RESTAURACIÓ I COMERÇ
Societat 20/06/2017

Barcelona: portes que es tanquen i altres que es reobren

Can Manel es prepara per ressorgir, com ha fet Casa Leopoldo, però mentrestant al carrer Blai plega un altre dels bars pioners i a la Rambla abaixa la persiana una altra botiga emblemàtica

i
Sílvia Barroso
4 min
Portes que es tanquen i altres que es reobren

BarcelonaDes que van vèncer els contractes afectats per la LAU –a finals del 2014, amb el boom turístic fent un còctel explosiu amb la crisi–, Barcelona sembla l'escenari d'un vodevil: cada dia hi ha portes –de restaurants, bars i botigues– que es tanquen i d’altres que s'obren o es reobren amb un negoci que no s’assembla ni remotament a l’original o bé que intenta mantenir-ne l’esperit. Ahir, per exemple, es presentava el projecte per al local on fins a l’octubre hi havia hagut Can Manel, però diumenge havia tancat un dels bars pioners del carrer Blai. I a la Rambla, les darreres setmanes ha tancat la cerveseria Baviera i la botiga de roba d'home D'avui.

Can Manel

Inversors que prometen mantenir-ne l’esperit

Un dels restaurants clàssics de la Barceloneta, fundat pels besavis de Martí i Pitu Domènech, està en obres. Tornarà a obrir d’aquí uns mesos, però ja no serà Can Manel. Milos Klimek, administrador del grup Degusplus, admet que no sap quin nom li posaran, però promet “mantenir-ne l’esperit amb cuina mediterrània i peix a la planxa”. Al seu costat, Martí Domènech fa que sí amb el cap i diu que creu en la “seriositat” del projecte, encara que vol veure’l quan sigui una realitat.

Projecte de rehabilitació de l'edifici de Can Manel

Domènech, un veí de la Barceloneta que va néixer en un dels pisos que hi ha sobre el restaurant, i Klimek, un serbi que fa 25 anys que viu a Catalunya, seuen de costat en la presentació del projecte per a un grup reduït de periodistes. Fan bromes i es tiren floretes. L'objectiu és que es vegi que l'operació de canvi de mans de Can Manel no ha estat traumàtica. Aquesta idea que vol transmetre Enric Pérez, conseller delegat de Quonia, que defineix la seva empresa –una socimi, que "no paga impost de societats però sí que paga un 19% pels dividends"– com un “grup inversor català”, tot i admetre que "la majoria d'inversors" que hi participen són mexicans. "El diner no té fronteres", argumenta.

Quonia ha comprat el vell edifici del passeig Joan de Borbó amb el carrer del Judici i l’està rehabilitant. "Els anteriors propietaris feia anys que no hi feien res, i hi havia una zona que si hi hagués hagut una nevada forta s'hauria ensorrat", explica Martí Domènech. I admet que, malgrat que li hauria agradat continuar ell amb el negoci, "ni Quonia ni Degusplus en tenen la culpa". Al capdavall, ell amb qui tenia el litigi des del 2014 era amb els antics amos de l'immoble, als quals recordava que una part del local era de renda antiga, no afectat per la LAU, i que d'aquella zona no el podien fer fora.

La situació es va desencallar quan Quonia va comprar l'edifici. Ara el seu objectiu amb les obres és “restituir la imatge que l'immoble tenia cap al 1900”. Un cop salvada l'estructura, podrà entrar als baixos comercials del restaurant el nou llogater –Degusplus–, que pagarà 35.000 euros mensuals després d’arribar a un acord amb els Domènech, que en pagaven 6.000, perquè se’n vagin. Un pacte de 825.000 euros, més els 6,7 milions de la compra de l'edifici i el milió de les obres.

Tribal Cafè

Dos mesos després del comiat de la Lia, una altra baixa a Blai

Diumenge al vespre, els clients del Tribal Cafè hi anaven a prendre l’últim mojito, tot i que el Xavi Àvila i l’Anna Sala no volien fer res especial i anaven dient que feia quinze dies que s’acomiadaven. Havien passat dos mesos justos des del tancament de la Lia d’en Vicius, just al davant. Eren dos dels quatre pioners de la vida gastronòmica del carrer Blai, al Poble-sec, ara literalment envaït per pintxos a un euro.

