Violència sexual: les dones triguen més de tres anys a buscar ajuda

BarcelonaFins a tres mesos triga una víctima de violència sexual a la capital catalana a rebre una atenció especialitzada o un tractament un cop ha demanat ajuda. És un temps “excessiu”, subratlla en el seu informe el Síndic de Greuges de Barcelona, David Bondia, que ha analitzat l'engranatge del circuit del servei especialitzat per donar resposta a les dones supervivents. De l'informe, presentat aquest dimarts a la seu de la institució, s'extreu que els serveis no estan ben dimensionats per donar resposta a l'increment constant d'agressions sexuals que es registra cada any "Aquest increment de denúncies ha saturat el sistema a la ciutat de Barcelona", ha admès Bondia durant la seva intervenció, en la qual ha reclamat més recursos i més personal per fer-hi front.

Però, a més, aquest circuit està més preparat –o indicat– per atendre víctimes recents de violències que no pas per atendre les usuàries majoritàries: les que reclamen atenció passats mesos o fins i tot anys des que es va produir l'agressió. La desconfiança en el sistema, la por a l'agressor o a no ser cregudes, la naturalització de les agressions o la vergonya són factors que expliquen per què menys del 10% de les supervivents denuncien les agressions.

A partir d'una enquesta a professionals de serveis especialitzats, el síndic explica bé la dinàmica pròpia de les violències sexuals i del comportament d'una víctima. Així, indica que les dones poden trigar fins i tot anys a decidir-se a buscar ajuda per superar els traumes o trobar un refugi que els permeti allunyar-se de l'agressor: de mitjana tres anys i tres mesos per ser atesa en un dels recursos socials especialitzats que hi ha a la ciutat de Barcelona. La demora es duplica –fins als set anys– per arribar a una entitat, i, de mitjana és d'1,2 anys si es busca una atenció sanitària.

Agilitat en les proves mèdiques

És aquesta violència antiga la que el síndic veu més desatesa, perquè quan es tracta d'una agressió recent, els mecanismes estan més clars i són més dinàmics. Un exemple clar d'aquesta agilitat és en l'atenció mèdica als hospitals de referència –el Clínic per a adultes, el de la Vall d'Hebron per a menors–, que ha de visitar les pacients en les 72 hores següents després de l'atac.

Una altra cosa és la violència no recent. Aquí, el síndic adverteix que el circuit és enrevessat, i insisteix que a causa d'aquesta falta de coordinació les dones van d'aquí cap allà sense obtenir la resposta adequada i són derivades en diverses ocasions. De mitjana, aquestes supervivents passen per tres serveis abans de trobar una atenció, i en un 6% dels casos han estat 10 recursos diferents.

Aquesta situació “revictimitza” aquestes dones, subratlla Bondia. La revictimització és el dany ocasionat per haver de reviure l'agressió, d'explicar els detalls un cop i un altre perquè fa reviure a la dona el trauma, la por o el sentiment de culpa. Segons el síndic, també fa que una part important optin per deixar-ho córrer i abandonar el tractament psicològic abans de rebre l'alta.

Un altre gran forat del sistema és la falta d'oferta d'habitatges per a les víctimes. Segons apunta Bondia, aquesta mancança fa que les dones s'estiguin més temps del recomanable en els allotjaments d'urgència per falta d'alternativa. A més, també indica la falta de recursos residencials per a dones amb addiccions o amb greus trastorns mentals.

A l'informe, el síndic també radiografia la situació laboral dels professionals que treballen als serveis especialitzats i detecta que a causa de la saturació per l'augment de demanda molts estan superats per la feina.