¿L’eclipsi del 1919 va confirmar realment la teoria d’Einstein?
Segons molts historiadors de la ciència, les dades obtingudes en l’eclipsi no són concloents
Aquesta història té una part coneguda. A principis del segle XX Einstein va construir una teoria per explicar la gravetat que, a diferència de la de Newton, proposava un mecanisme per a l’atracció: un cos qualsevol corba l’espai, cosa que afecta el moviment d’altres cossos. Això implica que la llum es desvia quan passa prop d’un gran astre com el Sol.
El mateix Einstein va proposar un experiment per comprovar-ho: comparar les posicions d’estrelles properes al Sol durant un eclipsi amb les posicions de les mateixes estrelles quan el Sol se n’ha allunyat. Si les posicions no coincideixen, significa que la llum s’ha desviat al circular prop de l’astre.
Aquesta setmana ha fet 100 anys d’un eclipsi que va fer possible aquest experiment. Liderades per l’astrònom britànic Arthur Eddington, dues expedicions van viatjar fins a Sobral, al Brasil, i a l’illa africana de Príncipe, dos llocs on l’eclipsi era total. Els resultats, presentats el novembre del 1919, van confirmar la predicció d’Einstein. El seu “triomf” sobre Newton va aparèixer a les portades dels diaris de tot el món i Einstein es va convertir en una icona mundial.
La història menys coneguda
Aquesta història també té una part no tan coneguda. A Príncipe, els astrònoms van topar amb un temporal rere l’altre i van haver d’inventar-se impermeables per protegir els telescopis. L’agressivitat dels mosquits els feia treballar tips de quinina i embolicats amb mosquiteres per prevenir la malària. Per acabar-ho d’adobar, grups de micos remenaven els telescopis i els desajustaven durant la nit fins al punt que els van haver de foragitar a trets.
El dia de l’eclipsi es van enregistrar 16 fotografies. Només en dues, però, i borroses, s’hi veien estrelles. L’expedició de Sobral va obtenir 8 imatges d’una qualitat acceptable, i 18 més de poca qualitat. Però... quins resultats es van obtenir? Com es va fer l’anàlisi? Aquesta és la part encara menys coneguda de la història. I també la més interessant.
Einstein havia predit una desviació de la llum d’1,7 segons d’arc i Newton una de 0,8. La mitjana de les mesures fetes amb les dues fotografies borroses de Príncipe va resultar en una desviació d’1,62 segons. La de les 8 fotografies acceptables de Sobral era d’1,98 segons, i la de les altres 18, de poca qualitat, de 0,86 segons.
“Només a partir de les dades és molt difícil arribar a la conclusió a què es va arribar”, apunta Xavier Roqué, físic i doctor en història de la ciència de la Universitat Autònoma de Barcelona. Perquè Eddington va considerar que les 8 fotografies bones de Sobral (1,98”), combinades amb les dues dolentes de Príncipe (1,62”), permetien validar la predicció d’Einstein. L’astrònom britànic, però, no va tenir en compte les altres 18 fotografies de Sobral (0,86”), que donaven un resultat més proper a la predicció newtoniana. El perquè d’aquesta tria és encara motiu de debat.
Eddington adduïa un error sistemàtic en les mesures descartades que no està gaire justificat. També cal tenir en compte, però, que era un quàquer pacifista i objector de consciència a qui, després de la Primera Guerra Mundial, li interessava molt que un britànic confirmés la teoria d’un científic pacifista d’origen alemany, de manera que, deia, “al verificar la teoria de l’ enemic, mantinguem vives les tradicions més sublims de la ciència”.
La poètica de la llum
Abans de l’eclipsi, la relativitat general ja apuntava maneres. Després d’anys de feina, Einstein havia aconseguit explicar en un moment de pura epifania una anomalia a l’òrbita de Mercuri que la teoria de Newton no podia predir, una troballa que va tenir una poca repercussió sorprenent. Segons Roqué, “la curvatura de la llum té una poètica que és fonamental per explicar el ressò de les mesures de l’eclipsi i l’eclosió mediàtica d’Einstein”. No va ser fins després de la Segona Guerra Mundial, però, amb els assajos de la Guerra Freda i la cursa espacial, que la teoria es va comprovar amb rigor. De fet, quan Einstein va guanyar el premi Nobel de física el 1921, va ser pel treball sobre l’efecte fotoelèctric i no per la relativitat, que l’Acadèmia Sueca va considerar poc validada.
La relativitat és una simfonia intel·lectual d’una bellesa difícilment comparable a qualsevol altra creació humana que s’ha erigit en la millor manera que tenim d’entendre la gravetat. Una anàlisi acurada, però, indica que les mesures de l’eclipsi del 1919 no en proporcionaven una confirmació prou rigorosa.
