Saioa Segura: “Si vols canviar tots els hàbits alimentaris d’un dia per l’altre, el fracàs és segur”

Sant Cugat del VallèsA més de planificar tots els menús que se serveixen al menjador del CAR, les portes del seu despatx estan sempre obertes per assessorar els esportistes del centre, tant els que hi viuen com els que s’hi entrenen esporàdicament. Un seguiment metòdic i constant, sobretot ara que s’acosten els Jocs Olímpics de Rio.

Què busquen els esportistes quan et vénen a veure?

Alguns volen millorar la seva alimentació en general, altres potser tenen objectius més concrets perquè estan preparant una competició determinada. Els més joves vénen a vegades amb una mica de por perquè ens veuen com les bruixes que els trauran els croissants de xocolata, però els expliquem que no els prohibirem cap aliment. Volem educar-los, que siguin com més autònoms millor a l’hora de gestionar la seva alimentació; perquè, esclar, no es pot menjar el mateix en època de pretemporada que en època de competició, ni el dia abans d’una prova que el dia després... Al final són ells els responsables de triar què i com mengen.

Com afecta l’alimentació en el rendiment de l’esportista d’elit?

L’esportista té un entrenament visible i un d’ invisible, que és on entren en joc el descans, el son reparador, la psicologia... i també la nutrició. Sabem que l’alimentació és clau per al rendiment. També a l’hora de prevenir algunes patologies i fins i tot certes lesions, rampes... No som déus, però podem ajudar. Sempre dic que una bona alimentació no podrà compensar mai un entrenament incorrecte, però que una mala alimentació sí que pot perjudicar el rendiment.

Hi ha una dieta per a cada esport?

No. A vegades ens truquen d’algun institut: “Estem fent un treball de recerca sobre ciclisme, ¿ens podríeu passar una dieta per a ciclistes?” Doncs no, això no existeix. No hi ha una dieta per a cada esport, sinó una dieta per a cada esportista. En un equip de futbol un defensa no necessita la mateixa alimentació que un davanter; en un equip de gimnàstica hi ha una nena d’1,50 i una d’1,65... Els biotipus de cada persona són diferents i jo sóc una defensora total d’individualitzar les dietes.

També hi deu haver esportistes més disciplinats que d’altres.

La nostra feina és trasmetre’ls que dieta és una paraula positiva: és la manera com organitzem els aliments per nodrir el nostre organisme de la forma més saludable possible. El problema és que, socialment, molts cops se li ha donat un significat negatiu, o restrictiu, que s’associa només a la pèrdua de pes o a uns estereotips estètics determinats.

Però en molts casos seguir una dieta suposa un gran esforç.

Tots els canvis d’hàbits costen, perquè formen part d’un procés educatiu. Si volem canviar tots els hàbits alimentaris d’un dia per l’altre, el fracàs és segur. S’ha d’anar pas a pas. I els resultats també són a llarg termini. Quan sento algú que diu “Tinc unes ganes boges d’acabar aquesta dieta per menjar-me un dònut”, penso: si te l’has de menjar, menja-te’l ja! Perquè l’objectiu de la dieta no és que duri un breu període de temps sinó que s’integri en el teu estil de vida, que flueixi.

Quins esports ofereixen més dificultats quant a alimentació?

Cada esport planteja reptes diferents, però els raids d’aventura -la Titan Desert, la Marató des Sables o el Dakar, en el qual hem treballat fa poc-, són els més complexos, perquè et trobes amb molts obstacles: són competicions llargues, no hi ha frigorífics i els esportistes han de carregar ells mateixos el menjar durant molts dies, s’han d’utilitzar aliments que pesin poc però que alhora aportin tots els nutrients necessaris... A més, els participants tenen un desgast físic brutal, sense temps de recuperació.

Els suplements nutricionals també estan de moda.

Sí. Quan la gent del carrer els veu publicitats amb nois plens de músculs diuen “Jo també vull ser així”. Però no, el primer que es necessita és entrenament i una bona dieta. Jo sóc partidària de cobrir el màxim de necessitats a través dels aliments, i deixar els suplements per a situacions molt concretes. Per exemple, quan l’esportista viatja a un lloc on no sap quins aliments es trobarà; o quan té una competició i no serà capaç de digerir tots els aliments que necessita per obtenir l’energia suficient. Ara, una cosa no substitueix l’altra; si veus un esportista d’elit que rendeix a un gran nivell, dóna per fet que s’està alimentant molt bé. Seguríssim.

Es parla molt de falsos mites de l’alimentació - creences molt esteses que potser no són reals -. En l’alimentació esportiva també n’hi ha?

I tant! Un que fa anys era molt comú: que les vitamines engreixen. Doncs no, no engreixen. O el típic “Necessito proteïnes per augmentar el múscul”. Sí i no, perquè també necessitem carbohidrats. O pensar que pots perdre pes deshidratant-te. Sí, esclar, però el greix no el perds, i els efectes contraproduents són molt grans, perquè la falta d’aigua afebleix els músculs i afavoreix les lesions.

A algú que comença a fer esport de manera amateur què li recomanaries per millorar l’alimentació?

Un exercici fàcil és escriure i visualitzar el que menges en cada àpat. I el que recomanaria, esclar, és visitar un nutricionista que valori els teus hàbits i que t’assessori. Perquè el que importa no és quantes calories ingerim, sinó com i quan ho fem.