Carol Tavris: "No admetem errors per mantenir la nostra autoestima"

Per què costa tant dir "Ho sento, m'he equivocat"? Aquesta és la pregunta que els psicòlegs Carol Tavris i Elliot Aronson intenten respondre a través de les gairebé quatre-centes pàgines del llibre Se han cometido errores (pero yo no he sido), publicat el 2007 però que ha reeditat i actualitzat en castellà l'editorial Capitan Swing. Amb referències que es mouen des de Trump fins a les relacions amoroses, els autors revelen com els errors estan profundament connectats amb l'autoestima i la relació amb els altres.

El que mata l’amor és l’autojustificació. Per què?

— Quina és la discussió de les parelles? Jo tinc raó i tu estàs equivocat, ja sigui a l’hora de recordar una cosa que ha passat, la manera correcta de posar en marxa el rentaplats o com criar els fills. Cadascú creu que la seva manera de fer les coses és la correcta. I per això quan hi ha dues maneres que entren en conflicte, el que fem és autojustificar-nos. És una resposta a la dissonància cognitiva. 

Dissonància cognitiva?

— Dues idees que entren en conflicte. Per exemple, jo em considero una persona amable, però em dius que no he estat amable quan he fet això o això altre. Doncs en lloc de qüestionar-ho, el cervell té un mecanisme per justificar-ho i poder dir: “Ho he fet perquè tu abans has fet no sé què”. I d’aquesta manera jo puc continuar sent una persona amable. És un mecanisme inconscient que ens permet seguir pensant que tenim raó i mantenir la nostra autoestima. 

També serveix per pensar que prenem les decisions correctes.

— Vaig escollir l’Eduard, però podria haver estat el Robert. Va ser un error? I el que farà el nostre cervell és emfatitzar les coses bones de l’Eduard i les que no ens agraden del Robert. Passa amb la feina, o el que sigui, busquem la consonància cognitiva entre el que escollim i el que trobem.  

I diu que utilitzem la memòria per justificar-nos.

— Abans de la invasió de l'Iraq, al voltant del 46% dels demòcrates [votants del Partit Demòcrata nord-americà] hi donava suport. El 2006 només el 21% deien que ho havien fet. 

O sigui, reescrivim el passat.

— Tinc un germanastre que va ser criat per un padrastre que ell considerava terrible, sempre deia que era molt exigent. Molts anys després, parlant del seu altre germanastre em va dir: “El Bill ja no recorda com era de difícil ell de petit. I era tan problemàtic que el nostre pare va ser molt més estricte amb ell que amb mi”. Si no incloem això al relat de la nostra història, ¿com podem reflexionar sobre el que vam fer?

Recordem el que volem, i també pensem que processem la informació de manera lògica.

— És el meu biaix preferit: pensar que no som esbiaixats, que veiem les coses clarament com són, de manera que si algú no està d’acord amb mi és perquè està esbiaixat. D’alguna manera, aquí comença la dissonància cognitiva.

I diu que admetem menys els nostres errors com més grans han estat les conseqüències.

— És la lliçó que n'hem extret. Són les persones més poderoses i amb més nivell educatiu les que poden estar més motivades per justificar les creences. Per exemple, durant moltes dècades els cirurgians pensaven que davant d’un càncer de mama s’havia d’extirpar la mama sencera i fins i tot teixit de l’espatlla i el braç. Quan alguns metges van proposar treure només el bony, els van acusar d’estar condemnant les pacients a mort. Les proves van demostrar que no tenien raó, però és difícil acceptar-ho, perquè vol dir que has estat 25 anys extirpant tot el pit, desfigurant el cos de les dones, quan no era necessari. 

Al llibre es relaten casos dramàtics als tribunals.

— Com els cinc de Central Park. Cinc adolescents negres i hispans condemnats per una violació. Netflix va fer una sèrie sobre la seva història. Quan feia anys que eren a la presó, un home va confessar el crim. El seu ADN coincidia amb el que s’havia trobat a la víctima. Però la fiscal del cas va dir aleshores: "En realitat sempre havíem pensat que eren sis". No hi havia ADN dels altres nois, no es coneixien amb aquell home, però la fiscal mai ha admès haver-se equivocat. Perquè el seu error va fer que hi hagués nois a la presó durant 13 anys de manera injusta. 

