Història d'un adolescent transsexual: "Amb 4 anys anava als banys dels nens"

L’Àlex ho tenia clar des de petit i ja ha viscut alguns atacs i assetjament a l’escola, però ara que té 16 anys té el suport de la seva mare i la seva germana per iniciar el procés de canvi

EL DIA QUE VA PATIR LA SEVA PRIMERA AGRESSIÓ AL CARRER, l’Àlex només tenia 14 anys. Uns nois, un parell d’anys més grans que ell, als quals no coneixia de res, el van violentar sense cap motiu. “Estàvem en un parc de l’Arenal tranquil·lament parlant amb tres amics. De sobte un grup de joves va venir i va començar a insultar-me. Primer em varen dir bollera. Després varen insultar la meva mare i el meu pare. Llavors jo vaig respondre i ells varen començar a escopir-me i després quan marxaren em varen llançar pedres”, recorda desviant la mirada de tant en tant, com perquè no l’afecti el que explica. Li van fer mal a un peu i a l’esquena, però sobretot aquest noi trans es va consumir per la ràbia i la impotència. Quan va arribar a casa va fer com si res. “No em veia amb coratge d’explicar-li a ma mare el que havia passat. Ho vaig dir quan ja havien passat mesos. Ma mare es va enfadar molt pel que m’havien fet i també es va posar un poc trista”, recorda.

Dos anys després, ara fa pocs mesos, la història es va repetir. Aquesta vegada va ser al centre de Palma, a la plaça d’Espanya. “Tres joves que anaven en bici es varen posar darrere meu i un d’ells em va pegar un cop ben fort a l’esquena i em varen començar a dir travelo i maricon. Després em varen demanar si era un noi o una noia, i em digueren que si era un noi, m’havien de pegar. Jo els hi vaig dir que no els importava”, assegura reafirmant les seves paraules. Tot va passar davant d’una parada de bus plena de gent. Ningú va sortir a defensar aquest jove. Ningú va dir res. Tothom va fer els ulls grossos davant d’aquesta agressió trànsfoba.

A més de la violència intolerant dels desconeguts, l’Àlex va patir assetjament escolar en el seu primer institut. “Ho vaig passar molt malament amb els meus companys. Les burles eren constants. Un dia l’orientadora del centre em va dir que no havia de sortir de l’armari, que això faria que tothom se sentís homosexual”, afirma, negant amb el cap. Al nou institut hi va tranquil, se sent a gust i ningú el molesta, excepte una de les docents. “Només hi ha una professora que no em vol dir Àlex i em parla pel meu nom en femení. Diu que m’ha de cridar pel nom del DNI, però jo no hi dono més importància”, explica amb un petit somriure.

Tot i aquesta professora, sembla que l’Àlex comença a poder viure una mica com se sent des que té ús de raó: “Jo quan tenia 4 anys sempre anava als banys dels nins, fins que un dia una professora em va agafar i em va dir: «Tu has d’anar al bany de les nines»”, explica fent memòria de la seva infància. Entre els seus records d’aquells anys hi ha el desig d’esdevenir un noi i la certesa que en tenia. “Una nina de classe i jo ens volíem casar, i un dia em va dir: «Saps que m’han dit que no ens podem casar perquè som dues nines?». I vaig respondre: «No passa res, quan sigui més gran jo seré un noi». Llavors pensava que el canvi de sexe era molt fàcil, una simple operació i ja”. Ara fa un any que ha fet públic que és transgènere. La seva mare, la seva germana i els seus amics li han fet costat totalment. “M’han dit que mentre jo sigui feliç, m’ajudaran en tot el procés”. Ho diu, ara sí, amb un somriure ben ample i els ulls brillants. Al seu pare, va tardar una mica més a explicar-l’hi. “Em feia por la seva reacció perquè és musulmà, però va anar bé. Al principi em va dir que era massa jove per saber aquestes coses, però ho ha acabat acceptant”. L’única persona que s’ha mostrat reticent dins el seu cercle familiar és la parella de la seva mare -els pares fa anys que es van separar-. “Ell és cubà i té una mentalitat en què no li entra al cap. Ves per on: abans sempre jugaven junts a futbol i tenien molt bona relació”, es lamenta Cati Frau, la mare de l’Àlex, amb l’esperança que amb el temps el seu company ho assimili.

El suport que ha rebut l’Àlex de la seva mare ha estat complet. El dia que li va comunicar que era un noi, la dona va encaixar totes les peces. “Des que tenia pocs anys ja veia que no era com les altres, ni tampoc com la seva germana. Li agradava més anar en bici i jugar a la pilota que amb nines”, recorda. Però la Cati no hi veia cap problema, com tampoc en el fet que no li agradés dur roba de nena: mig de broma, de vegades ho utilitzava. “Si estava fent qualque cosa malament, li deia com a advertència «Et compraré un vestit rosa», i així em feia cas”. A l’inici de l’adolescència la Cati va començar a sospitar que alguna cosa no anava bé. Va ser en el moment que deia insistentment que no volia tenir gens de pit, que es volia operar. “Jo li deia: «No diguis bestieses, si hi ha dones que paguen per tenir un pit més gran». Però ara sé que no tindrà més remei que fer-ho”, diu.

El que preocupa més a la mare d’Àlex és el rebuig social. “Em fa un poc de por, perquè hi ha gent que no ho entén”. Però està convençuda que tot anirà millor després del procés de transició de gènere. “Els canvis són molt visibles a curt termini. Jo crec que fins i tot li canviarà el caràcter. En veure’s millor, ell estarà millor”, assegura la Cati convençuda.

I és que el que viu l’Àlex no és gens fàcil. “Vaig patir una crisi d’ansietat a causa de la disfòria”, explica el jove. Poc després d’aquest episodi va anar al seu metge de capçalera, que el va derivar a l’endocrí. Eren els seus primers passos cap a la desitjada transició, el jove estava molt animat. Però una vegada fetes les anàlisis, tot s’ha aturat. Ara necessita un informe psicològic perquè pugui iniciar el tractament hormonal. “Em varen dir: «Ja et trucarem»”, afirma resignat, impacient per començar. D’això fa dos mesos.

Al mateix temps hi ha factors que li juguen en contra, ja que ara té 16 anys. “En teoria l’establert és als 18 anys, però a partir dels 16 ja s’està fent. Això sí, s’ha de valorar cada cas, amb tractaments individualitzats”, explica Nofre Sans, responsable de prestacions sanitàries del servei de salut de les Balears. La Cati es queixa que vagi passant el temps. “Ara també ens han tocat les retallades i, si continuem així, arribarà a complir els 18, i ell està ansiós. Necessita començar ja”, afirma, i en les seves paraules hi ha la urgència emocional d’una mare que vol veure bé el seu fill.