Volia ser un guru de la medicina alternativa però, sobretot, era honrat i no volia fer mal a les persones. Estava convençut que les infusions de fanèlia ( Fanellia fasciata ) milloraven la salut cardiovascular. A ell li havia funcionat. La ciència no ho podia explicar tot i estava controlada pels interessos econòmics de les grans indústries.
Com que era honrat, però, primer va decidir comprovar el poder terapèutic de la planta. No volia receptar-la a una persona i que no li funcionés, hauria sigut una estafa. Tampoc volia jugar-se-la a fer mal a ningú. Va decidir fer unes primeres proves amb ratolins per comprovar si les infusions de fanèlia tenien algun efecte secundari. Va descobrir que sí i, per tant, va decidir aïllar -amb mètodes químics, molt al seu pesar-, els compostos essencials de la fanèlia i administrar-los per separat per observar-ne els efectes. Aquest procés no era tan natural, però evitaria fer mal a ningú. Com que era honrat, va fer servir mètodes estadístics contrastats per certificar que les seves conclusions eren raonables. Publicava cada avenç honestament perquè altres poguessin detectar possibles errors i contrastar-ne els resultats, i s’assegurava així de no fer mal a ningú.
Va continuar fent proves i més proves amb pacients voluntaris, intentant trobar una dosi idònia. I com que creia en el poder personal dels terapeutes, va idear un sistema molt senzill per assegurar que l’efecte el provocava només el compost: comparar l’administració de l’àcid fanèlic -així l’havia batejat- amb la d’un compost innocu. D’aquesta manera, s’assegurava que tothom en gaudís independentment de la seva “energia interior”.
Després d’anys de feina, es va sentir satisfet. La fanèlia funcionava. Havia demostrat que la ciència no era l’únic camí possible.
