat o se t’escapa. A mi em passa que visc al bosc i surto a caminar amb el meu gos, sense la càmera. De sobte veig uns arbres i sé que tanmateix, si vaig a buscar la càmera, potser trobi el mateix escenari, però jo ja no seré igual, les emocions hauran canviat. No es pot repetir.

Què tenen les seves fotos de haiku?

Els haikus no són subjectius, sinó que expressen fets reals i són els lectors els que hi posen els sentiments. Jo també fotografio coses reals i és l’espectador qui en fa la seva lectura emocional.