Societat 25/12/2014

Xavier Aldekoa: “Intento que no surtin corbates a les meves històries de l’Àfrica”

Curiositat Explica que es va deixar atrapar per l’Àfrica d’aventures i mitològica que va descriure el mestre Jules Verne, però que superada la trentena el continent el continua apassionant i sorprenent com si encara fos el nen que escoltava les històries del seu pare

Marta Rodríguez
4 min

Acaba d’arribar de Namíbia, un dels cromos que li falten per completar l’àlbum de l’Àfrica. El periodista Xavier Aldekoa té 33 anys i fa una dècada que ha fet de la seva passió pel continent negre la seva feina. Ell ha explicat des del funeral de Nelson Mandela i la independència del Sudan del Sud fins a la vida de prostitutes de Botswana i la dels pescadors del delta del Níger que han patit tants vessaments com 25 cops el Prestige. Aldekoa publica Océano África (Península), un tast de les seves Àfriques personals.

Què ha vist per Namíbia?

Hi he anat a fer el tema de com afecta la sequera a la tribu dels himba, que veuen com la modernitat fa que ja no disposin de xarxes socials tradicionals tan fortes. No els afecta tant la falta d’aigua -perquè segueixen els elefants per trobar-la- com que ja no hi ha menjar per als animals, que es moren. La sequera afecta tot el mecanisme econòmic, social i educatiu. El futur de la tribu.

¿Són aquestes les històries que li interessen de l’Àfrica?

Treballo a l’Àfrica, on hi ha guerres i conflictes però també històries positives, i el que sempre és interessant són els africans. L’Àfrica implica una diversitat enorme, i l’únic comú són les persones, la societat. Africans amb nom i cognom.

¿Creu que el corresponsal fa un periodisme més pur?

L’Àfrica per a mi és una passió enorme i intento no posar gent amb corbata a les meves històries. Parlo de la gent i vull posar-me al seu costat. Sé que no tinc el seu grau de patiment, ni tampoc no ho intento, però sí que vull que m’esquitxi per merèixer explicar-lo. La comparació dels periodismes és injusta.

¿Potser és per les dificultats d’accedir a les fonts oficials?

Potser sí. Tendim a entendre i explicar per què pateix la gent, què els passa. Crec que el periodisme té un component de canvi, de compromís, i jo tinc un compromís amb la gent, més que amb el periodisme.

I no ho podria fer a Catalunya?

Em veig treballant a Catalunya anant cada dos per tres a l’Àfrica. A mi l’Àfrica m’encanta des de petit.

Quan va sentir la crida africana?

Crec que vaig començar a somiar-la quan el meu pare m’explicava Un capitán de quince años, de Verne. Aquest enlluernament evoluciona en una reflexió sobre la gent i els problemes. Treballo a l’Àfrica perquè és la meva passió i intento explicar-la.

¿Amb la seva africanitis creu que ha fet molts africanistes?

En tinc una mica, sí [riu]. Sí que m’agradaria transmetre compromís i empatia. Em sembla importantíssim no deixar de tenir aquesta curiositat i interès per qui em permet entrar en el seu casament o m’explica una violació. Un privilegi tan gran l’he d’aprofitar perquè la gent s’acosti a aquesta realitat. Intento no perdre aquesta curiositat de nen que encara em flipa. I no vull ni ser un cínic ni omplir-me de ràbia, perquè no vull veure-ho com una feina de recollir penes.

¿Li costa molt vendre les seves històries africanes als mitjans?

Sí que costa més que d’altres llocs perquè els temes africans no tenen el component d’influència, tot i que un cop d’estat o una guerra a l’Àfrica són importants. La meva feina és convèncer els caps que les històries mereixen respecte i els protagonistes mereixen un espai.

¿La gent del carrer té més curiositat per l’Àfrica que els mitjans?

Sí que tinc aquesta sensació, perquè l’Àfrica sedueix molt i, a diferència del mitjans, a la gent li importa el que li sembla interessant. Però també és cert que els mitjans llatinoamericans estan més interessats en l’Àfrica perquè els veuen més d’igual a igual i el rol de la influència és diferent. Tenen una altra manera d’acostar-se a l’Àfrica.

¿De què haurien d’estar parlant els mitjans d’aquí sobre l’Àfrica?

El més urgent, el que està passant a la República Centreafricana o al Sudan del Sud, on al gener hi haurà una crisi de fam. Però a nivell global ens estem perdent dues revolucions: l’entrada de la Xina a l’Àfrica i la bomba demogràfica que està a punt d’esclatar. En 80 anys la població es triplicarà. Això comportarà guerra, desplaçaments de gent per buscar recursos, aigua... La meitat dels africans tenen menys de 15 anys, i en una generació tindrà més població activa que la Xina i l’Índia juntes. No veig a cap mitjà ni els problemes ni les oportunitats que comportarà això. Si no sabem trobar una solució ara, tindrem més problemes.

Parli’m del seu llibre.

El lector hi trobarà africans. He volgut fer un llibre des de l’Àfrica, no tant de l’Àfrica. El títol és molt explicatiu. Quan ets davant d’un oceà veus una cosa plana, inabastable, però si t’hi submergeixes veus de tot. Aquesta diversitat és la que intento explicar. Vull explicar què, a qui i per què passa.

Per a la portada ha triat una dona.

És una foto de Jordi Matas, un gran amic fotògraf. Hi surt una dona treballadora anònima. No hi ha millor definició de l’Àfrica, és l’essència, una bona declaració d’intencions. Dóna una oportunitat a una dona i els seus fills no es moriran de gana, trobarà solucions.

stats