La fi del món podria ser així

La fi del món podria ser així

Volcans, erupcions solars, rajos gamma, asteroides… aquests són els principals elements que amenacen la vida del planeta

La fi del món podria ser així / GETTY

Una guerra nuclear, un virus que s'escapa d'un laboratori o que algú deixa anar voluntàriament… D'una forma o altra hem assumit no només que el món està en perill sinó que els riscos de desaparició de l'espècie són avui més grans que mai. Els avenços científics semblen apuntar al fet que, paradoxalment, som els humans la principal amenaça a què s'enfronta el planeta. Però, tot i aquesta percepció, alguns dels principals perills no procedeixen de l'home, sinó de la natura, ja sigui la mateixa Terra o l'espai. Quins són aquests perills? I què s'està fent per evitar-los?

Erupcions solars

El 23 de juliol del 2012 un núvol de plasma va sortir disparat del Sol a 3.000 quilòmetres per hora, més de quatre vegades més ràpid que una erupció típica. Tot i que la tempesta va travessar l'òrbita terrestre, no va passar res. Per què? Perquè, afortunadament, la Terra no estava situada en aquell punt. Si hi hagués estat, i l'erupció hagués impactat en el planeta, les conseqüències podrien haver estat catastròfiques, molt pitjors que les de l'esdeveniment de Carrington, que va tenir lloc el setembre del 1859. Aquell any, una sèrie de poderoses erupcions van xocar de ple contra l'atmosfera terrestre i van generar intenses tempestes geomagnètiques que van causar espurnes a les línies telegràfiques i van arribar a fer que es calés foc en algunes oficines de telègrafs.

Quines possibilitats de supervivència tindria un món sense llum durant mesos?

Però el món d'avui no té res a veure amb el del 1859. Ja no hi ha simples línies de telègrafs, sinó la complexa tecnologia d'una societat que depèn, pel seu funcionament habitual, dels ordinadors i de l'electricitat. Una tempesta com aquella podria tenir, avui, un efecte catastròfic a les xarxes elèctriques i de telecomunicacions. Des de les transaccions bancàries fins al comerç, passant per la salut o la seguretat, tot el que depèn d'un endoll es podria veure compromès, entre altres coses perquè una massiva afectació en els transformadors elèctrics podria deixar la Terra a les fosques.

Quines possibilitats de supervivència tindria un món sense llum durant mesos? Sense diners, sense aliments, sense governs capaços de controlar una població molt més gran que la del segle XIX. El govern dels Estats Units es pren el risc molt seriosament i ha posat en marxa un equip de treball dedicat a buscar-hi solucions. Unes solucions que, de moment, passen per aprofitar al màxim les possibilitats de la tecnologia: avui, a diferència del 1859, es pot preveure l'arribada d'una erupció solar, un fet que dóna un marge d'hores –unes 20– que permetria estar preparats, per exemple, apagant de forma preventiva els transformadors amb l'objectiu de minimitzar els efectes de l'impacte que crea una tempesta magnètica. En qualsevol cas, una cosa és segura: l'impacte es produirà tard o d'hora. Alguns treballs afirmen que una erupció com la del 1859 afecta la Terra cada pocs segles. Fins i tot hi ha un estudi que considera probable que tingui lloc durant la pròxima dècada.

Rajos gamma

Els rajos gamma es produeixen com a resultat d'una reacció nuclear. Es tracta d'una forma de radiació electromagnètica observada per primera vegada l'any 1900 i que es fa servir per tractar determinats tumors, ja que la radiació ataca l'ADN de les cèl·lules cancerígenes. No va ser fins als anys 60 del segle passat, però, que es va descobrir que els rajos gamma són habituals a l'espai. Cada dia els observatoris terrestres observen un mínim d'una erupció de rajos gamma de durades molt variables –algunes de menys d'un segon, altres d'uns quants minuts.

