La reforma del copagament farmacèutic: sant tornem-hi

BarcelonaA l'escanyament financer de la sanitat i el retard en el cobrament de les farmàcies s'hi afegeix la nova proposta que el ministeri de Sanitat ofereix a les comunitats autònomes, amb nous trams de renda per fixar el copagament dels medicaments de les persones actives. La ministra Ana Mato ha plantejat la creació de nous trams de copagament per a les rendes entre els 18.000 i els 100.000 euros, que s'establirien, previsiblement, al voltant dels 36.000 i els 72.000 euros. De fet, tampoc serveix de gaire per resoldre la debilitat del copagament aplicat des del juliol passat ni el dilema amb la taxa autonòmica de l'euro per recepta. Vegem-ne dos aspectes basant-nos en la voluntat que ha manifestat el ministeri de Sanitat amb el vistiplau del ministeri d'Hisenda: augmentar la contribució del pacient i fer-la més progressiva.

El copagament vigent, d'entre el 40% i el 60% del preu, és dels més elevats que podem trobar a Europa. Té poca lògica sanitària i econòmica ara tornar-lo a augmentar. Per a les persones més malaltes i amb poca renda -que ja n'hi ha més entre les persones en edat activa que entre els pensionistes-, això pot conduir a no complir el tractament i afectar negativament la seva salut. A més, a la sanitat li acabarà sortint encara més car. Un augment sobre el que ja hi ha acabarà sent un impost sobre els malalts.

Pel que fa a la progressivitat, el problema no són els trams de renda, més estrets o més amplis, fixos o variables per a les comunitats, sinó el sistema mateix. Un percentatge del preu nominalment progressiu per als actius no farà que la contribució dels pacients sigui progressiva. Convé recordar que el 5% dels actius més malalts aporten la meitat del copagament que es recapta. La distinció a l'hora de fer pagar per les medecines entre actius i pensionistes ja no té cap mena de sentit. El que ha de comptar és la seva capacitat econòmica i la seva necessitat, al marge de la seva edat.

Els exemples europeus

Si es vol que el copagament no sigui un impost sobre els malalts cal que hi hagi un límit màxim per a tots els pagaments acumulats que faci un malalt. Això es pot fer amb una quantitat màxima anual en euros per persona, com passa a Suècia, o encara millor, amb un percentatge màxim de la renda de cadascú, com passa a Alemanya (un 1% de la renda per als malalts crònics, un 2% per a la resta de ciutadans). Res d'això té a veure amb el fet de fer pagar als actius un percentatge del preu de cada envàs, no pas de la despesa total que fan, més elevada segons la seva renda. De poc li serveix l'actual model a una persona amb poca renda i que necessita molts medicaments! Tot això sense oblidar que hi ha copagaments que es poden evitar si es tria una alternativa efectiva de preu més baix -la meitat de la població de la UE15 compra medicaments així!-, i copagaments que poden ser graduals -més baixos com més efectiu i necessari sigui el tractament, com passa a França i a Bèlgica.