Milers de refugiats ucraïnesos han marxat de Catalunya per la falta de feina i els lloguers desorbitats

BarcelonaPer tercer cop en sis mesos Olga Babitxeva ha hagut de fer les maletes. El primer va ser quan els bombardejos sobre Kíiv la van fer decidir marxar amb el seu fill i el marit, travessar en cotxe mig Europa i arribar a una Barcelona que començava a reaccionar en l'acollida de refugiats. A diferència d’altres vegades, en aquesta ocasió la UE es va afanyar a obrir un pla de protecció especial que atorga als ucraïnesos dos anys de llibertat de moviment pel continent, l'accés a la sanitat i a l'escolarització dels fills i un permís de treball. 

Passat mig any, Babitxeva confessa que no s'hauria imaginat que avui el conflicte encara seria viu i encara menys que continuaria lluny de casa. “El meu cap sempre és a Ucraïna”, explica des de Yeovil, la ciutat anglesa on s'acaba d'instal·lar. A Barcelona la família va estar uns mesos en un alberg de la Generalitat. En un segon moviment, van acceptar traslladar-se a un hotel d'Alacant de la mà de Creu Roja, perquè era l'única manera de quedar-se amb el seu gosset. Allà, diu, estaven “ben alimentats i sense pagar res”, però se'n van anar a Anglaterra desanimats per l'expectativa d'haver de viure de la beneficència. A Yeovil viuen, de moment, amb una família d’acollida, el matrimoni treballa en un restaurant i el nen ja està escolaritzat. “Ens agradava Espanya, però el problema és trobar una feina, perquè, sense l’idioma, al meu marit només li oferien la construcció, mentre que aquí hi ha més feina i més bons salaris”, afirma.

Són molts els refugiats ucraïnesos que han pres la decisió de marxar de Catalunya perquè "no hi han trobat el que esperaven", explica Andríi Antonovski, president de l'entitat Ucracat, que assenyala que el procés d'acollida a Espanya ha estat "menys àgil, menys eficient i menys transparent" que en països com Alemanya i França. Això ha fet que fins i tot hi hagi un gruix de gent que ha preferit sortir del sistema de protecció i buscar-se la vida pel seu compte. De fet, dels 53.500 que ha atès la Creu Roja, entre els quals n'hi havia que només estaven de pas cap a altres llocs o han fet parada i fonda, en queden menys de la meitat, 22.430.

El coordinador a Catalunya de l’entitat, Enric Morist, apunta que la falta de places d'allotjament ha obligat l'entitat a traslladar més de 4.000 ucraïnesos a altres comunitats, xifra que s'afegeix als milers que ja han optat per tornar a Ucraïna o a països pròxims. A més, el flux d’arribades va a la baixa i s'ha passat de centenars al dia a una seixantena a la setmana, la majoria per reagrupaments familiars o per rebre tractaments mèdics. Set de cada 10 refugiats conviuen amb famílies i la resta ho fa en hotels i pisos oferts per la Creu Roja (4.200) i albergs de la xarxa de joventut de la Generalitat (154).

L'obstacle de lloguers

Katerina Marhititx, ucraïnesa amb 15 anys de residència a Catalunya i sòcia d'Ucracat, ha acollit fins fa poc dues famílies: una ha tornat al país aprofitant una finestra de calma en el conflicte i l’altra s’ha instal·lat pel seu compte a Sitges. “Molts tenen diners, però no troben habitatge”, constata. Tot i que els refugiats han pogut accedir als seus estalvis, els desorbitats preus del lloguer estan sent un dels grans obstacles a l'hora d'emancipar-se de l'aixopluc solidari, tot i que acollits i acollidors són conscients que la convivència és incòmoda per a tots, ja que està sent més llarga del que es preveia. És el cas del Dimitri i la Natàlia –prefereixen no identificar-se–, a qui la guerra els va enganxar de vacances amb els seus fills petits i han estat tres mesos acollits en un pis de Barcelona. Tot i que la convivència va ser molt bona, la parella s'ha traslladat a un poble de Castelló amb pisos més assequibles. Mai van voler entrar el programa de Creu Roja i sobreviuen amb la tranquil·litat que els dona el sou del marit, que no ha deixat de treballar –teletreballar– d’informàtic.

L’allargament de la guerra, que s’augurava ràpida, ha fet que el corrent solidari s’hagi estancat i ara les aportacions econòmiques o donacions de productes per a refugiats siguin mínimes, fins al punt que s’han tancat iniciatives nascudes per donar resposta a la crisi. Però per a Morist és “comprensible”. En la mateixa línia, la secretària de Famílies, Mireia Mata, celebra que “la solidaritat sigui més endreçada i comunitària”.

La gran decepció

Nicci Mende es va involucrar des del primer dia en la solidaritat a Badalona, acollint famílies, buscant menjar, però al final s’ha anat desanimant, perquè ha vist que ni rebien ajudes institucionals ni l’Ajuntament era capaç, raona, de donar alternatives als refugiats perquè poguessin viure autònomament. "Llavors, com els ajudem?", pregunta. Per això participa amb l’ONG internacional Dao, que aquests dies entrega material a soldats, hospitals o famílies sense casa sobre el terreny.

Els que han ajudat se senten desbordats pel pes emocional i també la falta d'ajudes econòmiques. Mata responsabilitza el govern espanyol per no haver transferit els fons europeus compromesos, però el cert és que la Generalitat tampoc ho ha fet i no serà fins a aquest mes que comenci a pagar, "amb caràcter retroactiu, la prestació de 400 euros a les famílies d'acollida de 200 menors tutelats per la DGAIA", assenyala Alexis Serra, secretari d'Infància. Els diners els esperen a Tanu de Terrassa, que va anar a recollir 90 criatures que acollia des de feia anys. El president de l'entitat, Josep Muñoz, es queixa que han hagut de pagar "roba, menjar i material escolar" i, detalla que un grapat de menors han ingressat en un centre per la mala convivència. “Ens pensàvem que serien tres mesos i ara no sabem quant durarà”, admet Muñoz. La mateixa incertesa que tenen els ucraïnesos.