EL GRAN CARNAVAL

Lynch i Rossellini: L’Oscar, l’art i l’amor

Que bonic va ser veure Rossellini dilluns a la matinada en la cerimònia d’entrega dels Oscars honorífics d’enguany

Quan em van dir que Isabella Rossellini venia a actuar a Barcelona gairebé tinc un infart. Un vespre de març de l’any passat vaig anar a veure-la al Teatre Akadèmia de Barcelona. Hi representava un monòleg anomenat Link Link Circus, una marcianada encantadora en què l’actriu proclamava el seu amor als animals i mostrava un esperit alegre i naïf, una vitalitat i joia de viure fabuloses. Quin contrast tan brutal amb alguns dels seus papers al cinema. Per molts anys i avatars que passin serà impossible oblidar la seva Dorothy de Vellut blau, la cabaretera ferida i torturada a qui la vida porta pel camí de l’infortuni i la destrucció. Que bonic va ser veure Rossellini dilluns a la matinada en la cerimònia d’entrega dels Oscars honorífics d’enguany. I que bonic va ser veure-la de nou amb el seu somriure, gens impostat, sempre natural, fent la glossa d’un dels homenatjats. Era David Lynch, esclar. Va explicar com es van conèixer, a mitjans dels anys vuitanta. La nit en què, a casa d’uns amics comuns, Lynch li va dir que semblava que fos la filla d’Ingrid Bergman. I els amics li van dir: “No siguis burro! És la filla d’Ingrid Bergman”. Ell li va donar el paper protagonista de la seva nova pel·lícula, la Dorothy, esclar, i també es van enamorar i van compartir la vida durant uns anys. David Lynch és un dels artistes de l’art del nostre temps. Segons Rossellini, “el seu cinema està ple d’emocions i les emocions no són sempre racionals, lineals i netes”. Em resultaria impossible treure’m de dins l’emoció que vaig sentir en veure Una història de debò per primera vegada, la història de l’ancià que creua el país a bord d’un tallagespa per reunir-se amb el seu germà moribund.

Em vaig enfadar moltíssim quan l’Acadèmia de Hollywood va decidir segregar de la seva cerimònia anual l’entrega dels Oscars honorífics. Per sort, de tant en tant alguna alegria ens regalen. Com la d’aquesta setmana. Una actriu i un cineasta compartint escenari. El temps s’ha empetitit, l’art i l’amor s’han fet corporis. De tant en tant el món no sembla que sigui una merda.

Més continguts de

El + vist

El + comentat