COMPANYS DE VIATGE

Grandesa i fatalitat de la revolució

Afegir-se a un isme sempre és perillós, perquè, qui ho fa, a partir de llavors corre el risc de ser acusat de tebiesa. Sempre apareixerà algú que dirà de qui s’ha adscrit al comunisme que no és prou comunista, de qui ha optat pel surrealisme que no és prou surrealista, de qui s’ha decantat pel nacionalisme que no és prou nacionalista. Passa amb tots els ismes. La gran idea que engloba aquesta dinàmica és la de revolució, i per això probablement es va popularitzar la consigna que, com si fos Saturn, “la revolució devora els seus fills”. El revolucionari no és mai prou revolucionari, i tard o d’hora pagarà per la seva tebiesa. El doctrinari triomfant esclafarà l’activista dubitatiu.

Va ser un poeta de cor rebel i d’obres que cridaven a la rebel·lió el primer que va posar el dit a nafra sobre un procés que es repeteix de manera implacable. Friedrich Schiller és autor de memorables obres de teatre com Els bandits i Don Carlos, de subtils assajos sobre la gràcia i la dignitat, i d’extraordinaris poemes com Els déus de Grècia. Seria injust no recordar-lo per això. Tanmateix, potser l’obra més perdurable, més viva, de Schiller és Cartes sobre l’educació estètica de l’home, una obra en què es reflecteix la història d’una admiració i una decepció.

Com tants altres escriptors i artistes europeus, Schiller va rebre amb eufòria les notícies que arribaven de França el 1789. Però la seva admiració per la Revolució Francesa, persistent al principi, es va convertir en rebuig quan va comprovar la deriva terrorista del curs revolucionari. Friedrich Schiller va predir que el terror sempre acompanyaria la revolució, llevat que predominés en l’home l’educació de la sensibilitat. Amb l’estalinisme, la Revolució Russa va certificar, després, les prediccions del poeta alemany. Per a Friedrich Schiller, amant de totes les arts, l’art essencial, i el més difícil, era el de la llibertat. I el temps que ha passat des de llavors no li ha pres la raó.

Més continguts de