Societat 30/09/2021

Un (altre) matí perdut a la Renfe

Recórrer 12 quilòmetres entre el Vallès i Barcelona avui m'ha costat una hora anar i un bus per tornar

2 min
Viatgers desconcertats a l'estació de Sants per l'aturada de la circulació de trens degut a la vaga

Barcelona/RipolletHe de confessar que molts dies vaig a buscar el tren amb el cor encongit. Sovint hi passen coses: avaries que fan que els trens arribin tard, que viatgis encongit i pràcticament sense aire per respirar –he vist gent viatjar atapeïda dins el lavabo, que no acostuma a fer gaire bona olor– o que estiguis aturat una bona estona en alguna estació sense cap explicació. Hi ha moments delirants, com quan tot de gent corre per l'andana perquè hi ha una confusió sobre el destí dels trens. Avui, però, hi havia un motiu: vaga.

Sense cotxe i sense alternatives, he comès l'error de creure'm el que la Renfe deia a través de les seves xarxes a primera hora del matí: hi havia serveis mínims. Anava amb temps: una hora i mitja per recórrer una distància d'uns dotze quilòmetres, la que separa Montcada i Reixac de Barcelona. A l'estació, una noia, que duia la i d'informació hi posava molt bona intenció, però només podia dir el que havia passat l'última hora, no pas predir si hi hauria més trens o quan passarien. Més que informar, observava. Qui li podia donar la informació, si tot era un caos? En aquell moment, a les 9.25 h del matí, he sigut momentàniament feliç, perquè he pogut agafar el tren. "Ja està –he pensat–, arribaràs amb temps i amb calma".

L'eufòria ha sigut momentània, perquè el tren s'ha aturat a la següent estació. He arribat tard a la roda de premsa a la qual havia d'anar perquè un recorregut que acostuma a durar uns vint minuts ha durat pràcticament una hora. Quan no feia ni una hora que era a Barcelona he hagut de tornar al Vallès per portar la meva filla al CAP. He anat corrents a l'estació d'Arc de Triomf i, just quan m'abalançava al torniquet, amb el tiquet a punt per no perdre temps, m'ha aturat un altre noi amb la i d'Informació: "No baixis, no hi ha trens", m'ha dit. "Però no n'hi ha cap?" La resposta era que no, ni en un sentit ni en l'altre. Tampoc em podia donar gaires esperances sobre si en un futur en passarien. Afortunadament, el metro funcionava i de la Sagrera sortien autobusos que anaven a prop del meu destí final. He agafat un taxi. No ha tingut tanta sort una dona gran: havia d'anar a Ripoll i no sabia com podria tornar. La dona, angoixada, es preguntava si hauria de buscar un hotel. "Em venen ganes de plorar", m'ha dit. Jo també en tenia ganes.

També he arribat tard al CAP, però, com a contrapartida al malson de la Renfe, la seva atenció m'ha reconciliat amb el món. M'han vingut unes ganes terribles d'abraçar la infermera, per ser amable, per deixar-me passar i per atendre'm tan bé. El problema no és la vaga d'avui, sinó que la Renfe és una aventura dia sí dia també que no acostuma a tenir un final feliç. Frustra molt i et sents impotent, petit, un ciutadà insignificant, perquè passen els anys i res canvia.

stats