Quin és el problema amb les baixes laborals a Catalunya?

BarcelonaAlba Cuberas, metge de família al CAP Manresa-4, visita un pacient per un intens dolor a l’esquena; li dona una baixa curta i medicació antiinflamatòria, però no hi ha millora. Amb una radiografia, el reumatòleg recomana fer rehabilitació. “Però ningú li truca. El visito un cop al mes, i ja en fa dos que em diu que no ha començat les sessions”, diu. A Sant Pol de Mar, Martín Cebollada sospita que un pacient podria patir una hèrnia discal, i per sortir de dubtes, demana que li facin un TAC. L’espera és de sis mesos. “Però té un dolor incapacitant i no puc saber del cert com és de greu; no pot anar a treballar”, afirma.

Al CAP Manso de Barcelona, Eva Segura fa el seguiment d’una pacient de baixa per depressió greu, amb antecedents per intent de suïcidi. Al quart mes, rep la primera proposta d’alta de la mútua, però acaba de començar tractament psiquiàtric i la metge la refusa. Al cinquè mes, arriba la mateixa petició, i la torna a rebutjar. I així fins a quatre vegades. Però contra el seu criteri (i el del psiquiatre), l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) envia la pacient a treballar i l’empresa, poc després, la declara no apta. “Perd la feina i la seva salut empitjora molt”, explica.

Aquests tres exemples són reals i els expliquen els professionals a la seu de Metges de Catalunya, sindicat majoritari de facultatius. Dijous hi van coincidir perquè se celebrava una reunió sectorial per abordar els reptes de l’atenció primària, i la trobada va estar marcada per la proposta de la conselleria de Salut de donar incentius als CAP que aconsegueixin que les baixes per salut mental i lesions osteomusculars —que són la majoria i poden durar fins a un any i mig— no s’allarguin “innecessàriament”.

A cap dels tres entrevistats els va sorprendre la mesura: diuen que és on el departament té posat el focus; que l’any passat ja van intentar que augmentessin les altes de les propostes que rebien de les mútues i que aquestes fossin prioritàries: s’havien de respondre en un màxim de tres dies. Des de Salut, però, asseguren que els incentius són per millorar circuits assistencials, no per pressionar decisions mèdiques, i que ja formen part de la “contraprestació per resultats”.

La concessió de baixes s'ha incrementat sostingudament en l’última dècada. De fet, la taxa d’incapacitats temporals (IT) per cada mil treballadors se situa en màxims històrics: 53 a Espanya i 52 a Catalunya. L’any 2012, la prevalença era de 20 casos, i el 2019 de 35. “Però el 2006, abans de la crisi, també hi havia 50 baixes per cada mil treballadors”, rebla Segura. Actualment, no es constata un augment de la durada mitjana de la IT —és d’uns 38 dies des del 2012—, però la de llarga durada va a l’alça.

El debat sobre si es donen massa baixes no és nou, però la medicina d’atenció primària en bloc ha denunciat que la contraprestació anunciada qüestiona i condiciona el criteri mèdic i responsabilitza els professionals d’uns problemes que venen provocats pel “bloqueig” del sistema sanitari, que limita la realització de proves diagnòstiques, la derivació a especialistes i la indicació de teràpies amb agilitat. Els metges lamenten que la conselleria i Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) desconfien d’ells i de la població.

Un bon o mal ús de les IT?

“És evident que hi ha un problema quan el creixement és continuat des de fa 10 anys”, afirma el professor dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC i expert en psicologia del treball i les organitzacions Sergi Macip. Les causes són múltiples, i ell n’assenyala quatre: la relació inversa entre l’atur i les baixes —quan augmenta la desocupació, les IT baixen i viceversa—; les dificultats per conciliar; la reducció de l’estigma entorn de la salut mental i el desajustament entre les capacitats de l’empleat i el lloc de feina que ocupa.

