Els pares en forma tenen fills més intel·ligents

Un estudi amb ratolins mostra la relació entre l’exercici i les connexions neuronals dels fills

El poeta romà Juvenal va popularitzar la famosa màxima “ mens sana in corpore sano ”, que exaltava uns beneficis de l’exercici físic que avui en dia tothom reconeix. Estem acostumats a sentir que la vida sedentària, cada cop més habitual als països desenvolupats, està relacionada amb moltes malalties, des de les cardiovasculars fins al càncer, i és un dels factors de risc de mortalitat i morbiditat més importants que hi ha actualment. Tot i que la relació que proposava Juvenal no és tan immediata, cada cop es coneix millor. I per això, darrerament, experts com el biòleg David Bueno insisteixen en la importància d’integrar l’esport en l’aprenentatge. Un estudi recent publicat a la revista Cell Reports ha anat un pas més enllà i proposa que, si més no en ratolins, els fills de pares que estan en forma són més intel·ligents.

Ratolins esportistes i sedentaris

Per arribar aquesta conclusió, el grup del doctor André Fischer, del Centre de Malalties Neurodegeneratives de Göttingen, a Alemanya, va agafar ratolins mascles i els va dividir en dos grups: els primers els van posar en gàbies que tenien objectes per jugar i rodes per córrer, mentre que els altres anaven a gàbies sense extres. Després d’un temps, els estimulaven amb electricitat repetidament la zona de l’hipocamp i mesuraven com es formaven noves connexions entre les neurones. Aquest és un sistema artificial que s’utilitza per calcular la capacitat que tenen els animals per aprendre, perquè aquesta àrea del cervell està implicada en aquesta funció i en la memòria. És, de fet, una manera de mesurar biològicament un dels paràmetres clau de la intel·ligència: els animals que desenvolupen més connexions neuronals quan són estimulats són els que aprenen més ràpidament. Aquest resultat ja és prou interessant per si mateix, però els científics van continuar investigant i van estudiar si això afectava d’alguna manera la següent generació. La sorpresa va ser trobar que els fills dels ratolins que havien pogut exercitar-se regularment també creaven més connexions neuronals a l’hipocamp quan se’ls hi estimulava. A més, aquesta segona generació treia més bons resultats en els tests cognitius que es fan als ratolins, cosa que confirmava que eren més intel·ligents.

El problema era que aquest efecte era difícil d’explicar. ¿Com passava de pares a fills la major capacitat cerebral si era adquirida? Com que no la tenien des del naixement, els pares no podien transmetre la informació als fills pels gens. Al final van aconseguir identificar-ne els responsables: dues molècules d’ARN, un compost similar a l’ADN que, com aquest, també pot emmagatzemar informació genètica. Una de les diferències és que l’ARN és més petit i mòbil, i les cèl·lules el fabriquen i el destrueixen segons les necessitats del moment. En aquest cas, l’exercici continuat feia que a l’esperma del ratolí hi hagués quantitats més altres d’aquests dos ARN, que ja s’havia vist abans que participen en el desenvolupament del cervell i en la memòria. En el moment de la fecundació de l’òvul, els ARN actuarien positivament sobre la formació del cervell de la descendència. Encara queda saber si l’activitat física també té un efecte semblant en les femelles, cosa que els científics no van estudiar en aquest treball.

Un possible canvi de paradigma

El que impliquen aquests estudis és que l’exercici, de manera moderada i habitual, no tan sols té un impacte positiu en un organisme sinó possiblement també en els seus descendents. Si aquestes conclusions es poguessin traslladar a humans, que encara no és segur, seria un canvi de paradigma important, perquè voldria dir que els mals hàbits no només hipotecarien la salut dels qui els practiquen, sinó que també disminuirien les possibilitats dels seus fills. Per tant, l’impacte social del sedentarisme seria més profund que no ens pensàvem, perquè els efectes d’aquesta epidèmia saltarien generacions. Ja hi ha experts que estan alertant que el coeficient intel·lectual mitjà de la humanitat està baixant, i qui sap si aquest podria ser un dels factors que hi contribueix. És massa aviat per treure’n conclusions així, però l’article del doctor Fischer obre noves perspectives que caldrà estudiar amb atenció.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester

LES BASES GENÈTIQUES DE LA INTEL·LIGÈNCIA

La intel·ligència s’hereta o s’adquireix? Fa temps que sabem que totes dues coses. L’entorn hi té un impacte important, per això els qui provenen d’estrats amb problemes socioeconòmics sovint no arriben al màxim potencial que els permetrien els gens. Solucionar aquesta situació és important, però també ho és entendre quins gens hi influeixen. Se sap que no és un de sol, sinó un grup ampli que encara no es coneix bé. Un article recent ha utilitzat la tècnica del GWAS (estudis d’associació en tot el genoma) per trobar variacions genètiques relacionades amb capacitats intel·lectuals altes. Tot i ser correlacions estadístiques que s’hauran d’investigar, l’estudi identifica 1.016 gens que contribueixen a la intel·ligència. Pot ser, doncs, que entendre quina part de la intel·ligència heretem sigui més complex que no semblava.

Més continguts de