CAPS I PUNTES

Els vigilants del foc

Com a cos d’especialistes a apagar flames i fer rescats arriscats, es remunta al regnat de l’emperador romà August, quan es van constituir els primers bombers anomenats vigiles

Si hi ha un ofici vist com a heroic per la gent, és el de bomber. La seva feina és tan antiga com els primers incendis, naturals o domèstics, contra els quals es van haver d’enfrontar els nostres avantpassats. Com a cos d’especialistes a apagar flames i fer rescats arriscats, es remunta al regnat de l’emperador romà August, quan es van constituir els primers bombers anomenats vigiles. Les ciutats imperials s’estaven transformant en denses formacions de cases de maons i fusta, amb focs encesos de tota mena, a les cuines de les tavernes, als tallers i als domicilis particulars, que feien molt freqüents els incendis. Això va ser així fins al segle XVII, quan els fusters i els paletes es van veure obligats per llei a participar en l’extinció de les flames. En la centúria següent es van redactar els primers reglaments contra el foc i es van començar a utilitzar les primeres bombes hidràuliques.

La companyia de sapadors-bombers apareix com una unitat de tropes voluntàries durant el Trienni Liberal, tot i que la creació del cos actual data del 1833, quan es va redactar el primer reglament. Llavors ja es tractava d’un servei mixt: al Diario de Barcelona del juny d’aquell any s’informava que l’Ajuntament aportava la seva companyia de sapadors-bombers, mentre que una empresa acabada de fundar -la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis- hi afegia una segona companyia d’homes i tres bombes d’aigua. Aquests voluntaris ja cobraven un sou, i els que arribaven primer a un sinistre rebien una gratificació, així com els que es distingien pel seu coratge. Pocs dies més tard, el mateix diari informava que s’havia calat foc en un forn de la Rambla i que la diligència i perícia dels bombers havien evitat que les flames s’estenguessin a les finques veïnes.

Durant la Primera Guerra Carlina, la premsa barcelonina informava sovint de les accions bèl·liques dels sapadors-bombers. En aquells anys es va produir una onada d’incendis molt recordats a la ciutat, quan els revoltats de l’estiu del 1835 van cremar els convents, cosa que va modificar per sempre la fesomia de la Barcelona antiga. El mateix any, el Diario de Barcelona es feia ressò de la rapidesa amb què havien arribat els bombers a l’incendi d’una fàbrica de sèmola del carrer Hospital. Per la premsa d’aquella època podem constatar que gaudien de molta estimació ciutadana. Malgrat aquests èxits, el cos encara no estava prou organitzat. L’any 1840 el diari El Guardia Nacional criticava l’Ajuntament per no disposar d’un equip de reforç de bombers. No va ser fins al 1865 quan l’Ajuntament es va fer càrrec del servei tot sol. Segons la guia de Gaietà Cornet, la caserna era al carrer Hèrcules, darrere la casa dels Comuns Dipòsits. El 1884 va ser el primer cos a tenir una línia telefònica pròpia, i es va anar tecnificant progressivament fins als nostres dies.

En tots aquests anys Barcelona ha registrat grans incendis, que han posat a prova la vocació dels bombers, com els que van cremar el Teatre del Liceu l’any 1861 i el Palau Reial el 1875. S’han hagut d’enfrontar a tragèdies, com els 18 morts el 1882 per l’explosió de la fàbrica Morell i Murillo del carrer Amàlia, i l’atemptat terrorista d’Hipercor del 1987. En algun d’aquells sinistres hi va perdre la vida més d’un bomber, com en el foc de la seu de l’ONCE al carrer Ample del 1951. O el que va tenir lloc el 1964 en una fàbrica de plàstics d’Hostafrancs, on van morir dos bombers. Sempre disponibles, fent front a tota mena de perills i dificultats, amb aquestes credencials és normal que ocupin un dels primers llocs entre els oficis més estimats i valorats per tothom. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat