EVOLUCIÓ HUMANA

Unes petjades ens acosten a la vida social dels neandertals

Descobertes a França, les empremtes pertanyien a un grup de 10 o 13 persones format per més infants que adults

Fa 80.000 anys, un grup de nens neandertals corrien per les costes de Normandia. Aviat el vent va cobrir de sorra les seves petjades al fang, que s’han conservat com un rastre espectral de la seva existència. Les han descobert uns arqueòlegs que treballen en un jaciment anomenat Le Rozel, a la costa nord-oest del país. Entre el 2012 i el 2017, i després de treure amb molt de compte les diferents capes de sorra, els científics hi van trobar 257 empremtes. L’equip d’arqueòlegs ha descrit la seva troballa en un article a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences.

El poder de les petjades

Els fòssils i artefactes neandertals descoberts a Europa i l’Àsia han anat dibuixant a poc a poc un panorama de la complexa vida cultural i social dels nostres parents més pròxims, uns homínids ja extingits. Al contrari del que s’ha cregut durant molt de temps, els neandertals no eren uns cavernícoles curts d’enteniment. Els científics han trobat artefactes que fan pensar que sabien fer eines de pedra, a més de crear art rupestre i practicar diversos rituals, com ara l’enterrament dels morts.

Però uns quants fòssils i artefactes aïllats no ho expliquen tot. “És molt difícil estudiar la composició i les dimensions dels grups de neandertals a partir de restes òssies i eines de pedra”, afirma el director del nou estudi, Jeremy Duveau, estudiant de postgrau de paleoantropologia al Museu Nacional Francès d’Història Natural. Fins ara els investigadors només han pogut especular sobre el nombre de membres que tenien els grups neandertals. Aquestes suposicions es basaven en observacions indirectes i sovint han sigut objecte d’acalorats debats entre arqueòlegs.

Les petjades trobades a Le Rozel podrien donar-nos una imatge més precisa de les dimensions dels grups de neandertals i la seva vida social. Duveau i els seus col·legues calculen que les empremtes de Le Rozel corresponen a unes 10 o 13 persones que, durant uns anys, van ocupar la zona del jaciment entre la tardor i la primavera. L’anàlisi de la mida i la forma de les petjades ha confirmat que els resultats concorden amb el que ja sabien els científics sobre l’estructura dels peus dels neandertals: eren una mica més amples i l’arc era més baix que el del típic Homo sapiens.

Els investigadors també han pogut calcular, a partir de la mida de les petjades, l’estatura dels seus autors. Per a sorpresa seva, la majoria corresponien a persones de menys d’1,20 m d’alçada, cosa que indica que eren nens i adolescents. (Es creu que els neandertals adults feien entre 1,50 i 1,82 metres). El nombre de nens del grup era quatre vegades superior al d’adults, i sembla que la petjada més petita pertanyia a un nen de dos anys. Tal com comenta William Parkinson, conservador del Field Museum of Natural History: “Aquest descobriment és sorprenent perquè el nombre de nens és més elevat que el de les actuals comunitats de caçadors-recol·lectors”. Als grups d’ara hi sol haver més adults que nens. Les empremtes de Le Rozel també donen peu a noves idees sobre la vida social dels neandertals. Potser els adults deixaven els fills a càrrec d’algú quan sortien a caçar o a treballar a prop. O potser, apunta Duveau, els adults morien joves.

Aquestes petjades converteixen Le Rozel en un jaciment molt important: quan te les mires et pots imaginar els joves neandertals corrent per la platja fa milers d’anys. Parkinson explica que “és la primera vegada que podem parlar de les dimensions que tenia un grup quan sortien a caminar. És com donar vida al passat”.

Hi ha poquíssims jaciments amb petjades de neandertals. Els científics només n’han trobat nou a tot el món: a Gibraltar, Grècia, Romania i França. En canvi, a Le Rozel els investigadors que hi treballen hi continuen descobrint centenars de petjades. I entre les petjades també hi ha vuit empremtes de mans, restes d’eines de pedra i rastres d’una matança d’animals.

Traducció de Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times

Més continguts de

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida