REPORTATGE

El català que va alliberar Guantánamo

Sis dècades després del triomf de la Revolució Cubana ha sigut possible documentar la biografia d’un dels grans protagonistes d’aquesta gesta històrica

El comandant Camilo Cienfuegos, flanquejat pel comandant Montseny i Fidel Castro, en un míting que es va celebrar poques setmanes després de la Revolució / Arxiu Marta Montseny

E n la història que hem conegut de la Revolució Cubana s’hi amagava un fet molt destacat per als catalans: un dels revolucionaris era fill d’un fuster de la ciutat de Reus que va emigrar al principi del segle passat a l’illa. Després va alliberar Guantánamo i es va acabar convertint en un dels generals més prestigiosos de l’entorn dels germans Castro.

Ara, quan es compleix el 61è aniversari d’aquella revolució, s’han pogut documentar amb precisió les dades històriques d’aquest personatge, el general Demetrio Montseny Villa, que ofereix una trajectòria existencial i una peripècia coral digna d’una pel·lícula de Hollywood.

El mateix general Montseny, que va morir el juliol del 2011, no va evitar esmentar, en alguna ocasió, la seva ascendència catalana, però no va transcendir mai fora de Cuba ja sigui per l’hermetisme que envolta sempre les forces armades en general -i molt especialment les cubanes- o perquè ell mateix no en tenia proves documentals fefaents.

Al principi del segle XX el seu pare, Josep Montseny i Gual, nascut a Reus, va emigrar a Cuba i es va establir, a la zona de Guantánamo, com a fuster en un sanatori que la colònia dels catalans tenia en aquella ciutat. Es va casar i la seva dona va treballar de bugadera al mateix centre.

Demetrio va néixer a Guantánamo el 8 d’octubre del 1925. Quan era molt jove el seu pare va morir i com que era fill únic i la situació familiar era precària, va haver d’abandonar els estudis. Amb quinze anys va intentar entrar a treballar als ferrocarrils de Guantánamo-Occidente, però no ho va aconseguir perquè les places noves eren per als fills dels treballadors. Va dur a terme moltíssimes feines auxiliars. Quatre anys després, quan en tenia dinou, va aconseguir entrar-hi i el van convertir en retranquero -una espècie de guardafrens- i, més endavant, en cap d’estació.

Era fill d’un fuster de Reus que va emigrar a l’illa a l’inici del segle XX

Just en aquell moment va començar la seva implicació en lluites obreres, es va integrar al Partit Socialista Popular i va arribar a ser delegat obrer davant la patronal.

El fet que va capgirar la seva vida va ser el cop d’estat del general Fulgencio Batista, el març del 1952, arran del qual es va implantar una dictadura militar a Cuba que, des del primer moment, va suscitar una forta resistència social, obrera i estudiantil.

Demetrio Montseny es va inscriure de ple dret, i des del primer moment, en aquella etapa prerevolucionària: el 1952 amb les primeres lluites estudiantils i obreres, just després del cop d’estat; el 1955 amb la creació d’una guerrilla urbana militaritzada a la zona de Guantánamo, dins el Movimiento 26 de Julio; i el 1958 amb la incorporació directa a les Forces Armades Revolucionàries, com a capità de la Columna 20 Gustavo Fraga.

En l’època de guerriller urbà, Canceco o Villa -aquests van ser alguns dels àlies clandestins que va adoptar Demetrio Montseny- amagava la seva identitat amb targetes d’agent comercial de farmàcia i alhora la seva veritable activitat secreta: cap d’acció i sabotatge del Movimiento 26 de Julioa tota la zona de Guantánamo. L’àlies Villa li va quedar, des de llavors i per sempre més, incrustat com a segon cognom, tot i que no era el matern.

Alliberar Caimanera i Guantánamo

A mitjans de març del 1958 Montseny va abandonar els anys de guerrilla urbana i va pujar a la Sierra per acabar comandant, com a capità, la Columna 20 Gustavo Fraga, sota les ordres de Raúl Castro. L’estratègia militar dels alçats ja era en aquells moments començar a conquerir territori -ciutats, casernes, comunicacions...- en terres baixes.

Amb els efectius de la seva columna, Montseny va encerclar Caimanera i va dur a terme accions directes, com ara sabotejar la via fèrria i fer emboscades permanents en indrets de la carretera que anava a Santiago de Cuba, d’on venien els reforços i les tanquetes de l’exèrcit de Batista.

Oberta la confrontació militar directa amb Caimanera, no sense un cert nombre de víctimes -ell mateix va resultar ferit, encara que no de gravetat-, es lluitava amb una gran desigualtat de mitjans, perquè la peça més important que tenia Villa era el cañoncito, de 20 mil·límetres, que havien capturat i restaurat d’un avió nord-americà que es va estavellar fora de la base militar de Guantánamo. Després de forts combats, Caimanera es va rendir el 25 de desembre. Tres dies després, Fidel Castro va firmar l’ascens de Demetrio Montseny a comandant.

Alguns dels seus àlies clandestins van ser Canceco i Villa

La conquesta següent, la de Guantánamo, va ser més incruenta però psicològicament molt complexa i trepidant. Era una plaça militar molt important, amb més de mil soldats, bateries de 60 i 81 mil·límetres i sis tancs.

La columna del ja comandant Montseny, com a avantguarda, i dues més van envoltar tota la ciutat i fins i tot van entrar en alguns edificis. Per estalviar-se víctimes inútils, el mateix Raúl Castro va decidir escriure una carta al comandant Literas, màxima autoritat de la plaça, oferint-li que es rendís. I el mateix Montseny, juntament amb el comandant Ameijeiras, amb una tanqueta, en un gest fins i tot temerari, es va atrevir a entrar al centre de la ciutat per parlar amb el coronel batistià Casillas. L’estira-i-arronsa va durar interminables hores.

L’1 de gener del 1959 a les dues de la matinada, el dictador Fulgencio Batista, la seva família i altres acòlits van pujar a tres avions DC-4 i van fugir de l’illa. L’evidència de la desfeta del règim ja era total i unes hores després, llavors sí, es va rendir l’última caserna de Guantánamo.

Després de la guerra

Un cop guanyada la guerra, el comandant Montseny es va convertir, des del primer moment, en cap militar de la zona de Guantánamo. Just un mes després, el 3 de febrer del 1959, Fidel Castro va fer una visita apoteòsica a la ciutat. Des que va baixar de l’avió, una multitud el va acompanyar per tots els carrers i places de la ciutat, durant hores, amb el comandant Montseny sempre al seu costat. Hi ha testimonis fotogràfics colpidors d’aquella exaltació ciutadana.

No gaire després va esdevenir, per ben poc temps, ajudant executiu del Che Guevara a l’Havana i després cap del districte militar de la província de Las Villas, fins a ser nomenat, el febrer del 1960, delegat del ministeri d’Indústria a Oriente, novament a les ordres del Che, que havia assumit aquest nou paper ministerial.

El 1962 va seguir un curs d’oficials superiors a la Unió Soviètica i, just després, el van fer cap de l’exèrcit a Camagüey, fins al 1964, quan va assumir la direcció de la Brigada de Fronteras i, després, la direcció de Relacions Exteriors del ministeri de les Forces Armades (Minfar).

El 1970 va ser nomenat agregat militar a Txecoslovàquia i es va traslladar a viure a Praga amb tota la família durant quatre anys. Hi va arribar just dos anys després que els tancs soviètics haguessin avortat l’anomenada Primavera de Praga.

Més endavant, entre el 1979 i el 1983, el van enviar d’agregat militar a l’ambaixada de Cuba a Moscou. No hi ha cap constància documental de la feina que va fer en aquells dos períodes, però és ben imaginable, sobretot en el marc de les estretes relacions i intercanvis militars que hi havia vigents als dos països.

El 1989 el general Villa va passar a la reserva i va participar en la fundació de l’Associació de Combatents de la Revolució Cubana.

Al general Villa el va precedir sempre la fama de ser una persona amb molt de caràcter. Al llibre Secretos de generales, tot i el seu to hagiogràfic, se’l descriu significativament com “ una persona introvertida, de carácter fuerte, en ocasiones áspero ”... Però la veritat és que en les dues ocasions en què ens vam entrevistar amb ell va resultar ser una persona extraordinàriament afable. Potser per justificar-ho, en una expressió ben típica de la sornegueria cubana, ens va dir: “ Es que ahora, por las mañanas me tomo una pastilla de Calmón y por las tardes otra de Tranquilizón".

Descobrint una nova petjada catalana a Cuba

Fa més de vint anys, en un viatge a Cuba, vaig descobrir l’existència d’un tal “capitán Montseny” en un peu de foto descolorit d’un racó del Museu de la Revolució de l’Havana, situat a l’antic palau del dictador Fulgencio Batista. Feia referència a la conquesta de la zona de Caimanera i Guantánamo, i esmentava la seva decisiva intervenció militar a la zona.