Anna Sala i Xavi Ávila, l'últim dia del Tribal Cafè, al carrer Blai del Poble-sec

La parella de tribalers asseguren que no tanquen per la deriva del carrer: “Ha canviat i ens agradava més abans, però ho deixem perquè tenim dos nens petits i treballar de nit ja ens pesa”. “No volem que se’ns polititzi. Tenim clients i no tenim deutes, marxem feliços”, afegeixen.

Casa Leopoldo

Tres mesos de la segona vida del refugi de Vázquez Montalbán

El tancament del restaurant de Rosa Gil a finals del 2015 va ser un cop per al Raval i per a la ciutat. Un any després, se sabia que dos restauradors de Barcelona el reobririen, amb el mateix nom, la mateixa decoració -inclosa la foto signada per Manuel Vázquez Montalbán- i la mateixa carta. Són Romain Fornell (Caelis) i Òscar Manresa (Torre d’Alta Mar).

Óscar Manresa, un dels nous responsables de Casa Leopoldo, a la barra del restaurant

Tres mesos i escaig després, fan balanç. Han invertit més de 300.000 euros a reformar la cuina i en paguen 9.000 de lloguer. Tenen clar que la marca Casa Leopoldo no es toca, però comencen a pensar en retocs en el pla de negoci per fer-lo viable. “Potser hem de deixar les mariscades i estudiar què fem al migdia. El que no farem és canviar el tipus de cuina, la tradicional de Barcelona, la dels canalons i les mandonguilles amb sèpia, que és la que té sentit en aquest local”, garanteix Òscar Manresa.

La botiga de roba D’avui, que presidia una cantonada del Pla de la Boqueria des del 1905, va tancar el 31 de maig. Ha sigut el final d’un negoci regentat per tres generacions de la mateixa família. L’últim de la saga és Jordi Tor, que és qui va haver de lliurar les claus. Era una sortida pactada amb la indemnització prevista per l’acord que Quonia va heretar d’Husa, anterior propietari de l’Hotel Internacional, als baixos del qual hi havia D’avui. El contracte de Jordi Tor vencia a finals del 2014 per la LAU, però havia pactat amb Husa que es podia quedar fins a la seva jubilació, el 2032. Només hi havia una excepció possible: si els propietaris trobaven un llogater que volgués pagar més i ell no pogués igualar l’oferta amb un descompte del 40%, ell havia de marxar. I a finals de l’any passat els nous propietaris, Quonia, li van anunciar que tenien l’oferta d’una multinacional disposada a pagar 25.000 euros al mes. Si volia quedar-se, havia de passar d’un lloguer de 6.300 euros a un de 15.000. Va triar la indemnització prevista pel mateix acord per marxar. La quantitat que li corresponia era de “400.000 euros més 84.000 d'IVA”, segons Quonia. Va signar, però l’endemà de lliurar les claus, a les persianes de la botiga hi havia cartells de Es lloga d’una immobiliària. “No tenien cap oferta, em sento enganyat”, es queixa Tor. Assessorat per un advocat, ha enviat a Quonia un burofax en què reclama la “nul·litat” del procediment. Ara espera la resposta al burofax, però segons el seu assessor legal té quatre anys de marge per decidir si presenta al jutjat una acció de nul·litat. Enric Pérez, de Quonia, respon que els seus advocats respondran el burofax de Tor, però manté que l’oferta existeix, que els cartells de Es lloga no significaven res. “La immobiliària que ens havia fet arribar el client van demanar-nos de posar els cartells durant uns dies perquè per a ells era publicitat", al·lega. I anuncia que “aviat es veurà el nou establiment” a l'antic local de D'avui, que l'ocuparà una botiga d'una "multinacional de moda israeliana".

D'avui: final conflictiu d’una botiga centenària

La botiga D'Avui, al pla de la Boqueria, tancada des del 31 de maig
stats