Els metges subratllen que tenen 10 o 12 minuts per explorar, avaluar i ponderar la informació que els dona el pacient —símptomes, professió i responsabilitats i riscos associats a la feina— i decidir si la baixa és procedent, calcular-ne una durada òptima i ajustar-la a les funcions laborals que té. “No és el mateix que algú es faci un esquinç i treballi assegut en una oficina o que descarregui camions”, diu Cebollada. Però no disposen de la informació que depèn dels serveis de prevenció de les empreses, cosa que dificulta la reincorporació progressiva. També critiquen que costa codificar bé una patologia i la professió del treballador amb el programari.

Segons Macip, les IT que han crescut més són les més difícils d’objectivar, com els problemes de salut mental, que han augmentat un 87% en els últims sis anys “a tot l’Estat i a tots els sectors productius”. A més, hi ha la percepció que hi ha més repetidors; treballadors que presenten dues o més baixes l’any. “La conselleria posa el focus en l’acte mèdic, que és on pot maniobrar. No ho pot fer en l’empresarial, que seria veure què pot fer l’empresa per evitar o reduir les baixes que sí que depenen de la voluntarietat del treballador”, planteja Macip, que creu que, en situacions de malestar laboral, la baixa s’està veient com a vàlvula d’escapament.

“Els pacients que fan un mal ús de les baixes són molts o pocs? Existeixen, però ningú ho ha mesurat. Si són pocs, la mesura del departament tindrà una repercussió petita a escala econòmica”, afirma Ramon Cunillera, president de la Societat Catalana de Gestió Sanitària. La majoria “no menteixen” al metge ni busquen forçar una baixa injustificada, però, davant la inexistència d’altres permisos o recursos socials, es pot utilitzar la IT. “Això no vol dir que necessàriament vulgui fer un mal ús de la prestació, és que té un problema i l’expressa al gestor, al metge”, rebla.

La relació CAP-mútues

La patronal Pimec aplaudeix la prova pilot dels incentius, ja que calcula que les baixes poden costar uns 33.340 milions d’euros anuals, l’equivalent al 10,5% del PIB. Però els metges coincideixen que “pressionar” els CAP no solucionarà el problema, sinó que calen canvis realistes per resoldre la manca de recursos, la descoordinació entre actors i la càrrega creixent de feina als CAP. Per exemple, que el seguiment mensual d’un pacient de baixa per un infart o un càncer el faci l’especialista que el visita; fer que les baixes de fins a tres dies siguin per autodeclaració, o que la malaltia professional de les mútues no els arribi com a patologia comuna. “Amb això podríem reduir al 50% la gestió de baixes que fem”, diu Segura.

De fet, la falta de coordinació entre el sistema de salut públic, les mútues i les empreses és un altre dels grans problemes. “Al treballador se li emet la baixa amb la versió del pacient, però la de l’empresa sovint no és la mateixa”, diu Macip. “El 90% dels diagnòstics que fem són sobre allò que se’ns explica, l’exploració i l’experiència. Si un pacient em diu que no pot anar a treballar, que té una crisi d’ansietat, m’ho he de creure”, defensa Cebollada. En aquest sentit, els facultatius afirmen que les mútues –que tenen més informació que ells dels pacients– poden fer proves per agilitzar els processos o que els seus especialistes facin valoracions.

Marga León és metge a les Terres de l’Ebre i explica que entre 2022 i 2024 va formar part d’una prova pilot per crear una unitat d’IT per a malalties osteomusculars. El grup —compost per tres metges, un administratiu, un infermer i un fisioterapeuta— va permetre fer seguiments més intensius i amb més coordinació amb els serveis de fisioteràpia, l’ICAM i les mútues. “Fins i tot vam arribar a un acord amb les mútues perquè si els demanàvem una prova complementària, ens la fessin en una setmana”, diu. Aquest model donava més temps per pacient [prop de 20 minuts] i va mostrar “bons resultats” en reducció de baixes llargues i reincorporacions adaptades, “però es va desmantellar sense avís”, lamenta León.