Castanyada 2022
Societat 28/10/2022

"La castanyada tal com la coneixem ara és una festa feble, infantilitzada i folkloritzada"

L'escriptor Amadeu Carbó desmunta l'origen de la castanyada, que considera una celebració cada cop "més buida de contingut"

Arnau Sánchez Fita
3 min
Castanyes a la Ronda de Sant Pau

"La castanyada no és una festa". Així de contundent es mostra l'escriptor i folklorista Amadeu Carbó (Barcelona, 1970) cada cop que aborda la veritat sobre l'origen d'una data tan assenyalada a casa nostra. L'autèntica celebració és la jornada de Tots Sants, entre el dia 1 i el 2 de novembre, una diada de tradició catòlica que homenatja els difunts, fruit de la connexió que sorgeix entre el nostre món i el més enllà, segons tots dos calendaris. “Perquè sí, els morts també tenen calendari”, assegura Carbó. 

Així doncs, la castanyada és un costum més dins d'aquesta festivitat, que es veu representada, històricament, en forma d'àpat funerari entre les famílies en honor de les persones que ja no són entre nosaltres… en cos present. Les seves ànimes viuen mentre roman el seu record en els nostres pensaments. És per això que, durant aquest tiberi, que antany se celebrava en el mateix cementiri on reposava l'ésser estimat, es consumeixen aliments que perduren en el temps, com ara la fruita seca com les castanyes, o els panellets. “Per molt durs que es puguin posar, els panellets no caduquen mai”, afirma el divulgador.

I és que les festes estan col·locades en consonància amb la natura. De bell principi, la festivitat de Tots Sants se celebrava durant el mes de maig, però a petició de les comunitats catòliques, per influència de la civilització celta, l'Església catòlica va decidir traslladar-la al mes de novembre, atès que sincrèticament funcionava millor. Llavors, les famílies ja honraven les ànimes dels seus difunts per aquelles dates, la qual cosa resultava més senzilla perquè imbriquessin totes dues celebracions pel seu contingut.

La mort, objecte de frivolitat

"El problema que tenim és: què fem amb la mort? Perquè, com a bona societat capitalista, tot allò que era transcendent a la vida d'una persona ho hem relegat a tercers", assenyala Carbó, malgrat que puntualitza que “en alguns casos hi hem sortit guanyant”. 

L’escriptor critica que situacions normals en les vides de les persones, com el fet de néixer o la mateixa mort, han estat deixades en mans d'altres individus perquè se'n facin càrrec. "És el cas dels professionals de la sanitat. Hauria de ser normal néixer a casa, però ho fem en un hospital per córrer menys riscos. I quan morim, normalment, també ho fem en un hospital. I després de morir en una llitera, s'ocupa de nosaltres un negoci bestial com són els tanatoris", apunta l'expert. 

Tradicionalment, eren les mateixes famílies qui vestien els difunts i els tancaven els ulls abans de col·locar-los al fèretre, però en els últims temps aquestes funcions han estat encomanades a empreses funeràries."Hem esborrat del nostre entorn social la cura dels morts i ho hem perdut del nostre costum. I com que ho hem perdut del nostre costum, no ens cal ritualitzar-ho en una festa", destaca Carbó, que el 2018 va recopilar la influència de la mort en la cultura popular en el llibre Fins aquí hem arribat: què fem i com celebrem el darrer adéu (Edicions Morera).

Consegüentment, s'explicaria, doncs, com s'ha devaluat una data tan nostrada com la castanyada, que està sent substituïda per una festa forana com el Halloween. "Perquè hem buidat de contingut la festa i, quan no té contingut, es converteix en una festa feble, que s'infantilitza i es folkloritza, i n'hi ha una altra que la colonitza", lamenta el divulgador, tot i que creu que no es fan pas tants trick or treat com ens pensem.

Els mites de la castanyada

No, les campanes no sonaven als pobles perquè les famílies fessin pregàries als seus difunts a l'hora de sopar la nit del 31 d'octubre. Tampoc els pagesos recorrien les viles per avisar els veïns perquè resessin. I molt menys reposaven forces amb vi dolç i castanyes. Tot són llegendes derivades del folklore.

Encara més, tan sols un nombre reduït de persones podia llavors permetre's el luxe de consumir castanyes. La resta de la població havia de conformar-se amb altres tipus de fruita seca, a causa de l'economia local de llavors, que en els entorns rurals era molt tancada.

I qui s'ocupava de comercialitzar les castanyes? Les castanyeres, venedores ambulants amb una imatge que dista molt d'aquella que promovem en l'actualitat. Eren senyores que torraven els fruits i sortien als carrers de les ciutats per vendre-les de manera itinerant. Es passejaven pels barris a cop de crit per anunciar el seu producte durant la temporada d'hivern, que abastava els mesos d'octubre a març.

stats