La papallona que fa maratons

Investigadors catalans han descobert com és la vida de la papallona més atlètica del planeta, amb llargues migracions que la porten des del nord d’Europa, passant per Catalunya, fins al Sahel. Recorre fins a 4.000 km

Es diu Vanessa, i li agraden els cards. És una papallona, la Vanessa cardui, també coneguda com a papallona dels cards, i arriba a Catalunya als voltants de Sant Jordi, quan els cards i les malves, les seves plantes preferides, floreixen. Ha fet un llarg viatge, des del Magrib, per reproduir-se just a la temperatura que busca, ni fred ni calor. És petita, però amb ales prou fortes per viatjar més lluny que cap altra de les seves congèneres, fins a més de 4.000 quilòmetres d’una tirada. És una papallona cosmopolita, segons els resultats de la recerca que han dut a terme investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), a Barcelona, i el CREAF, a Bellaterra, que han comptat també amb la col·laboració de la Universitat de Harvard, als Estats Units, i la de Western Ontario, al Canadà. “És una papallona molt comuna i molt cosmopolita, que sent una pulsió migradora des que neix. Quan surt de la crisàlide inicia el seu viatge per anar a reproduir-se a un altre destí”, explica Roger Vila, investigador de l’IBE a càrrec dels estudis, juntament amb Gerard Talavera, també de l’IBE, i Constantí Stefanescu, investigador del Museu de Ciències Naturals de Granollers i del CREAF.

La Vanessa cardui és la nostra papallona monarca (un tipus de papallona conegut arreu pel llarg viatge que fa cada hivern des del Canadà fins a Mèxic). Amb algunes diferències. Tot i que és menys espectacular que les monarques, els investigadors catalans han documentat per primer cop que la marató de 4.000 quilòmetres que la Vanessa cardui fa cada any a la tardor, per emprendre el camí de tornada des del nord d’Europa fins al Sahel, és bastant més llarga que la de 3.000 km que fa la monarca. Una altra diferència és que la Vanessa cardui, tot i que no viatja sola, és molt més discreta i individualista: mentre que totes les monarques es concentren en un sol bosc a la Sierra Madre, la papallona dels cards es distribueix per un territori molt més ampli i és menys visible.

Migració fent relleus

A la primavera i l’estiu la seva ruta va des de l’Àfrica fins a Europa per reproduir-se, on el clima és més temperat. Barcelona és un dels seus primers destins, però quan aquí comença a fer massa calor pugen més cap al nord. Arriben fins i tot a Noruega. Quan arriba la tardor emprenen el camí de tornada a l’Àfrica. Fins ara es creia que no passaven del Magrib, però el nou estudi mostra que arriben fins al Sahel i l’Àfrica Tropical, al Senegal, Benín, Etiòpia i el Txad, just en l’època en què el clima és més suau i la vegetació floreix.

Aquest llarg trajecte, però, tan sols el fa una generació de papallones un cop a l’any, a finals d’estiu. En llenguatge expert, la seva migració és “multigeneracional”, explica Stefanescu. Durant l’any fan distàncies més curtes, d’uns 1.500 quilòmetres, fins a arribar a destí, reproduir-se i morir. “A la primavera, més o menys per Sant Jordi, arriben a Catalunya des del Magrib, aleshores aquí es reprodueixen i neix la població local que marxarà cap al Centre i el Nord d’Europa”, explica Stefanescu. Aquesta generació també es reproduirà i les seves successores, quan arribi el fred, volaran algunes cap al sud d’Europa i d’altres directes cap a l’Àfrica, diu l’expert. En total, són 10.000 quilòmetres que recorren fent relleus generacionals.

Corrents del Sàhara

La papallona dels cards viu unes quatre setmanes. Aproximadament set dies de la seva curta vida ja els passa viatjant. “Vola a una altura d’uns 500 metres, per això quan marxen no les veiem habitualment”, afegeix Stefanescu, que coordina la xarxa de seguiment de papallones de Catalunya (Catalan Butterfly Monitoring System, CBMS). Aquesta xarxa, formada per voluntaris que cada setmana recullen dades a Catalunya, fa més de 20 anys que observa aquesta papallona. “Durant aquests anys, hem vist que vénen més o menys segons les pluges, hem tingut onades migratòries espectaculars, com la de l’any 2006”, diu Stefanescu.

Tot i que vola a uns 30 km/h, poden fer un llarg recorregut. “Són molt potents, tenen molta força i saben com ajudar-se dels vents per arribar a una velocitat mitjana de 50 km/h”, explica Vila. Igual que un surfista espera la millor onada, elles saben quan arriba un bon corrent d’aire del Sàhara. El que no se sap és com els detecten.

De fet, en el passat, els científics del CREAF van poder observar gairebé per casualitat l’arribada de la papallona mentre estudiaven l’entrada de pols del Sàhara a Catalunya. Van veure que amb l’entrada d’aire càlid que provenia del desert també augmentava el nombre de papallones.

Durant el llarg viatge no es perd. Igual que la papallona monarca, un sistema de navegació a les antenes li permet detectar el nord magnètic. També sap sempre on és el Sol i sap si és de dia o de nit, explica Vila, que, juntament amb Talavera i Stefanescu, acaba de publicar un nou estudi sobre els isòtops estables (deuteri) que hi ha a les ales de la papallona per determinar exactament d’on ve cada una. “Amb aquestes anàlisis podem saber on han crescut com a eruga, ja que la distribució de deuteri al món és diferent segons les zones”, explica Vila. Amb les analítiques han identificat papallones a l’Àfrica tropical que van néixer a Europa, i al revés. Sospiten que el viatge de la papallona arriba fins i tot a terres més llunyanes que els científics encara han d’explorar a fons. També estan fent estudis genètics.

SEGUINT LA PISTA A LA PAPALLONA  PER L’ÀFRICA

Ara fa un any, a la tardor, en Roger Vila i en Gerard Talavera van emprendre el seu viatge a Benín per esbrinar si la papallona dels cards, que tot just estava en període de migració, anava més enllà del que fins aleshores s’havia pensat, el Magrib. I, efectivament, les van trobar. Preguntant a la població local, mirant on hi havia les seves plantes africanes preferides, identificant els llocs on a mascles i femelles els agrada trobar-se per reproduir-se (els agraden els turons)... Totes les pistes els van portar ràpidament a confirmar la seva sospita: el seu viatge és molt més llarg del que fins ara es pensava, més de 4.000 quilòmetres, i se situa així com la papallona més viatgera del món. Per fer la seva recerca, els investigadors catalans han comptat amb finançament de la National Geographic Society i la Unió Europea. La seva passió per la papallona continua. Ara esperen trobar-ne també a l’Àfrica tropical, tot i que pensen que no traspassa l’equador. “Creiem que fan un cicle d’anada i tornada, nord-sud (d’Europa a Àfrica) d’uns 10.000 quilòmetres entre totes les generacions”, explica Vila. Treballen amb la hipòtesi que, prenent l’equador com a frontera, hi ha dues poblacions diferenciades que migren de nord a sud, però cada una vinculada a un dels hemisferis del planeta. “Mai passen de l’equador; n’hi ha a tot el món, però creiem que segueixen rutes diferents”, explica Vila. Stefanescu, que també ha participat en els estudis des del CREAF, viatja també amb freqüència als indrets on emigren. El sud de Marràqueix, a les portes del desert, just per sota del Gran Atles, és un del millors llocs per veure-la a la tardor, diu.

Més continguts de