Els rajos gamma van ser els responsables, fa uns 850 milions d'anys, de la desaparició del 80% de les espècies

No hi ha consens en la comunitat científica sobre com neixen els rajos gamma. Alguns creuen que són els últims residus de la desaparició d'un forat negre o bé de la creació d'un de nou. Altres creuen que es formen arran la col·lisió d'estrelles o l'explosió de supernoves. En qualsevol cas, el que és segur és que generen una extraordinària quantitat d'energia. Un dels estudis més recents sobre el tema els considera culpables que la vida sigui impossible al 90% dels planetes. Si la Terra és una excepció és perquè la seva atmosfera la protegeix de la majoria d'aquests rajos. Però la majoria no són tots.

Els rajos gamma s'originen en galàxies situades a milions d'anys llum de nosaltres. Però què passaria si aquesta font estigués més a prop? D'entrada, només uns segons de la llum que emeten serien suficients per fer malbé la capa d'ozó, la qual cosa deixaria la Terra desprotegida de les radiacions nocives del sol: sense aquesta protecció, la majoria d'espècies del planeta desapareixerien. De fet, es creu que els rajos gamma van ser els responsables, fa uns 850 milions d'anys, de la desaparició del 80% de les espècies que vivien en aquell moment a la Terra.

Volcans

Les erupcions volcàniques són un dels esdeveniments naturals més violents. Normalment els seus efectes més devastadors es deixen sentir només en un radi relativament petit, però en el cas d'erupcions molt importants les conseqüències podrien afectar tot el planeta. L'erupció, l'any 2010, del volcà islandès Eyjafjallajökull, no només va provocar el caos en el transport aeri a Europa, sinó que va fer que es perdessin les collites en molts punts d'Àfrica. En el cas d'erupcions violentes, les cendres que s'alliberen a l'atmosfera poden provocar canvis climàtics de conseqüències importants i afectar l'agricultura.

Una erupció violenta faria disminuir les temperatures entre 5 i 10 graus durant una dècada

Però el problema no són els volcans, sinó els supervolcans. No n'hi ha gaires – Yellowstone, als EUA; Cerro Galán, a l'Argentina; Aira, al Japó; Toba, a Indonèsia…–, però amb calderes de desenes de quilòmetres de diàmetre plenes de magma tenen el potencial per acabar amb la vida al planeta. Ja ho van fer en el passat:  un estudi polèmic fins i tot apunta que la majoria dels humans que hi havia a la Terra fa 74.000 anys van morir arran l'erupció del Toba. L'espècie, molt disminuïda, va sobreviure, però els efectes d'aquella catàstrofe encara són presents al nostre ADN, que va patir un coll d'ampolla genètic.

La capacitat destructora d'aquests grans volcans és enorme. No només pels danys físics de la lava en el lloc mateix del volcà –tot quedaria calcinat en un radi de 100 quilòmetres–, sinó per les cendres, que cobririen tot el planeta, matarien les llavors i deixarien el sòl erm durant dècades. A més, en tapar el sol, la cendra fa que no arribi ni la llum ni la temperatura habituals, fet que té afectacions en l'agricultura i l'hàbitat de moltes especies. Es creu que una erupció violenta faria disminuir les temperatures entre 5 i 10 graus durant una dècada.

Asteroides

Milions de cossos viatgen per l'espai a tota velocitat, molts impacten amb el que es troben pel camí. D'aquests, 13.251 tenen una òrbita que els apropa a la Terra de forma periòdica. Es tracta d'asteroides i cometes que la NASA té controlats i que passen relativament a prop del nostre planeta. D'aquests 13.251, 1.635 són rocs considerats potencialment perillosos, perquè la seva òrbita els situa en un punt de probable col·lisió amb el nostre planeta. Les possibilitats són molt petites, només un 0,01% en els pròxims 100 anys… però hi són.