Primera fiblada. Veure el meu cognom, tan poc usual, escrit amb total correcció als annals de la revolució castrista –més enllà de qualsevol parentesc directe, que ja vaig descartar des d’aquell moment–, em va induir a pensar en una nova petjada catalana a Cuba que fins llavors no havia transcendit.

No va ser fins al 2007 que l’amic i periodista Xavier Vinader, coneixedor i còmplice d’aquest tema, em va fer arribar emocionat unes fotocòpies rebregades d’un llibre de Luís Báez editat a Cuba, titulat Secretos de generales, que recull en format d’entrevistes la biografia de 41 generals de les Forces Armades Revolucionàries (FAR). De secretisme el llibre no en té gens, perquè és gairebé tot hagiogràfic, però entre els venerats militars entrevistats hi apareix el general de brigada Demetrio Montseny Villa, que, a més, esmenta molt de passada que el seu pare era d’origen català

Segona fiblada. En aquell moment em vaig proposar que, algun dia, intentaria documentar aquest nou vincle, fins llavors desconegut, en la prodigiosa relació històrica, social i cultural entre Cuba i Catalunya.

Vaig provocar aquesta oportunitat el 2009 quan en un nou viatge a l’Havana, i contra tot pronòstic sensat, em vaig proposar contactar-hi directament. Mitjançant un possible familiar seu que sortia a la guia telefònica, i després de força peripècies dignes d’una novel·la d’espies de l’Est dels anys 50, vaig deixar al lloc adequat les meves dades i el suggeriment a distància d’una possible trobada. Dos dies després, a les nou en punt del matí, va sonar el telèfon a l’hotel on m’allotjava i una veu distesa em va dir: “Hola, soy su pariente...” En resposta al meu suggeriment emocionat per poder veure’ns algun dia, em va etzibar: “El carro va para allá...”

Vint minuts més tard entrava a l’hotel i vam tenir la primera de dues trobades, amb un cert paroxisme de la direcció i el personal de l’hotel, que no entenia per què el mític general Villa dedicava dues hores a reunir-se amb un turista accidental.

En el decurs de les dues trobades em va complementar molta de la documentació que jo ja tenia sobre la seva vida i em va expressar el pesar perquè no tenia cap referència documental precisa sobre el seu pare. En un escorcoll de la policia de Batista, a l’època de la clandestinitat, s’havien confiscat tots els papers de la seva família.

Li vaig fer una promesa: aniria a Reus i furgaria en tots els arxius i racons. Així ho vaig fer, però la feina no va ser fàcil. Entre altres coses perquè ell mateix es va equivocar en l’edat del pare. I, a més, els llibres de dues parròquies s’havien cremat durant la Guerra Civil. Temps després d’entrar en aquest atzucac, una mà generosa se’m va oferir. L’investigador local Josep M. Grau, a qui havia demanat ajuda, va descobrir als censos d’habitants de l’any 1900 el nom de Josep Montseny i Gual i la seva edat. Obtenir després la partida de naixement del pare del general va ser molt fàcil: havia nascut a Reus el 12 de febrer del 1882.

Vas néixer ahir...

Demetrio Montseny va ser l’últim company d’audàcies de guerrilla urbana que va veure viu Frank País, el mític líder del Movimiento 26 de Julio, la imatge del qual encara colpeix com la d’un jove estudiant de poc més de vint anys, de mirada penetrant, vestit sempre amb una impecable americana i pantalons blancs. 

Al principi del 1955 Frank País i el seu inse- parable amic de la infància, Pepito Tey, van prendre una decisió que va canviar per sempre el futur de les seves vides: “Necessitem armes per lluitar contra les armes, i les hem de prendre a l’enemic”. Van organitzar un escamot i a mitjans d’abril van assaltar el Club de Cazadores. Se’n van endur dotze escopetes.

Aquí va començar la seva aventura trepi- dant, amb el rerefons de la creació del Movimiento Revolucionario 26 de Julio (MR- 26-7), dedicat a promoure insurreccions i vagues, fer sabotatges estratègics, capturar armes i, fins i tot, executar policies i militars, sobretot els torturadors.