És difícil demanar perdó?

— ¿Saps quan s’entén per què és tan difícil? Quan t’acostes a les persones que sí que enfronten les conseqüències dels seus actes. Perquè veus que són històries d’angoixa i dolor, assumir que has destrossat la vida a algú és terrible. 

Com podem deixar de justificar-nos?

— La dissonància és universal i segurament inevitable, però quan ens trobem en aquest estat tenim la capacitat de posar les dues idees dissonants una a cada mà i sospesar-les abans de prendre una decisió impulsiva. Això serveix per a tot: amor, negocis, política... Et poso un exemple?

Endavant.

— L’any 1985, el president dels EUA, Ronald Reagan, va anar al cementiri de Bitburg, Alemanya, en un acte en senyal d’amistat entre tots dos països, enfrontats durant la Segona Guerra Mundial. Va despertar molta polèmica, perquè al cementiri on es feia l’homenatge hi havia enterrats oficials nazis. Se li va preguntar a l’aleshores primer ministre d’Israel, Shimon Peres, per la visita i ell va dir: "Reagan és un amic que ha comès un error. L’amistat segueix sent amistat, però l’error continuarà sent error". És el contrari del que fa la gent amb la dissonància cognitiva: o trenquen l’amistat o minimitzen l’error.

Al final del llibre parlen de Trump.

— Ens interessava veure què passa amb la gent que el vota. I vam veure que quan feia coses que no esperaven, tendien a justificar-lo, i que cada justificació feia més difícil anar enrere i poder dir: "Ostres, m’he equivocat". Fins al punt que això ha evolucionat i ara funciona més aviat com una secta. 

Una secta?

— Hem investigat molt el paper dels evangèlics en la seva victòria, i li donen suport malgrat que és el polític menys cristià que existeix. Aleshores, per què ho fan? El 2019 es va començar a veure que les seves formes eren poc compatibles amb la veritat i el perdó de Jesucrist, però sempre han trobat una justificació en la Bíblia. Afirmen, per exemple, que la Bíblia diu que es necessita un lideratge fort i coses així. I d’aquesta manera redueixen la dissonància que hi ha entre el suport que donen a Trump i el que ell diu o fa. 

Trump sent dissonància cognitiva?

— No. M’ho pregunten sovint. Per sentir dissonància cognitiva has de ser capaç de sentir vergonya, penediment, empatia. No vull diagnosticar aquest home a distància, però veient el seu comportament, està molt lluny d’aquestes qualitats emocionals. De fet, sembla que no tingui connexió emocional amb les persones. Per sentir dissonància has de tenir vergonya, perquè justament el que buscaràs és reduir aquesta dissonància per sentir menys culpa, menys vergonya, menys penediment, etc. 

Però el voten…

— Quan va aparèixer internet, havia de ser la veu de la democràcia, però la xarxa ha estat corrompuda per bots que ofeguen la gent en mentides. Perquè això és el primer que fan els demagogs i els autoritaris. Ja ens ho va dir Orwell fa molts anys: si puc persuadir-te que una mentida és veritat, estic a mig camí de controlar-te. I ja vam veure des de la primera administració de Trump com bombardejaven amb notícies falses. Ho recullen els republicans en el projecte 2025. 

Expliquem el que és.

— Són mil pàgines on es descriu el full de ruta de tot el que ha passat aquest any. Diuen: "Crearem el caos durant els primers 3 mesos amb tants anuncis que ningú podrà seguir la pista del que passa, ens desfarem dels jutges liberals, retallarem els fons per a la investigació, farem una campanya massiva per deportar immigrants…" I Trump no és prou intel·ligent per idear això, però té al costat gent que sí que ho és. I la història ens explica coses. Com que gairebé tots els líders feixistes i demagogs són escollits legalment, i després intenten eliminar les eleccions... Això és el que l’administració Trump està intentant fer.