Lluitar contra el suïcidi: "Verbalitzant el patiment ja li estàs donant un espai per alliberar-lo"

BarcelonaBona esportista, estudiant de 10, estimada a la família, amb amigues. Aparentment, no hi havia res a la vida de Sandy Martos que pogués fer-la sentir malament, però des de ben petita sentia un cuquet que la inquietava. Als 8 anys recorda haver tingut el primer dels molts pensaments suïcides que l’han perseguit al llarg dels 25 anys, tot i que avui, en el Dia Internacional per a la Prevenció del Suïcidi, vol ser la veu de l’esperança. "Jo era la típica nena que treia un 8 de nota i en feia un drama, perquè el meu mínim era el 10", explica, ara convertida en una activista contra l’estigma a través de l’entitat Obertament.

Aquesta excel·lència i ser una nena i adolescent funcional li van jugar en contra, perquè al final sempre topava amb un "la gent mataria per les teves notes", les lloances de la família per un expedient acadèmic brillant, un "no n'hi ha per a tant" quan es queixava. "No entenc com ningú no es va adonar de com feia front al perfeccionisme", diu, i subratlla que ara sap, per experiència pròpia i aliena, que "no calen grans mals per estar malament".

L’entrada a la facultat va ser un dels punts d’inflexió que la van marcar. Matriculada a matemàtiques, Martos va veure que per primer cop no sabia com fer front a la necessitat d’estudiar. Ella que havia repassat per a l’examen o fet els deures al metro anant cap a l’escola, ara es veia davant d’assignatures exigents. I va arribar el sotrac: "Vaig deixar de ser la llesta, i la meva identitat de tota la vida va desaparèixer", explica. A partir d’aquí, va començar una sèrie d’ingressos a unitats psiquiàtriques que, al principi, va intentar "amagar". Li va ser fàcil, perquè podia dissimular les absències a classe durant uns dies o fins i tot algunes setmanes.

El clic de l'ingrés

Diu que ha tingut molts "clics" que l’han fet aixecar. Un d’ells va ser l’ingrés durant dos mesos en un centre de subaguts, "fora de la faç de la Terra", que la va obligar a donar explicacions fora del seu nucli més pròxim. I ja no ha callat mai més. Juga a rugbi i assegura que al vestidor s’ha convertit en la persona de referència a qui moltes de l’equip s’adrecen quan tenen un problema o senten que no estan del tot bé. ¿Com cal actuar davant d’algú que expressa un patiment emocional? "Evita donar consells, segurament ningú te’ls ha demanat, però sí que has d’escoltar quan algú t'explica un dolor emocional", respon des de l’experiència d’haver hagut d’aguantar lliçons o estirades d’orelles amb un "si tu ets massa jove per voler-te morir", com recorda que li va respondre una companya de feina quan li va explicar el seu historial.

Treballa en un centre d’atenció primària i està a punt de començar un grau d’anàlisi de dades que la té molt animada. Es troba, diu, en un bon moment vital. En part, perquè l’activisme l’ha ajudat a "donar sentit a la vida", conscienciant de tabús, mentides i estigmes que envolten el patiment mental i alhora oferint eines emocionals, per exemple, fent tallers d’escriptura per a joves com ella. Amb tot, admet que les ideacions suïcides no desapareixen i sap que hi haurà de conviure tota la vida.

I aleshores? "La diferència és el temps que m’ocupen i l’energia que dedico a un pensament d'«em vull morir»", perquè ara, quan arriben, els deixa passar, diu Martos, partidària de parlar sobre el patiment del suïcidi com una manera de prevenir-lo, després de tants anys en què la paraula era gairebé un mot prohibit en l’esfera pública. "A mi ara ja no em fa vergonya, i quan en parles t'adones que no estàs sola i que molta gent hi ha passat o coneix algú que hi ha passat", confessa.

Per això el diàleg, el fet de parlar-ne, és vital. "Verbalitzant el patiment ja li estàs donant un espai per alliberar-lo, i quan ho dius en veu alta tot és més fàcil", diu, i afegeix que "si calles, la gent no t'entén i llavors et jutja". A les unitats psiquiàtriques va viure experiències de tota mena: des de personal que l'amenaçava amb lligar-la al llit si no es calmava fins a treballadors que allargaven el seu horari laboral per poder estar amb ella i tranquil·litzar-la. Són mostres del problema estructural que hi ha en les unitats i les urgències especialitzades, en què depèn del professional que estigui treballant en aquell moment es viurà un tracte o un altre. "No podem dependre de la voluntat dels treballadors", diu, com tampoc es pot estar a mercè de les llargues llistes d'espera de la sanitat pública, que, lamenta, l'han fet acabar passant a la privada.