A iniciativa de Frank, el mes d’octubre d’aquell any ell i Demetrio Montseny, que ja es coneixien, van fundar la cèl·lula de l’MR-26-7 a Guantánamo, en què Villa va exercir de cap d’acció i sabotatge.

Bastants mesos després d’una permanent i productiva relació conspirativa i clandestina que els mantenia a ple rendiment, es va produ- ir la mort de Frank País.

El 30 de juliol del 1957, a primera hora de la tarda, Frank i Demetrio feien una reunió a Santiago de Cuba a casa del company revoluci- onari Raúl Pujol –cognom de reminiscències catalanes– per donar resposta a una carta d’un tal Alejandro (l’àlies de Fidel Castro) on se’ls detallaven les necessitats més urgents per proveir-se d’armament i municions per enviar als alçats a les muntanyes.

Van ser avisats que la policia batistiana pentinava la zona, perquè algú havia recone- gut Frank País. Montseny li va oferir fugir amb un cotxe que tenia a prop, però s’hi va negar del tot. Minuts després queia cosit a trets juntament amb Pujol al Callejón del Moro, un passatge a pocs metres d’on s’havien acomiadat. Poques hores després, en una reunió en un pis a Santiago, tots els companys de Frank País volien sortir al carrer a venjar-ne la mort. En aquell pis va sonar el telèfon. Era Vilma Espín, la futura dona de Raúl Castro, que llavors era una joveneta de bona família –el seu pare era un reconegut advocat– que coordinava els moviments de la guerrilla urbana amb les directrius polítiques que baixaven de la mun- tanya. “Enterreu el Frank amb la màxima organització i repercussió ciutadana possible –va ser la seva consigna–, però no sortiu al carrer amb accions directes, perquè us estan esperant per trinxar-vos”. I a Montseny li va dir: “Cuida’t, que vas néixer ahir”.

L’endemà l’enterrament del jove Frank País, de 23 anys, es va convertir en una manifestació de la ja potent insurrecció civil que vivia Cuba en aquells moments: milers de ciutadans de Santiago van sortir al carrer per acompanyar el fèretre, i es van produir nota- bles aldarulls i vagues a tot el país.

Poques hores després, el 4 d’agost del 1957, de tornada a Guantánamo, va passar un altre fet transcendent i luctuós que, ni que sigui per atzar, vincula el futur general Montseny amb els seus orígens catalans. A primera hora de la tarda va anar a supervisar el que denominaven El Laboratorio, una fàbrica clandestina de bombes i granades que tenien al subsol d’una casa a Guantánamo, al carrer Aguilera.

L’espai secret era un cau subterrani esgarrapat al pati d’una casa on, per seguretat, només es podia entrar per una trapa que hi havia al pati de la casa del costat. Hi treballaven, permanentment, tres o quatre revolucionaris.

L’article més preuat que sortia d’aquesta fàbrica eren unes bombes potents anomenades pata de elefante: un cilindre de metall molt ample i gruixut, amb la tapa inferior soldada i la superior de rosca, per on s’introduïa la metxa que activava els explosius i la metralla que portava a dins.

Només d’entrar al forat, Demetrio Montseny ja va haver d’esbroncar un com- pany que fumava envoltat de dinamita. Després va anar a la casa del costat perquè tenia una reunió conspirativa amb altres com- panys i, minuts després, una espectacular explosió, que es va sentir a tota la ciutat, va dei- xar la casa del costat en runes.

Hi van morir els tres companys que mani- pulaven els artefactes, entre els quals el vell lluitador sindicalista i anarquista Gustavo Fraga, que va acabar donant nom a la columna militar que va alliberar Guantánamo.

Demetrio Montseny va tenir més sort. Ferit al cap, va perdre el coneixement però va ser traslladat al Centro Benéfico Catalán, una mena d’ambulatori a tocar. Els metges que el van atendre van impedir que els policies que hi van arribar tot seguit se l’emportessin. Va sobreviure dos cops gràcies a ells, perquè no hauria arribat a cap caserna militar sense un tret al cap.

Montseny es va estar a la presó algunes setmanes, però en una vista preliminar, abans del judici, el van deixar en llibertat amb la condició que es presentés cada dilluns al jutjat. “Todavía me están esperando”, ens va dir a nos- altres el dia que el vam entrevistar, més de sei- xanta anys després. D’aquí ja va passar a la clandestinitat total. Fins que, a mitja guerra, Raúl Castro el va fer cridar perquè pugés a lluitar a la Sierra.