LLUNÀTICS

Astronautes de ficció, precursors I visionaris

El film pioner de Georges Méliès basat en la novel·la de Jules Verne és indicatiu de la fascinació de ja fa més d’un segle per la Lluna

La fascinació per la Lluna, pel seu poder inspirador, per la seva presència i absència, per les nits il·luminades per la llum preciosa que desprèn, és un tema fonamental de la literatura universal i també del cinema des dels orígens. El primer tàndem director-novel·lista memorable de la història del cinema el formen dos precursors d’aquesta fascinació, dues persones que van projectar la seva mirada creativa a fons sobre la realitat del nostre satèl·lit. Viatge a la Lluna (1902), realitzada per Georges Méliès només sis anys després del naixement oficial de l’art del cinematògraf, és una versió fílmica de la novel·la De la Terra a la Lluna (1865), de Jules Verne. De fet, caldria afegir un tercer nom a una conjunció artística tan decisiva: el d’H.G. Wells, esclar, que amb la novel·la Els primers homes a la Lluna també inocularia a Méliès fructíferes espurnes d’inspiració per al seu seminal i epifànic experiment cinematogràfic.

Expliquen les cròniques de l’època que a l’Exposició Universal del 1900 a París una de les grans atraccions era un telescopi gegant per veure la Lluna. Era aparatós i colpidor, però no deixava de ser un trasto construït a cuitacorrents per no decebre del tot els milers de visitants atrets pels anuncis abracadabrants que asseguraven la lluna en un cove, o sigui poder-la veure amb tot luxe de detalls. Passada la febrada, el telescopi es va desmuntar i va ser venut a preu de ferralla. L’episodi diu molt de l’obsessió que a partir de la publicació de la novel·la de Verne (també de la seva Al voltant de la Lluna, amb la qual va formar una parella imprescindible) va abraçar el tombant de segle. Una obsessió que va portar a tota mena d’elucubracions fantasioses sobre l’astre, mai prou documentades i sempre enfocades al cultiu de la fascinació. De fet, en la primera de les seves obres sobre el tema Verne feia bullir l’olla assegurant que a la cara oculta de la Lluna hi havia vegetació, o sigui vida.

La retroalimentació entre la Lluna, els artistes que volien explicar-la a la seva manera i els ciutadans encuriosits, alhora receptors i generadors de la fascinació descrita, és molt important per comprendre la fixació de l’imaginari lunar en la cultura popular de finals del XIX i començaments del XX. Amb De la Terra a la Lluna Jules Verne va pretendre donar fe de l’ambició desmesurada de l’home, de la seva insaciabilitat tecnològica. A mitjans del segle XIX, quan les guerres i revolucions que acabaven de canviar el món havien donat una treva, en un miratge de tranquil·litat i aparent pau social, Verne fa sorgir de la seva fèrtil imaginació l’oportunitat per donar cabuda a les ànsies de desenvolupament tecnològic, armamentístic i bèl·lic de l’ésser humà. Viatjar a la Lluna és l’oportunitat d’or, conquerir-la és expandir-se, enfortir el múscul, presumir de poder. Quina millor -i megalòmana- idea que convertir el satèl·lit en un nou estat dels Estats Units? Evidentment, el despropòsit esdevindrà frustrat i frustrant: un canó espacial que no arribarà mai al seu destí sinó que tornarà a la Terra per, en un loop inacabable, tenir l’excusa perfecta per tornar a intentar-ho.

No pot ser més descriptiva i eloqüent la manera com Méliès va voler posar imatges en moviment a la literatura de Verne: el coet que arriba a la Lluna i se li incrusta a l’ull, imatge emblemàtica, icònica de la història del cinema i, singularment, dels seus inicis. Imatge, a banda d’històrica, terriblement crítica: els plans expansionistes de l’home malmeten de manera més graponera impossible el lloc que pretenen conquerir. Metàfora del colonialisme? Sens dubte. I, en aquest sentit, com podríem oblidar la sensacional aportació de Fritz Lang a l’imaginari lunar i als ambiciosos deliris de grandesa de l’home? La dona a la Lluna (1929) fabula sobre la possibilitat que en una sola muntanya del satèl·lit hi hagi més or que en tota la Terra. L’expedició per comprovar-ho i procedir immediatament al saqueig no es fa esperar.

Encara no ha aparegut la paraula màgica que descriu a la perfecció l’esperit global de què parla aquest article: visionari. Un no pot evitar imaginar què devien sentir els lectors habituals del setmanari belga Tintín quan, entre març i setembre del 1950 i entre abril i octubre del 1952, van degustar la nova ocurrència de Georges Remi, Hergé, per a la història: enviar Tintín, Milú, el capità Haddock i Dupond i Dupont a la Lluna. No costa gens imaginar aquests mateixos lectors amb l’ai al cor prolongat entre octubre del 1952 i desembre del 1953, els mesos en què van seguir la publicació a la mateixa revista de la segona part de la història: Hem caminat damunt la Lluna. Incredulitat?, estranyesa?, hilaritat? El mateix periodista que havia viatjat al Congo dels negrers, que havia desafiat la superstició d’una mòmia encantada i havia profanat el tresor d’una civilització perduda, que havia solcat l’oceà a la recerca del vaixell enfonsat d’un pirata i s’havia enfrontat (i vençut) a un goril·la gegant, entomava ara el misteri superior de la ingravidesa.

La història oficial assenyala la rivalitat amb el seu col·lega Edgar P. Jacobs -que el 1947 havia publicat Le secret de l’espadon, una aventura de ciència-ficció dels seus estimats Blake i Mortimer- com el motiu perquè Hergé s’atrevís amb un gènere tan exigent com la ciència-ficció. Fins al 26 de maig passat, el CosmoCaixa de Barcelona va acollir l’exposició Tintín i la Lluna que, amb motiu del cinquantenari de la mítica trepitjada de Neil Armstrong sobre la superfície lunar, reconstrueix la proesa del projecte Apol·lo i, imaginativament, ressegueix l’afany precursor de realitats i atreviments diversos, com el del professor Tornassol, que va convèncer els seus amics d’embarcar-se en el viatge de les seves vides. 

Més continguts de