1.635 rocs són considerats potencialment perillosos

Molts d'aquests cossos fan més d'un quilòmetre de diàmetre, unes dimensions suficientment grans per generar una situació de risc. L'asteroide que va acabar amb la vida dels dinosaures tenia una mida d'uns deu quilòmetres, però no cal que un cos sigui tan gran per provocar una catàstrofe que, fins i tot, podria acabar amb la vida humana. Més enllà de la devastació creada per l'impacte, cal tenir presents els efectes secundaris de la col·lisió: terratrèmols molt intensos arreu del planeta, tsunamis, incendis forestals generats per trossos petits de rocs que s'incendien en contacte amb l'atmosfera i, finalment, un núvol de partícules que bloquejaria la llum del sol i podria trigar mesos a desaparèixer. Com en el cas dels volcans, l'afectació en l'agricultura seria devastadora.

Un asteroide com el que va matar els dinosaures cau a la Terra cada cent milions d'anys. Això és una estadística, perquè no se'n poden fer, de previsions a llarg termini. El que sí que se sap és que, com en el cas dels volcans, les erupcions solars i els rajos gamma, la qüestió no és si passarà, sinó quan passarà. Dit d'una altra manera, que un asteroide de grans proporcions impacti contra la Terra és inevitable, l'únic dubte és saber quan passarà i què es podrà fer per evitar-ho o, com a mínim, minimitzar els efectes destructius. El Congrés dels EUA va encarregar a la NASA la vigilància de l'espai per detectar possibles riscos, i gràcies als avenços científics, es confia que no hi haurà problema per detectar un impacte amb prou antelació. La NASA treballa conjuntament amb l'Agència Espacial Europea en un programa de riscos, i amb els coneixements actuals es creu que l'única manera de prevenir un desastre seria la utilització de la tecnologia nuclear per desviar l'òrbita de l'asteroide abans que fos massa tard.

El Sol

No hi ha cap possibilitat que, tard o d'hora, la Terra no pateixi cap xoc d'asteroide, erupció de supervolcà, erupció solar o impacte de rajos gamma. És qüestió de temps. Però si això passés, si tingués la bona fortuna de no veure's afectada per cap d'aquests esdeveniments –o si la tecnologia estigués prou avançada  per superar-ne les conseqüències negatives–, s'enfrontaria encara a un últim, i aquest sí del tot inevitable, perill: la mort del Sol.

El Sol és una estrella, i com totes les estrelles, un dia morirà

El Sol és una estrella, i com totes les estrelles, un dia morirà. Ho farà quan hagi consumit tot l'hidrogen, el combustible que la manté activa. Es calcula que això passarà d'aquí a 5.000 milions d'anys. En aquell moment, el nucli es contraurà, però les capes exteriors s'expandiran de forma gegantina i absorbiran la Terra, Mercuri i Venus en el procés. Abans que això passi, la Terra ja serà inhabitable: les elevades temperatures faran la vida impossible, mars i oceans s'evaporaran i l'atmosfera estarà carregada de nitrogen i diòxid de carboni, semblant a la que Venus té en l'actualitat. Només Mart se salvarà de ser absorbida, però les temperatures seran molt elevades a tot el Sistema Solar, fins i tot en planetes tan allunyats com Neptú.

És cert que 5.000 milions d'anys és una data molt, molt llunyana. Però la mort del Sol no començarà i acabarà aleshores, sinó que serà el resultat d'un procés d'envelliment que ja està en marxa avui. Sempre s'havia pensat que l'astre no canviava, però les últimes investigacions apunten que ja ha començat la fase d'expansió: és més gran i més brillant. Les taques que s'aprecien a la superfície solar indicarien que l'estrella ja ha cremat bona part de l'hidrogen del seu nucli, i això, segons alguns estudis, podria explicar per què la Terra experimenta més catàstrofes naturals, com terratrèmols, tsunamis i canvis de temperatura. Deixant de banda el canvi climàtic generat pels mateixos humans, la Terra no podrà suportar el canvi generat pel Sol. Un canvi que ja està en marxa.

Més continguts de