19/05/2013

Què pensem quan mirem la Monna Lisa?

3 min

Unes trenta mil persones veuen cada dia, de dimecres a dilluns, el quadre La Gioconda al Louvre de París.

Quina és la causa de la fascinació que provoca aquest quadre de Leonardo da Vinci, el més visitat del món? Què hi veuen en aquest petit retrat de 77 per 53 centímetres, que s'exposa darrere d'un vidre antibales, en una sala on la temperatura conserva a tota hora els 20 graus centígrads per evitar que la Monna Lisa es deteriori i perdi el seu somriure de matrona satisfeta i ben alimentada? ¿Val la pena fer una llarga cua per plantar-se davant del quadre només uns instants i mirar de fixar-hi la vista, lluitant a cops de colze amb tota mena de desconeguts vinguts d'arreu del món, que es neguen a marxar sense fer-se abans una foto?

La filòsofa establerta a Pequín Christine Cayol i el professor xinès Wu Hongmiao han escrit un llibre en el qual, a més de preguntar-se mútuament què hi veuen en el quadre de Leonardo -és a dir, què hi veu una mirada occidental i què hi veu una mirada xinesa i quines diferències hi ha entre una cultura i l'altra-, es fan també la pregunta sobre la mirada moderna, la mirada que tenen les persones del segle XXI davant les obres artístiques del passat.

Tots dos parteixen de la idea segons la qual només els signes d'humanitat que hi ha dipositats en les obres de la cultura ens permeten a tots plegats dialogar sobre nosaltres mateixos i, si és possible, comprendre qui som. Quan mirem una obra d'art, també ens mirem a nosaltres com a persones singulars i com a col·lectiu, ja que el relat sobre el que veiem -o el que llegim, o les emocions que ens produeix una música- explica el gruix de les nostres vivències i sentiments, l'entrellat de les nostres pertinences, el que se'n diu, d'una manera grandiloqüent, la Cultura. Per això la crítica francesa i el professor xinès van voler col·locar-se davant la Monna Lisa i altres importants quadres de la cultura occidental i van escriure el llibre Què pensen els xinesos mirant la Monna Lisa? , un títol que seria més correcte completar-lo amb "Què en pensen els xinesos, però també els occidentals europeus", representats per les reflexions de Christine Cayol.

Si és que pensen alguna cosa, esclar. I això és el que vaig voler esbrinar jo mateix posant-me davant del quadre per preguntar-los -a xinesos i a occidentals- quina impressió els produïa la Monna Lisa. Una pregunta que, finalment -donada la impossibilitat de mantenir-se aturat i en equilibri enmig de la massa humana que s'abraonava sobre La Gioconda -, vaig traslladar a una altra sala, davant de L'Anunciació , del flamenc Rogier van der Weyden. Una pintura sobre la qual també dialoguen en el llibre Wu Hongmiao i Christine Cayol, i ella li fa observar al professor xinès la simbologia expressada en els nombrosos detalls que no es podrien explicar sense el coneixement de la Bíblia, com són els tres coixins vermells perfectament col·locats sobre un banc -"la Santíssima Trinitat"-; el lliri blanc de "la virginitat" de Maria; les pomes d'Àsia -"el pecat original"-, minúscules, gairebé imperceptibles sobre la lleixa del costat de la xemeneia. Wu, que ja havia comentat davant L'Anunciació , de Botticelli, que la Verge el deixa fred, però que el paisatge que es veu a través de la finestra li provoca ganes d'evadir-se, pregunta a la Christine si la gent que veu avui aquestes obres es capaç de desxifrar-ne els símbols que amaguen.

Uniformització

Què us suggereix el gest de la Verge o la figura de l'Àngel?, els demano a unes adolescents belgues davant del quadre. No en tenen cap idea. ¿La Verge va tenir un fill sent verge? Quina gràcia! Els pares, una mica avergonyits -són catòlics, diuen- els hi expliquen pacientment, mentre jo converso amb un japonès sobre el mateix quadre. El fascinen sobretot els detalls, els rajols del terra, la tècnica del pintor. Aquesta tècnica, aquesta bellesa, és tot el contingut que hi veu. Només dues poloneses em saben explicar això de la virginitat i la sorpresa, l'espant que deu ser per a una dona la visita d'un àngel per anunciar-te que estàs prenyada. Unes xineses vestides de Zara, rellotge Cartier i aromes de Chanel -o alguna cosa semblant-, s'aturen davant la pintura per fer-se una foto i es fan un tip de riure.

Qui som?, em pregunto. Cap on anem a mesura que cauen els símbols de la Cultura i la Cultura mateixa es difumina i s'aigualeix, s'uniformitza com si fos una cuina universal d'Ikea? De què parlem quan les mateixes paraules ja no comparteixen significats ni experiències? Què carai estem mirant amuntegats davant de la Gioconda?