Dia Internacional per a la Prevenció del Suïcidi
Societat  /  Salut 09/09/2022

"Un «em vull morir» és un crit d'algú que busca ajuda"

Supervivents del suïcidi reclamen trencar els tabús i basar la prevenció en tenir més cura de la salut mental

4 min
Elena Jacinto fent el símbol de la victòria.

BarcelonaEl matí de l’11 de novembre del 2002, Elena Jacinto va tenir una de les seves habituals baralles amb la seva mare i va agafar el metro cap a l’institut convençuda que ja en tenia prou d’aquella vida de neguits. Tenia 17 anys, i en els últims mesos havia intentat en sis ocasions llevar-se la vida prenent-se pastilles, primer les que arreplegava per casa i després les que li receptava el psiquiatre. No va arribar al centre. A l’estació de Plaça del Centre li va costar, però finalment es va tirar a les vies. Pum. Diu que volia “trobar la pau” perquè creia que la família viuria millor sense ella. 

La van rescatar conscient de sota de les vies i, en la confusió mental del moment, recorda haver pensat: “No fotis, segueixo viva. No serveixo ni per matar-me!” Es va passar els següents cinc mesos a l’Hospital Sant Joan de Déu i a l’Institut Guttmann. El cop del comboi a l’esquena la va “deixar en cadira de rodes” alhora que li va salvar la vida, concedeix ara.

Telèfons d'ajuda
  • Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48 | 682 900 500
  • Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi 652 873 826
  • Ajuntament de Barcelona 900 925 555
  • APSAS 699 86 11 64
  • Codi Risc Suïcidi de la Generalitat 061
  • Després del Suïcidi Telèfon: 662 545 199 WhatsApp: 666 640 665 E-mail: info@despresdelsuicidi.org

El del metro va ser l’intent més greu, però Jacinto, que ara té 37 anys, havia donat prou signes del seu “malestar interior” que gairebé havien passat desapercebuts o minimitzats. La família amagava aquests intents i no sabia com havia d’entendre el comportament de la filla, a qui els metges no li trobaven el què. “Als 12 jo ja deia que em passava alguna cosa, que el meu cap no funcionava bé”, recorda. Per tota resposta va rebre un còctel de medicació psiquiàtrica.

Per fi un diagnòstic

El diagnòstic que no tornaria a caminar i el del trastorn límit de la personalitat van arribar gairebé alhora i, tot i que un any després va tornar a fer un nou intent de suïcidi com a manera de reclamar atenció, "l'accident" del tren va ser un punt d’inflexió en la vida: per fi sabia el nom de la malaltia i va començar una teràpia especialitzada.

Rosa Miras en una fotografia del seu àlbum personal.

A Rosa Miras també li va costar molt patiment i un intent de suïcidi tants anys d’atacs d’ansietat, depressió, agorafòbia i pors que la feien anar d’aquí cap allà buscant algú que posés etiqueta al seu “monstre”. La desesperació –relata– la va portar a empassar-se totes les pastilles que va trobar a casa, amb “la sort” que la seva filla la va enxampar a temps. Passats quinze anys, Miras —que col·labora amb l'Associació Catalana per la Prevenció del Suïcidi— admet que volia "desaparèixer i descansar" perquè sentia la mirada inquisitorial del seu voltant.

És aquesta incomprensió i el tabú que encara envolta el suïcidi el que fan que Miras doni la cara i exposi públicament la seva experiència, que, com la de Jacinto, es pot dir que és una història d'una superació. Amb tot, és conscient que encara que es trobi bé, els episodis crítics hagin desaparegut i els atacs siguin més esporàdics, la malaltia mental “hi és i és per tota la vida”.

Coincidint amb el Dia Internacional per a la Prevenció del Suïcidi, testimonis com el de Miras i Jacinto serveixen per enviar missatges de “si jo he pogut sortir-me’n, tu també”. Per primer cop aquest any, les quatre grans entitats catalanes s’han unit per fer activitats per conscienciar la població. La pandèmia ha col·locat la salut mental i emocional en un primer pla i ha revelat un problema latent, explica Carles Alastuey, vicepresident de Després del Suïcidi - Associació de Supervivents, que reafirma que parlar-ne no provoca cap efecte mimètic, com sempre s’havia defensat per justificar el silenci dels casos. Com tampoc és cert que qui intenta llevar-se la vida ho fa “només” per reclamar atenció o que tots els suïcidis són una “mort voluntària”. En aquest punt, Jacinto assenyala que obviar una alarma és perillós: "¿Com podem no escoltar-los i dir que no ho pensen de veritat? Un crit d'«em vull morir» és un crit d'algú que busca ajuda".

Per això, Miras demana a familiars i amics que estiguin al cas de canvis d’humors i d’aïllaments, perquè en els primers símptomes que alguna cosa no va bé hi hagi un suport emocional. “Quan tens el monstre, et trobes molt sola, no saps per on tirar”, insisteix Miras, que també anima els que ho estan passant malament a no esperar que passi res més greu per buscar ajuda. I aquesta ajuda vol dir fer teràpia, sosté Jacinto, i insisteix que s'ha de posar al capdavant la salut mental i emocional per poder conèixer-nos a nosaltres mateixos. "Caldria una assignatura de les emocions", diu, perquè així seria més fàcil evitar arribar a un carreró sense sortida i aturar-te quan el cap fa un "clic", abans que sigui massa tard. “No em pregunto mai què hauria passat si m'hagués mort, sinó què m'hauria perdut”, diu Jacinto des del despatx de directora de la Fundació Integralia DKV. L’esport li va omplir el temps i el cap. Una dècada després de la topada amb el comboi va ser paralímpica amb la selecció de tenis als Jocs de Londres 2012 i fa tres anys va ser mare. "Et perdones quan et permets gaudir de la vida", conclou amb un somriure.

Més de 500 suïcidis en un any

A Catalunya, 527 persones es van llevar la vida durant el 2020 —1,5 al dia de mitjana—, l'últim any del qual es tenen dades oficials. Més actualitzades estan les conductes suïcides, que, segons Salut, no han parat d'augmentar en els últims anys: de les 3.638 que es van comptabilitzar el 2018 a les 6.527 del 2021. I fins al maig del 2022 ja se n'havien detectat 3.000 casos. Dos terços del total d'intents són de dones, mentre que són ells els que acaben cometent més suïcidis. El 15% de les conductes suïcides les van protagonitzar menors d'edat, un dels fragments d'edat que més amoïnen els experts. Per al president de l'APSAS, Darío Nogués, les conductes suïcides i els suïcidis són l'expressió d'un sentiment intern amb visió de túnel que no permet sortir de l'opció que amb la mort es deixarà de patir.

stats